El solet dominical i Bigas Luna

Bueeeeeeno!!!...obrir les persianes i veure aquest sol m'ha entregat un somriure matiner fantàstic...el matí, aquella hora que em miro al mirall i penso que si algú vol compartir la vida amb mi, millor que ho faci de tardes, ja que la meva alegria matinal no es acompanyada per un rostre gaire assoleiat que diguem!!
Però tan és això...
Ahir va morir el Bigas Luna. Intentaré no parlar d'ell com a cineasta, ja que crec que és d'aquells homes que o t'agrada molt o no l'entens de res, a mi m'agradava molt...les imatges que ens entregava, la bellesa del sexe, a vegades molt explícit, però el toc Bigas, sensual, directe i molt passional, me'l feia visualment molt atractiu...
Cada dia en queden menys...aviat ja no podré dir que aquest o aquell famós estava a casa meva quant jo era petit...encara guardo l'imatge d'una nit, plena de gent que jo no era conscient de l'importància que tenien en la cultura catalana o espanyola, per mi eren gent simplement...de fet eren gent i res més, és clar...gent que semblava que anaven en un altre horari, que s'ajuntàven i semblava que ningú podria esperar un final per aquella tarda-nit que comneçaven...
El Bigas Luna era un d'ells, el meu pare hi va col.laborar...de fet jo vaig estar a punt de protagonitzar una pel.lícula d'ell, però la meva eterna vergonya i la meva inseguretat física que ja tenia quant era un nen, em van fer tirar enrera...bé, dic protagonitzar perquè en la meva vida jo sóc important per mi mateix...així doncs, em faig l'important...de fet era l'amic del protagonista...tan sols això...ni tan sols recordo la pel.lícula...sé que aquell any vaig tenir la prova de foc de fer una sessió de fotografíes per una portada d'un llibre i encara no he oblidat que malament que ho vaig passar...com ja és habitual en els Font, no tinc ni punyetera idea d'on tinc aquest llibre...tot i que haig de reconèixer que per ser Font, sóc l'únic que he lluitat per buscar reconeixements externs...potser perquè el talent que em precedeix em supera tan que em "fot" ( molt més que fa) ràbia...sana es clar!...nassos!! sóc l'únic Font que tinc una mica de talent comercial i no he heredat aquells talents naturals que van viure amb mi tants anys...mecaguncony!!
Doncs recordo aquella nit, el Bigas Luna estava al menjador de casa meva, entre molta més gent, tots artistes...recordo la meva mare dir-me que anés a dormir, ja que a l'endemà tenia obligacions escolars, recordo al meu pare dir-li que estigués una mica més allà, ho feia perquè escoltés altres formes  d'educar i de fet, m'empapava d'aquella gent...allò que deia Bernard shaw: "ya desde pequeño dejé de lado mi educación para ir a la escuela"...bé, tampoc ho crec així de dràstic, però si que està bé empapar-se de molts tipus d'educació, no sigui cas que et creguis que el futur serà com et diuen, ens preparen perquè tot ens vagi bé...però la vida és circunstancial, és evident.
Sutilment, suaument entraven les paraules d'aquells somiadors...és curiós, tot i que eren tot just a la transició, la gent no parlava sempre de l'actualitat política i econòmica del país, segurament havien passat tants anys amagats, sense poder dir moltes coses, que el que hi havia eren moltes ganes de compartir...crec que en la dictadura, era tan clar l'enemic, que va monopolitzar durant 40 anys els pensaments de molta gent, la mort d'aquell petit home va alliberar la llibertat i també els pensaments...
Curiós no? Hitler, Franco...com gent tan poca cosa, grotesca, quasi còmica, han pogut marcar tan en aquest món, si son ridículs!! i en el cas del "caudillo" era patètic fins i tot com parlava...però vaja, les actuacions eren dures, suposo que això era el seu mèrit per alguns i el gran demèrit pels altres...a vegades no cal ser molt intel.ligent per fotre la gent, tan sols tenir força bruta a la ment, una mica de sort i apa, ja podem bombardejar la llibertat mental dels humans!!
Aquella nit un gran quadre ocupava part del menjador, no sé de qui era, ni tan sols recordo que hi havia pintat, però semblava que tots s'havien reunit allà per innaugurar aquella pintura d'algún dels assistents...m'agradaven aquelles nits infinites...
No sé si existeix el cel...bé, el cel si existeix, avui està més bonic i clar que mai... parlo del cel catòlic, aquell que per mi alguns han inventat per donar-nos comoditat quant marxem de la terra...doncs si hi ha un indret anomenat com sigui, on es reuneixen els que marxen d'aquest món, començo a pensar que deuen estar entretinguts...l'any fatídic que van marxar dos dels meus grans idols, si no els que més, ho vaig pensar molt...que el Mario Benedetti i el Pepe Rubianes, els dos personatges públics que més m'han educat, marxessin tan rapidament un rera l'altre, em va fer pensar que tan de bó existeixi un altre indret...no sé, com el que tenim cibernètic, on tothom pot parlar amb tothom...de mentres el meu pare deu estar passejant al Miki, i el meu avi deu estar compartint hores amb el Maurici, el Moisés i l'Emili, els seus grans "compis" de paraules...espero que la meva àvia s'hagi alliberat i deixi anar tota la potència mental que tenia i no es dediqui com va fer aquí, a cuidar i cuidar i oblidar-se de cuidar-se a ella mateixa...cosa bastant freqüent entre les dones d'anys anteriors...em pregunto quants talents, paraules, pintures, escrits s'han perdut entre calçotets i plats...una llàstima ja irrecuperable...
Bé, és diumenge, i fa un dia meravellós...penso que per culpa de molts "Franquets i Hitleriets" o "Francassos o Hitleriassos" molta gent no podria ni veure aquest meravellós sol i aquesta verdor primaveral...no és just, mentres alguns ja deuen córrer per por, altre deuen plorar i altres tan sols podran regalar la seva vida a alguna lluita humana, uns quants som uns privilegiats i podem escriure en un blog i mirant el cel, pensar que els colors estan bonics i que en l'altre cel, el que sigui, hi ha molta llum que encara m'escalfa en aquesta terra...
Me'n vaig a la muntanya, a parlar amb els arbres, a veure que diuen!!...sempre és interessant!!