No sé

Fa dies que no escric, no tinc cap motiu, no estic malament, tampoc estic pletòric, potser estic pensant o reflexionant sobre unes passes fetes, no ho sé, de fet moltes vegades contesto no ho sé, perquè realment no ho sé...els actes en general son elaborats amb consciència, però quant l'acte és emocional moltes vegades jo no sé el perquè del fet...
Entenc, perquè alguna cosa de la consciència em volta pel cap, que quant silencio les lletres és que estic passant una època pràctica, o de solucionar coses, o de recol.locar cosetes o coses, o simplement cosasses!...però ara encara no ho sé...
El no ho sé és tant fascinant com extrany, perquè et mires al mirall, sigui l'imaginari o el real, i et quedes pensant : perquè no ho saps?...a vegades la resposta està en uns altres ulls que et fan de mirall, però son èpoques molt privilegiades i n'hi han poques, tot i així, amics estimats, molt estimats, si que em van donant respostes sense tenir ni la necessitat de parlar del tema...
Aquest cap de setmana he estat davant de potser el millor mirall que tinc, no cal ni parlar de res, el fet d'estar al seu costat ja em retorna al meu ser, i per això l'estimo, i per això l'admiro, i per això podem discutir hores sobre les coses que mai trobem una opinió comuna, està tan per sota del nostre amor, que no hi han dubtes essencials entre els dos...
Però he tornat i encara no sé, i la fascinació m'arriba quant penso que encara a la meva plena madurés tinc coses d'adolescent que no sé, que no trobo resposta, sap greu perquè a vegades rep una altra persona...i és aleshores que em miro al mirall i com que no sé el perquè, penso que el millor que puc fer és no buscar res racional...jo no controlo les emocions, cosa que és fastigosament meravellós, és com una aventura continua, tot i que poso fastigosament perquè no m'agrada fer mal...
Potser per això m'auto-proclamo, sense orgull però tampoc pena, "l'home de lluny"...potser perquè desde lluny els meus encants son més encants que no pas d'aprop...quant m'entrego "l'home d'aprop" perd el control, però quant no m'entrego tambe perd el control...i es queda sempre com a resposta final el no sé...
Rodejat d'exclamacions segures i fermes que m'acolloneixen una mica i que encara em posen més dubtes, jo em perdo en una permanent inseguretat...suposo que deu ser que no maduro mai, no ho sé...ja hi torno, no ho sé...però tampoc ho faig expresament, em surt així, vull dir que peter pan no és el titol perque em nego a crèixer, faig tard en això, he de ser extremadament racional i responsable en els meus actes socials o laborals, peter pan era la part dels nens que em retornen a moltes realitats...vull dir, i suposo que a molts els ha passat, que a vegades dones moltes voltes a una cosa, arriba un nen, et diu una cosa i penses " coi, si tot és més senzill"...aquesta és la part de la madurés que vull evitar, la seguretat...no sé estar segur de quasi res, potser laboralment, però aleshores porto una fina disfressa que em permet ser segur...
Aquests dies mentres l'aigua no parava de caure, em venien mil preguntes al cap, potser la única cosa que he aprés o vaig aprenent és a no desesperar-me quant no tinc resposta per una altra persona, perquè si no la tinc per mi no la puc tenir per ningú més...potser sóc de moments, potser no sé durar gaire temps enlloc, potser sóc més nómada del que la quantitat de trasllats que he fet pot indicar, potser sóc així, però potser no sóc així...el que si sé és que ja no em torço com abans, i això se li diu acceptar i al final l'acceptació està per sobre del que els altres acceptin d'un mateix...acceptar que hi han coses de tú que son teves no t'ha de col.locar en un lloc quiet i sense possibilitats de canvis, però potser si que un ha de compendre que hi han trets dels caracters que ja son molts endinsats en l'essència, no sé si son de naixement, o s'han anat formant, o potser tan sols es van enfortint...
Avui per tornar a escriure i just abans de cumplir els meus 44 anys, tan sols podria dir que no sé...i miro els camins i encara en veig cinc cents, potser realment el no sé fa que els camins mai s'acabin...
Com sempre que escric des del cor no obro ni un corrector ni miro si m'he deixat lletres pel camí, tan sols volia dir que no sé, i com que no sé, no trobo els correctors i l'esforç de repassar...encaro un altre any amb un somriure, però com sempre, sense res que tingui clar...i com més seguretat escolto meys segur escolto...osti, no sé...