La loteria familiar

Mai em vaig arribar a pensar que en tot això estaria sol...ja no parlo del moment de la decisió, evidentment que aleshores no m'ho podia imaginar...tot i que les coses son com son i en molts casos, com deia en l'article anterior "no sé", moltes preguntes no tenen respostes, la veritat és que no ho vaig preveure...
La vida és així, costa d'intuir el futur, segur que és el més meravellós de viure, però també aporta sorpreses inesperades...
Però no sé el perquè exactament però és així, i m'ho agafo com la poca experiència personal en el tema m'ho pot permetre, preparat per apendre i no entendre, simplement seguir endavant sapiguent que finalment almenys no m'estic perdent res de res...
Sóc incapaç de posar-me en les ments dels altres, crec que és una altra cosa que he anat aprenent, les accions, les reaccions estan molt condicionades, per tant ja no sé ni vull jutjar gaire...
Si puc posar-me en la meva, i en el meu cor i en els meus sentiments i tot plegat em sorpren moltíssim, aquí estem tots per apendre i poca gent pot saber el que l'altre desitja si no es diuen les coses clarament...la telepatía és complicada perquè entre pensament que va i ve i arriba i torna passen moltes coses, potser és una fracció de segon, però hi han tants condicionants que costa de llegir la ment d'una altra persona...i en molts casos és això el que esperem, que facin exactament el que nosaltres fariem o simplement, el que nosaltres voldriem que fessin...
I aquí estic aprenent continuament, perdut en molts casos en l'ignorància que et pot provocar les teves propes vivences, i aleshores t'has de repetir mil vegades que no hi han dues persones iguals en la terra...quina màgia no?...no n'hi ha cap de repetit tot i que aparentment sembla que ens movem per grups, qualsevol de nosaltres ja és un sol món...és meravellós, intrigant i permet que l'aprenentatge mai s'acabi...
I tot això a vegades em va gran, perquè el cor és molt exigent i quant estimes la calma és una tormenta suau, potser una bella brisa o potser els núvols venen i apareix el temporal, ja se sap, és el cor i quant ell mana, costa de trobar arguments...
I tot i que moltes coses em van grans, no deixo d'intentar-ho, de fer les coses el millor possible, a vegades posant les emocions per davant de tot i a vegades intentant ser racional en les coses més pràctiques...-silenci!...em dic moltes vegades...un,dos,tres,quatre........deu. I aqui em paro i busco l'Alex, per deixar-me de tonteries i aconseguir no barrejar continuament els papers...qui sóc? el que treballa cada dia? l'amic? el pare? el fill? qui coi sóc?...la resposta me la donava sempre el meu estimat Eduard: - Tú ets l'Alex...i és així i per mes que m'hi encaparro o altres em vulguin col.locar en un altre paper, mai deixo de ser jo i el meu jo s'amotlla, busca la forma ideal cada vegada perquè la peça de puzzle encaixi a la perfecció, però a mida que vaig fent anys entenc, i visc, que la millor forma d'encaixar les coses amb serenor és siguent un mateix...suposo que és la famosa recerca de l'equilibri entre l'intern i l'extern...difícil?, no sé, potser tot és més fàcil del que pensem...
A casa el Josep, el Joan i l'Eduard eren el Josep, l'Eduard i el Joan i crec que mai els podia veure en un altre paper i tan sols aquesta visió em va aportar poder ser jo...sé que és complicat perquè hi han moltes interferències, perquè a vegades ens toca fer papers tant llunyans a qui som que ens pot provocar la perdúa de la realitat, de la pròpia realitat, la del teu món, que potser i això si que no ho sé, és l'únic de real que tenim, el de cadascú...
Vaig perdut en algunes coses, clar que si, però m'hi poso sempre, abans no ho feia, ara m'hi poso en les coses que afecten a gent que estimo descontroladament, o sigui als que més estimo...costa educar, mai m'hauria imaginat que costa tant i tant, és un pes de responsabilitat que quant ets fill no ho pots entendre...jo sóc fill, per tant sé de que parlo, però cada fill és diferent i cada pare també, perquè res treu el que som en realitat...un món de dues persones és complicat sempre, però escollim, rebutgem, escollim altre vegada, ens equivoquem i tornem a rebutjar...no passa res, però la familia no hi han unes opcions tan evidents, comences no escollint, després alguns rebutgen el que els ha tocat, però el rebuig mai és net, perquè queden coses pel camí...allò de la motxil.la plena, i moltes vegades penses que igual que jo no vaig escollir i em va tocar literalment la loteria, ara sóc jo un número que li ha tocat a algú, perquè si, perquè li ha tocat, i això és una gran responsabilitat...