Una cançó, un conte

Avui no estic gaire escriptor, estic captant sensacions però no trec moltes conclusions...
Avui l'Aida ha escollit la música que ens acompanyava al cotxe, de fet porta dies que ha descobert a Pulp i Terrorvision, i li agrada, no em puc queixar..avui ha triat ella...i coses que passen, ha triat el cd de fa anys, un que em recorda un dia molt especial, un dia absolutament màgic i que mai oblidaré...Una cançó, algú que l'entrega, que te la mostra, els sentits parlen, els cossos també , els llavis, com ella va dir flotar, i flotar junts, cosa quasi impossible, no que l'altre et segueixi, si no que els dos van mostrant un a l'altre tots els racons i encara demanen més...la cançó adient, passional, intensa, seguint la música, la música seguint-los als dos, una llum d'una farola, el bosc allà mateix...tot ho entens, tot ho comprens, tot entra facilment, res desconegut, tota una sorpresa mutua...buf!!...quin dia!! mai el podré oblidar, allà va començar la condemna dolça...vam dançar tot el cd, una cançó rera l'altre, tanco els ulls i encara puc sentir la seva olor, el seu tacte, els seus llavis...no!! una vegada has arribat aquests indrets, tot el que arriba, per mala sort i sense que sigui just, ho acabes comparant...
Aquella primera agafada de mans, aquell primer petó, amb tants anys tenint aquella persona aprop com a amiga i mai imaginant que podria ser res més, de sobte s'obre un món, un món tan previsible com desconegut, un mon que es va anar obrint d'una forma que ni tan sols podria explicar...com es fa net de tot això?...crec que ni tan sols ho vull intentar...és massa real tot el que vaig viure com per entendre que pot passar més vegades...és la meva història d'amor, com jo la volia, com jo l'hauria desitjat sempre abans de que passés, i així va seguir, aprenent d'aquella ment, una ment que em retorna, que trobo a faltar molt i molt, que fins i tot el meu mirall necessita quant em perdo...fins i tot, quant no em perdo, ara que fa temps que no em perdo...
A l'altre cantó de l'oceà, el conte que no ha començat, que ha trigat anys esperant, que no arriba mai, que tan sols un dia va poder mostrar el seu inici i que potser prometia tan com l'història real que vaig viure després..perquè el primer conte és de molt abans, tan sols ens ha quedat les paraules de vuit anys i les carícies d'un dia...ara, just ara, torna, arriba amb avió, el primer conte, els nervis em poden, ja he viscut el segon conte, com estaré ara?...el cos atrotinat, la pell arrugada i en canvi la ment més clara que mai, quina por i quines ganes!!
Queda res per escoltar els sentits altre vegada...mai s'han deixat d'alimentar, tan sols el parentessis d'aquella preciosa història que tant ha marcat el meu caminar...no sé que pensar de tot això, tinc tanta por i tanta il.lusió...tinc ganes de borrar tot allò, però no pel record, que vull que segueixi on he aconseguit finalment col-locar-lo, és per mirar endavant en aquest tema, penso sempre en aquells instants, quant apareix algú, torna a aparèixer ella, la seva veu, els seus llavis i sobretot aquella ment que no em deixava mai de costat, que tot el que deia entrava en mi a la primera, tot ho entenia, ho entenia tant que finalment quant em deia coses que no jugaven al nostre cantó parava boig intentant no entendre-la...però per mala sort, tambè ho entenia...ara vé un futur, que és passat, que és present...estic nerviós perquè ja no crec que ningú pugui borrar aquell vol majestuós que em va fer sentir més privilegiat que mai...
I aquí, en aquesta cançó, en un raconet de Celrà, va començar la màgia...encara no he trobat la manera de fer-la desapareixer...