Amunt que fa baixada!

Vinga va!!!...podria donar mèrit al sol, per exemple, o potser que avui no he tingut dolor als genolls, ni d'esquena, segur que això és un factor important, però que carai , avui em vull donar tot el mèrit a mi...
Ja ho sabia ahir que avui seria un dia d'aquells aterrenals !!...de fet el vaig començar ahir mateix, descansant hores i hores, feia temps que no dormia tan com ho he fet aquesta nit...i recuperant energia segurament llençada absurdament i fins i tot, inconscientment...ai, maleïda inconsciència!!
No, no he baixat a la terra en cap moment, i això que se'm veia caminant per tot arreu, saludant a la gent, fins i tot es podria intuir en el meu rostre que era feliç...però és que no estava feliç, estava inmens, estic inmens...
Quins colors que he vist avui!!...és sorprenent la força de la mirada, la força que surt d'un mateix i és clava en qualsevol indret i veu tots els raconets del racó, que és molt més que veure els raconets i ja està!
Oh, i quines ganes de dir-li a algú que vingui amb mi, que ens enlairem junts!! però quina por que la contesta sigui:  no!! que caurem de molt amunt!!...
  i?
He caigut de tan enlaire que amb el temps tan sols puc dir que he tingut sort de caure!...fa mal?, si, clar que si, fa molt de mal, però tan és, perquè la sensació de caure és la mateixa sigui quina sigui la distància, tot depen de quin límit has posat a l'enlairar-te, per tant és molt subjectiu, per tant no vull descartar els enlairaments...total, que pot passar? que torni on estava, res més...
No sé, crec que viure així és possible, crec fins i tot que es pot arribar a estar sempre així.
Que tinc material? quasi res o potser molt, depenent de qui jutgi els premis que la societat m'ha donat...però tinc el mínim, almenys tinc el meu mínim material ,que no és molt exigent,... el tinc i per tant puc enlairar-me ben amunt!
Com que quant t'enlaires estàs valent, he donat el meu vol d'avui a qui tenia ganes, no a una resposta segura, no a la terra, si no parlant desde dalt, allà on la covardia s'observa amb ulls d'ocell, o potser avui m'ho mirava amb ulls d'estrella o ves a saber si d'un altre univers...
Curiós aquest estat, que et fa parar continuament, que et fa vibrar mirant el cel, i ja sense escuts, et deixes seduir per tots els elements de la natura, també hi col.loco en ells, el ser humà, que en forma part...
Sé quina sensació és la de no tenir cap llàgrima, quant en algún moment de la teva vida has pensat que les has gastat totes, que estàs sec, que sents el dolor però no pot sortir, perquè el cos l'ha assimilat com a seu, com si el més normal fos viure amb aquest dolor...poques vegades ho he sentit així però m'ha passat...fa mal la indiferència, però asseguro que el que fa més mal de tot és la indiferència als teus dolors, a un mateix...ja fa molt temps d'això, però un dia com avui m'ho recordo, que carai, una auto-homenatge de tan en tan no està mal!!
La vida, el mateix nom ho diu, no cal buscar tan...sentir-se viu és el gran regal de la vida, si no perquè vivim?...ahir pensava que hi ha gent que es desperta amb la por al cos, perquè potser demà no tindrà casa, i perquè potser els caurà una bomba ben a prop, no hi ha justícia en aquesta terra, que els podria dir jo a la gent que es troba en aquesta situació?...que estic volant?...que estic pletòric?...que si es volen enlairar amb mi?...si en el cel potser tan sols veuen missils...no!... sé que no pot ser així per tothom, però mai deixant de banda la consciència dels qui pateixen, potser el màxim homenatge que els podem fer, ja que ens encaparrem a no arreglar el món, és disfrutar els que tenim vida i no estar per romanços...osti!! seria fort que un d'aquests que estan sobrevisquent veiessin que nosaltres fem el mateix amb el doble, triple  o vuitantatiple ( o com coi es digui) d'eïnes per viure que tenim...
Si, alguns han nascut per sobreviure, altres, com jo, com molts, patim per arribar amb dignitat fins al final del mes, però també haig de dir que la dignitat és relativa, potser la dignitat la comptem aqui pels radiadors que tenim per escalfar-nos, o pel boçí de pati que hem aconseguit...i potser la dignitat és poder mirar el cel, no dic que hi hagin altres necessitats, clar que si, però potser algunes ens les hem cregut tan que això fa que molts tan sols puguin sobreviure...
Jo vull sumar, tan sols he restat quant he estat amb parella, no sé perquè , però és així, i crec que un més un sempre fan dos, però en molts casos no és així...curiós...potser és allò que deia, parlo dels somiadors , voladors, aquests que es troben a dalt i no se sap perquè, però és aleshores que baixen a la terra, potser la gravetat és molt greu i apreta tan que en la suma és nota molt més que no es pot viure en la utopia...suposo que al ser dos s'han de fer números i parlar-ne, si o si, i s'ha de parlar de qui renta els plats i de qui ha de fer el lavabo... sol, tot això , no es discuteix, es fa i ja està, i no pren més importància de la que té...no sé, potser és això...amb això no vull dir que les parelles que funcionin no siguin somiadores o voladores, però potser si tenen més dessenvolupat el sentit pràctic, és una suposició meva, no una sentència evidentment...
Per això avui la meva valentia l'he enfocat cap a una persona, una que mai ens va fer restar aquests detalls, tot i que la gravetat també va ser greu i finalment la caiguda va ser dura, molt dura, però el pas del temps tan sols deixa el vol com a record, la caiguda és això, un baixada a la terra, res més, però la pujada, ai les pujaes, n'hi de mil colors, de mil formes, son sempre diferents i precioses!!
Doncs això, amunt que fa baixada!!...