Molts dies en silenci, allunyat del món, el fet de no tenir un ordinador en condicions m'ha fet desconnectar de tot...és curiós que un s'acostuma a tot!...a tot? no!!...he descobert que no puc viure sense escriure i sense esport, i ara mateix, estic escrivint i fa una estona, estava voltant amb la bicicleta...es dibuixa un somriure altre vegada...
Fisicament he patit força aquests darrers dies, una grip que no marxava, amb una forta otitís, un mal que desconeixia, i un estrés laboral i personal molt fort...menjant malament, a deshora, i amb necessitat de calma...les lletres em donen la calma, la bicicleta també, els amics encara més i l'Aida és un tresor...per circunstàncies, quasi cada dia he estat amb ella, i han sigut uns moments genials... i de tots els moments em quedo en la despedida de primària de l'Escola Castanyer de Sant Joan les Fonts.
L'Aida ja deixa aquest preciós col.legi i s'endinsa en l'institut, no em vull centrar en que trobo un pecat que escurcin l'infantesa dos anys, no se perquè tanta pressa!!... total , veient com està el món, potser que anem més lents, haurem de parar igualment, aquesta mania en còrrer que tenim tots!!...però vaja, res treu l'intensitat i emotivitat de la nit del divendres, va ser meravellós...
No parlaré dels pares, això cadascú ho viu com ho sent, però si dels alumnes i dels professors, i quins alumnes i quins professors!!
De veritat que veure els ulls brillants dels profes , l'il.lusió i amor dels nens em va fer sentir tantes coses...de fet encara ahir mirava el cd que ens van donar a totes les families i plorava d'emoció i de felicitat...
Els professors son el complement més important per els nens, mai he dubtat que nosaltres som els principals responsables de l'educació dels nostres fills, però admiro profundament aquesta professió, l'admiro i l'envejo sanament...
Per sort, l'haver viscut tants anys amb un profe, el meu oncle, ningú m'ha pogut col.locar en la ment cap tòpic que he escoltat de que viuen de conya, que tenen més vacances que ningú, etc, etc...a casa el que treballava més era el meu oncle, no parava!! comprava material, preparava les classes, corregir, eren moltes hores i caps de setmana de passió educativa, amb un alt contingut emocional... patia i estimava els seus alumnes, és una cosa meravellosa, i sens dubte, per mi, és la professió que hauriem de cuidar més de la nostra societat...
Tan sols parlant amb en Jordi, el magnífic tutor de l'Aida, vaig entendre com la coneixia, com veia el que necessitava, com rectificava si calia, com parlava d'ella, osti!! si la coneix com jo!!... i parlem d'una classe de 23 nens i no tinc cap dubte de que podia parlar amb la mateixa claretat de qualsevol alumne que s'hi posés...és impresionant veure un professor connectat sempre al moddle per si els nens li han de preguntar algún dubte, ja no és professió, es passió per l'educació...i encara que sembli un privilegi dedicar-te al que t'agrada, com deia, hi ha un gran desgast emocional...és tenir bocinets gegants de l'educació de cada infant, veient els seus entorns familiars, fins i tot entenent en alguns casos que costarà molt evitar destins de nens que potser en altres circunstàncies podrien arribar on vulguessin...bé, dic estudiant o potenciant les seves virtuts, ja sabem que després hi ha una societat bastant tocadeta que no ajuda gaire donant oportunitats...
Bé, no pararé d'admirar als profes, he recordat aquests dies els que jo vaig tenir, els recordo perfectament, amb molt de carinyo, amb algunes frases que em van dir, en alguns moments durs, altres de dolços, abraçades sinceres en aquell fantàstic sopar de despedida de vuité d'E.G.B...
I que he de dir dels nens!! del grup de sisé, la Claudia, la Sofia, la Carla, l'Aitana, la Júlia, la Txènia, el Pau, el Marc, el Roger, en Lluc i el llarg etcètera que han fet un grup preciós...en tan sols dos anys que l'Aida ha anat aquest col.legi he entés com la vam encertar, després d'una durissima experiència educativa a l'escola anterior, que per cert, no era pública i era de monges...no vull ser maliciós en el comentari, però és evident que allà es centràven en l'educació estudiantil i deixaven molt de cantó la part humana...ofegaven els nens amb deures i els castigaven durament...tot i que l'Aida no rebia molt, me'n alegro moltíssim d'aquest canvi...com ella diu, tan de bó ho haguessim fet abans!!...li queda un record meravellós...humanament l'Aida ha fet deu passes endavant, no nego que te un entorn molt bó però l'escola l'ha enfortit molt com a persona i sempre amb sensibilitat, empatia pels altres i comprensió...gran feina educativa i un deu en tots sentits...
Aquest divendres, a l'Escola Castanyer es va fer la despedida a un gran col.legi, a un gran professorat, a un grup maquíssim i molt unit...em costa pensar que ja està, que ara comença una nova etapa, potser igual de preciosa però enyoraré aquell edifici rodejat de natura i aquella música que indicava que els nens sortien de l'escola...porto dies emocionat...si a mi m'arriba al cor i ho recordaré sempre, em puc imaginar com els quedarà impregnat als nens...per cert la majoria, parlant amb els pares, no volen anar a l'insti ( com ells diuen) i nassos!! tenen tota la raó del món, encara els quedaven dos anys ben bons per començar a fer broma que ja son grans!!...
Sempre recordaré aquest divendres i sempre tindré un carinyo especial aquest col.legi...felicitats per la feina fantàstica i fer entendre que sempre hem de ser persones per sobre de tot...potser l'educació és una combinació de molts factors, però enfortir la part humana en molts casos et pot donar moltes ajudes més endavant...i amb això no vull dir que oblidessin l'ensenyança, però està bé que tot vagi ben agafadet de la mà...en serio, gràcies, els donem uns nens, fem el que podem, com podem, anem estressats i entendre que l'escola i els professors fan aquesta gran tasca és meravellós...per cert, jo vaig fer l'E.G.B és una escola privada i va ser impresionant i fantàstic!...no te res a veure!!
