Abraçada

No saps quant de temps feia que esperava la teva abraçada, pensa fins i tot que quant me la vas regalar ni jo mateix sabia quant de temps feia que esperava la teva abraçada...
A la teva pregunta " com és que no t'enfades mai amb ningú ni parles malament de ningú?", crec que et vaig respondre amb la màxima sinceritat.
Les persones construim móns, recorreguts llargs, petits, curts, extranys, diferents o normals, però no deixen de ser recorreguts...en aquest petit o llarg espai en el temps sempre deixem alguna cosa, poden ser més bones o dolentes, però la clau és saber si hi ha una màquina que pugui posar xifres a la bona fe del cor, i evidentment no n'hi ha...
No sempre he sigut així- et vaig dir- de fet vaig apendre que marxar dels recorreguts viscuts amb ràbia em provocava confondre el meu present, i justament aquesta màquina invisible que no existeix però que tots tenim dins nostre, és la que m'ha ajudat a entendre que potser un dijous m'han fet el mal més gran que he escoltat mai, i un divendres puc parlar tranquilament amb la persona que m'ha provocat aquest mal...
I perquè?- em podries preguntar...
Tots els recorreguts tenen els seus moments meravellosos, però crec que quasi tots tenen algún instant dolorós...aquesta màquina que no existeix visible, però que portem com un marcapassos en el nostre cor, ens pot guiar i ajudar a entendre els actes de tothom...no vol dir no enfadar-nos, no vol dir no plorar, no vol dir justificar-ho tot, simplement vol dir això, que a l'endemà ja pots estar en un estat normal altre vegada...
Jo ho vaig apendre ja fa uns anys, segurament quant el dolor més gran es va apoderar de tot el meu present, generalment son els dolors més complicats d'entendre i explicar, acostumen a sortir de coses que no s'entenen, que t'arriben i acabes pensat allò de " i perquè a mi?"...
Aleshores mires al teu voltant i no tinguis cap dubte que tots hem/han tingut en un moment de la seva vida la necessitat de preguntar-se " i perquè a mi?"...
Just ahir ho vaig veure més clar que mai, just dos dies després de rebre un dels mals més potents que mai m'havien fet, ahir ja ho havia perdonat...la resposta és la teva abraçada...perquè em podria quedar amb mil coses, però vaig decidir quedar-me en això, en la teva abraçada sincera...
Perquè al final el poder de l'amor, de l'estimació, es menja l'incomprensió, i devora una part que no podem permetre que s'incrusti dins nostre per sobre de la majòria de coses que vivim, que son meravelloses...recorda que també et vaig dir que això només ho podem tenir uns privilegiats, aquells que ens preocupem perquè no ens arriba la senyal d'internet  o perquè volem tenir l´últim model de l iphone, perquè realment som conscients de que això és un privilegi?...i fixa't bé que et parlo de dos casos diferents, un iphone és més car que una senyal d'internet, però tan és el que ens preocupi, el més important és que obrim l'aixeta i surt aigua, que no tenim bombes que cauen a cinc metres de casa nostra, i que potser a dos cantonades de casa tenim una familia que no té ni per menjar mentres nosaltres supliquem a les senyals que ens enviïn internet...així doncs, mai puc oblidar que sóc un privilegiat i que la única cosa que realment seria insuperable és una mort o una malaltia...perquè a vegades, els recorreguts acaben injustament, i si no, observo a la meva mare i entenc el que estic dient...
Suposo que em miraves extranyat quant jo t'estava parlant de que la gent és meravellosa, o quant parlant del passat , ho recordava tot positivament o fins i tot vas entendre perquè m'he culpat abans a mi que als altres, i si ho faig és perquè no vull que ni una escena meva et perjudiqui a una escena teva... per deixar de creure sempre hi ha temps, però finalment això, també és una elecció personal i no imposada...segurament és un dels fets que més agraeïxo al meu pare i a molta part de la meva familia, permetre que jo escollís el camí de les meves creences...
No és perdonar, no cal perdonar, ni tan sols quant m'han demanat perdó ultimament em dona la sensació que he de perdonar res, tots els actes surten després d'un altre acte, per això et parlo de l'aparell de mesura de la bona fe, i per això, si miro enrera, només podria pensar en un acte de mala fe en tot el meu pas per la vida , i pensa que era un acte laboral, per tant, em permet dormir tranquilament...fins i tot, potser aquell acte. tenia justificació...
