Estalvi d'energia

Milions de sensacions en un dia...molta pluja, fins i tot pesada, però mana ella, per sort no li podem dir que pari... molts colors verds i moltes olors també, però massa pluja per algú que treballa sota el cel, esgota, cansa i encostipa una mica...
Converses maques entremig, algunes de valentes, altres de més acollonides, però que fan sumar i sempre que alguna conversa fa sumar es posiitiu...
Però m'endinso una mica en mi, em toca aquests dies, per algún patiment pràctic i per algún d'emocional. Mai negaré que sóc un somiador, però mai negaré que el sentit pràctic em domina ,fins aconseguir treure'm altre vegada la disfressa de saber caminar per aquesta societat...pel món ja tinc clar que en sé, i força...món i societat, camins oposats...
Avui m'han respòs a una pregunta:
- tens algun poder tú?
- no, els vaig perdre tots quant vaig nèixer.
Qui ho ha dit té segurament mil arguments per dir aquesta frase, de fet, el que jo he conegut d'aquesta persona em fa pensar que és força certa...tot i no saber el seu passat abans de nèxixer...o potser si, segurament serà un dels dubtes que mai resoldré...
Per altre banda l'il.lusió que es passeja per casa, feliç, contenta, emocionalment cada dia més forta, més lliure, m'encanta!!!
Però tinc d' aquells dies que deixo coses pendents, potser perquè guardo energia per mi, pel que pugui ser, potser perquè son més pràctic del que penso, potser perquè penso massa, deu ser això, aquella gran solució que he trobat a la meva vida: pensar!!, però quant penso menys no funciono, curiós, i avui tot i tenir tantes temptacions per la meva ment, estalvio energia...també n'he aprés força...
Pam! un altre regalet en lletres, algú llunyà fisicament, i tan a prop del que jo vull llegir...m'ho guardo a la caixa dels tresors...
Però de sobte s'acaba mirar el meu melic i giro la mirada enfora, per nassos, amb tristesa, m'arriba un misatge d'una amiga que sempre m'envia carinyo, igual que jo a ella, el seu fill ha recaigut...abans m'ho explicava, i jo ho dibuixava en les seves paraules, podia entendre el patiment, tot i que no el puc ni imaginar, però ara ja conec el nen, un nen que vaig conèixer sa i corrents amunt i avall, sense poder mirar-lo amb la injusticia de que la seva malaltia és crònica...li envio petons grans a tota la familia...
i et ve aquella pregunta tan senzilla i potser vulgar:
.-Doncs de que coi ens queixem?...i si, és cert, segurament no tindriem dret a dir res escoltant aquest dolor, però per sort o desgràcia no estem lligats entre nosaltres, i el nostre mal de cap pot més que una cosa eterna, suposo que ha de ser així, perquè igualment si no estiguessim ferms i no ens cuidessim, tampoc podriem ajudar a qui ho necessita...o sigui , a la mare li toca posar-se la bata de doctora, posar-se l'escut de protecció emocional i cuidar-lo i cuidar-se...
Un dia extrany i molt ple de sensacions...