Bateig

Com un espiral de colors li vull dir, suaument, tot el que he guardat en aquest espai de silenci...he parat el temps...camino, produeixo, faig el que qualsevol persona fa, però l'he parat i em dedico exclusivament a tornar-li totes les coses que em va donar.
Ho faig a la meva manera es clar, no en tinc cap altre...vull dir que no m'estic de romanços, ni de pensar les conseqüencies, no en sé pas d'això...ara toca això, perquè així m'ho demana una part molt important de mi...el món segueix però jo he parat un moment a embolicar les paraules de sinceritat.
Intento no preguntar-me com li arriba, a la persona que desde més amunt he caigut, és fàcil imaginar-m'ho però tinc la sort de que no m'imagino res, tan sols van sortint les coses...i les que tinc guardades!...
Ho puc fer ara, perquè les meves ferides ja han cicatritzat, les externes i les internes...he anat comprenent a poc a poc les meves passes, el perquè vaig fer tot allò...per fer-ho m'he alimentat dels meus orígens, dels seus, de la gent, dels més estimats i d'alguns desoneguts i sobretot, com no, de la meva estimada naturalesa...
Ella em permet paralitzar la ment, deixar-la en blanc, sentir-me per fi identificat amb alguna cosa terrenal, molt més enlairat que sentir-me d'un país...com he dit mil vegades, mai m'he pogut arrelar a un sentiment patriota, no és que m'hi negui, és que no em sorgeix de dins, no sento que pertanyo a cap país i sé que hi sóc, fins i tot estic empadronat, però per mi tot això és circunstancial, podria haver sigut d'allà també...
Però hi ha un indret mundial que em captiva, que em dona la força necessària per entendre que la paraula pertinença existeix...la natura, ella és l'única, i cada dia més, que em posa en un lloc de la terra...la sort és que el territori és molt gran, perquè no em parla en un idioma que no entenc, ni aquí, ni allà, sempre em parla el mateix idioma i per tant assumeixo que la meva pàtria és gegant...la natura és la part menys circunstancial del planeta...de fet tot es va inventar després d'ella i ella ha anat agafant forma d'una manera natural, com molt bé diu la paraula...tot i que l'home ha posat la petjada per tot arreu....però tampoc em posaré en contra d'això, ja està fet i de fet, hauria de viure sota un arbre per dir que no m'agrada tot plegat, però visc en un pis amb calefacció, llum i aigua i la calor no és del sol, ni l'aigua m'arriba directe de la muntanya i la llum no s'acaba quant surt la lluna, per tant, sóc humà...
I en aquella gran nació que habito, la naturalesa, he buscat respostes per tots els racons inacabables, serenor, racionalitat i molta passió, que encara que no ho sembli, poden anar juntetes de la mà, la raó i la passió...de fet la passió sense raó pot creuar en qualsevol moment la linea de la bogeria, millor deixar anar els sentits racionalment...tot i així, estimo la passió, mai la negaria a ningú, és un gran do que tenim...i en falta molta en qualsevol vida...
Doncs ella m'apassiona, i per fer-ho bé, m'ha d'apassionar quant la penso desde mi i ja ho he aconseguit fa temps, no era dificil...la vaig conèixer en un lloc invisible que tots dos miravem a la perfeccio...ja sabem que els ciments son importants, en aquest cas ja hi eren d'abans, ja estaven habitats, tan sols faltava que els camins es creuessin per entendre-ho tot...si a una persona així la col.loco en un lloc trist, que esperaria de la meva vida? o de la meva passió? o dels meus moments més gegants?...no seria just, ja no dic per ella, si no per mi mateix, per la meva coherència...per la meva lleialtat al que sóc...o al que crec que sóc, no em vull mostrar tant pedant com per fer veure que ja sé qui sóc...
Mai podria saber qui sóc si no sé filtrar les coses, si tan sols reservo la part tranquila de tot plegat, la que em dona la conclusió fàcil, l'alliberament fàcil...no cal, en aquest món seria utòpic pensar en un alliberament complert, ja estem prou enganxats i sotmesos com per prohibir-nos les coses que amb més claretat han entrat en la nostra vida...he canviat el significat d'algunes paraules, per fi faig cas al Benedetti, per mi alliberar javol dir ser sincer, no seure tranquil al sofà esperant la comoditat....no renegant del més bonic i quedant-me en el que ja tinc segur...això seria estar lliure?...m'ho he preguntat mil vegades i crec que no, per això li dono, perquè em vull alliberar de veritat, no com el que firma una hipoteca de quaranta anys i pensa que ja és lliure...miro la natura si, però també miro el món i entenc que la seguretat individual no existeix a fora d'un, no pot existir mai...potser pensem que la tenim però és com la salut, mai sabem fins quant ens acompanyarà...per tant busco la comoditat de dins, la del sofà dels sentits, en el qual tots els organs mirant al cor entre "olés i bravos"...aquesta és la meva autèntica funció, l'altre l'aniré fent com pugui, suposo que com tots...
Sempre m'he preguntat quin és el premi d'una vida fàcil, mai he aconseguit una resposta, suposo que cadascú busca els seus premis i molts dels que em donen no m'acaben de convencer quant m'acomodo...ja vaig nèixer acomodat i crec que tots els que vivien amb mi van renunciar al sofà...també em pregunto si això és aplanar la vida o posar-li entrebancs...crec que cada dia tinc més clar que he escollit el pensar com a eina per jutjar els meus actes...i no tan el resultat d'ells, que ja arriba sempre, sigui quin sigui...
Li dono a ella, perquè li pertany, perquè una part de mi li pertany, ella sap quina és la que li correspon, segurament la més autèntica que tinc, per tant mai li podria donar, no com un regal, no com un obsequi, com si jo fos alguna cosa important...no, no, no em refereixo al meu ego, si no al meu amor...tonteries a part, potser si que era tan etern com vaig intuir...potser per això ja el coneixia quant se'm va presentar davant, l'amor més fàcil ,que no feliç com diu la fantàstica cançó de Mishima, i no és que estigui anclat en un lloc, no cal desanclanar-se del teu lloc, sigui on sigui part d'ell, sigui irrecuperable el que hi havia, tan és això, la valentia tan sols té un termometre, i no és el resultat, és el sentir...dependre del resultat és molt intel.ligent però per mi, dependre del sentir és la meva finalitat...és una altre elecció de vida...no em vull enganyar per restar en un sofà, prefereixo cansar-me i viure...
A ella doncs, li entrego aquella part seva...la deesa dels meus sentits...així doncs aquest és el seu bateig en mi, el naixement definitiu dels meus sentits...ella els hi va donar vida del tot, doncs ella els dona vida...