Clar, tot te un límit, Hitler també deuria tenir justificacions, diuen que potser la relació amb el seu pare, o amb la seva mare, ves a saber, però que es sàpiga, ni el seu pare ni la seva mare van matar sense cap mena de raó...finalment no tot és justificable clar...però mira, a mi, una noia em tancar a casa seva tres hores, crec que mai m'havien despreciat tant com aquell dia, crec que mai vaig tenir tanta por o diria que terror que aquell instant, crec que mai vaig patir tant per la meva vida com aquell moment...recordo que em van dir que si em trucava que no contestés, de fet estava enmig d'un acte de delinqüència, un acte ple d'agressivitat, i m'ho van dir, "no contestis si et truca!"...i em va trucar, no havia passat ni una hora que em va trucar, i jo vaig pensar que em trucava per demanar-me perdó, perquè mai podré entendre tanta ràbia dins d'algú...evidentment no em trucava per penediment...però jo segueixo creient en la gent, i quant hi penso ni tan sols ho interpreto com una cosa que m'hagi marcat tant com per no confiar mai més...potser ara, en aquest instant, que necessito trobar coses de mi que em facin sentir bé, només en puc trobar una, i és justament aquesta, haver aprés a no enfadar-me, ja sé que té coses dolentes, ja sé que potser hi han moments que ho has de fer, però hi han moltes maneres de fer-ho, i creu-me que ja les he provat totes, he fet servir un crit, o un acte cínic, o una mostra d'indiferència, però la que més em permet seguir endavant, és la de no enfadar-me, mirar-me a mi, entendre que potser dibuixat d'una altra manera però jo també ho he fet, i saber que tot recorregut, per mala sort, no comença de zero, hem d'intentar que s'apropi el màxim possible a començar de nou, però per mala sort, poques vegades comença de zero... potser només quant ets infant i podriem dir que per les herències rebudes tampoc és un començament desde l'inici...la clau és que quant et passi vegis on has errat, i si ets tú que reps les conseqüencies dels altres recorreguts, treballar perquè allò no influeixi molt en els següets caminars que es vagin creant en la teva vida...no és fàcil, però almenys ho podem intentar...
Però recorda que les claus me les vas donar tú, quant ahir ens vam posar a parlar del nostre recorregut ens vam adonar de tot el que hem viscut, no d'una cosa o dues, si no de tot, i evidentment en els llargs recorreguts sempre hi haurien d'haver coses més boniques que lletges, i si no és així, malament, perquè clar, no tots els recorreguts son sans, per mala sort alguns ja comencen malaments...per això et deia allò del privilegi, també per mala sort alguns tenim el privilegi de viure i altres només tenen la possibilitat de sobreviure, potser és hora de no despreciar el que tenim, que és molt, i ja saps que no m'agrada justificar la meva vida pesant en les desgràcies dels altres, però moltes vegades penso, quant em queixo d'alguna cosa, que pensarien els que sobreviuen si escoltessin les meves queixes?, mentres potser estant fent quilòmetres per anar a buscar una mica d'aigua i jo sense adonar-me que és un miracle per molta gent que obri l'aixat i surti aigua!! i que l'aigua, a sobre, sigui potable!!...sé que això no permet deixar de patir, tots tenim la nostra vida i els nostres problemes, però m'ajuda a entendre que no puc oblidar-me del que tinc, i el que tinc, el meu inici és molt més privilegiat que molts altres inicis...
I ahir miravem el nostre, i ens vam emocionar, i vam fins i tot riure i quasi plorar, de moments, d'instants que estan omplint el recorregut de colors, i que de sobte apareixi el gris no vol dir que tot va ser gris, de fet només cal pensar i recordarem que quasi res va ser gris, i que un instant gris no pot tapar tots els colors...recordem també el valor de gris, perquè també el té, perquè sense el gris, la teva abraçada d'ahir no hauria sigut un arc de Sant Martí gegant...
Ja anirem solucionat les coses, això no és greu, el més important és que mai ens deixem d'abraçar, perquè recordar l'amor, l'estimació, el respecte i la comprensió amb actes tant evidents com unes paraules o una abraçada, ajuda a no confondre-ho tot...
Ahir també vaig compartir una bona estona amb una persona que té unes idees totalment a les antípodes de les meves, però saps que?, crec que és una bona persona, segur que em cau bé, i el petit recorregut que hem fet m'ha mostrat moltes mes coses que unes idees, clar que sempre podem escollir, i clar que podem pensar que aquella persona no la volem en la nostra vida, som lliures i escollir o no escollir donar valor a tot el que tenim i el que no tenim, però tan si esculls que es quedi o que marxi, recorda la màquina invisible que portem al cor, això et permetrà dir hola o adéu de la manera més suau possible...plorar, enfadar-nos, disgustar-nos, fer mal, que ens en facin, compendre, no entendre, parlar, abraçar-nos, fins i tot odiar és sinónim de respirar, i potser la clau és pensar que de les coses que he dit, i de mil coses més, hem de relativitzar les dolentes, fer-les momentànies, i allargar les bones, tampoc vol dir no ser contundent amb les teves creences, però si entendre que altres tenen creences diferents...però recorda sempre, que si una bomba ens cau sobre nostre o hem de còrrer perquè ens estan amenaçant, les creences no es poden pensar amb tranquilitat, ni tenim temps de pair-les, i és una sort que tenim, poder pair...perquè tots sabem que quant mengem molt ràpid la digestió és molt més complicada, a vegades per mala sort hem de menjar molt ràpid, però la sort que tenim nosaltres i altres no tenen, que si no ho hem digerit avui, potser demà ho podrem fer, hi ha gent que no ho pot fer...i no parlo de menjar clar...
Així doncs, gràcies, perquè ahir em vas fer el regal més gran del món...la teva sinceritat i el teu amor. no saps com el necessitava...