Dia, dies.

Haig de reconèixer que moltes vegades el dia a dia, o la realitat, pot amb l'inspiració, per sort cada vegada em passa menys, potser perquè cada vegada estic més inspirat o he assumit més les coses.
Un depredador, buscant per tot arreu, de fet les ungles queden marcades en molts indrets per no caure en un buit, tot i que també sé que és un buit momentani, no perdo la calma...
M'he acostumat. Ja fa anys que visc així, al límit...miro enrera i és evident que he millorat molt...però vaja, m'han ensenyat a viure en el present...o m'ho he dit jo mil vegades que s'hi ha de viure,  i tan sols retorno al passat per recordar els somriures...ja vaig descartar cap monument de màrtir, no és un premi això per ningú!!
Suposo que el dolor al genoll em supera, quant em fa tan de mal com aquests darrers dies... tot i que el sol, quant no s'amaga i desfà una mica l'humitat, sembla que ajuda a suportar-lo millor...avui ha aguantat més hores, ara ja està ko!!
Tot i així ha sigut un bon dia, fins a la tarda, quant hem trobo descartant  rebre visites d' amics perquè crec que no puc oferir el mínim...i jo ja estic acostumat a viure en la linea del mínim, però encara que sembli descontrolat, cada pas i moviment està totalment controlat...en aquest mínim tan sols hi caben dues persones, és així.
Quina feinada quant la superficie ataca fort...un s'ha d'endinsar molt endins i rebuscar, però no equivocar-se i pensar que el passat va ser millor, perquè no és cert, igual que no ho és que va ser pitjor, tampoc és així, el passat va ser i punt, tampoc errar i pensar que en el futur tot serà igual: una lluita constant entre un dur dia a dia i una dolça vida...perquè és així, tinc un dia a dia força dur i en canvi, noto la meva vida dolça i cada dia més...però no ho nego, les linees paral.leles estan igual de paral.leles que al principi, que es trobin un dia o no crec que ja no depen tan de mi...
Potser per això intento fer net en les coses que han sigut provocades per aquest caminar extern, intento classificar les coses i posar-les en el seu lloc, perquè res taqui una realitat, perquè tingui clar que la disfressa de lluitador que em poso cada dia no té res a veure amb qui sóc realment...en aquell escut i en aquella espasa potser puc fer mal i aixi ha sigut alguna vegada...sigui com sigui no estava preparat per venir a lluitar en aquesta terra...em van educar tot al contrari, com si tan sols es tractés de fluir, ho reconec, una educació una mica happy....
Però no em rendeixo en la meva autèntica lluita, no la de l'escut i l'espasa, si no la del cor i dels sentits, aquella que s'encaparra a que les disfresses es quedin a l'armari... o sigui que m'ho vaig creure per més happy que fos el que vaig escoltar durant anys...encara crec, encara sóc tan il.lús com per pensar que jo he de ser jo sempre...quina bestiesa!!
Aquest escrit acaba amb una metàfora molt evident...mentres em despistava escrivint aquests mots, ha vessat tota la sopa que estava fent...per tant les emocions queden guardades i me'n vaig a netejar els meus pensaments escampats per la vitro...