Idiota perdut

Extrany és el que no fa el que fan els altres? o és extrany el que no sent cap mena de necessitat de fer el que fan els altres?...recordo quant havia d'anar a les festes del Tura, tinc encara malsons amb la cançoneta dels gegants, osti, va calar totalment, dia rera dia la mateixa cançó, any rera any la mateixa cançó amb tota la plaça plena de gent...unes ganes absolutes de marxar, però allà aguantava estoicament perquè em tocava dins del meu paper de pare...
No és nou per mi això, m'ha passat sempre, crec que on hi ha molta gent ja començo a patir, no se ben bé el perquè, però de ben petit ja tinc alguns records negatius de tot això...
Però després tinc sempre una lluita interna, o externa, encara no ho sé, potser és que no accepto que mai pugui pertànyer a un grup, o ser part d'una massa que és mou per alguna il.lusió, o un ideal, o fins i tot una tradició...i aleshores em sento extrany...
Ara arriba el dia de la V, jo tampoc em mouré, segur que tan me fot, però igualment no entenc que si tan me fot perquè després em sap greu no mobilitzar-me, tan fa el que la gent busca, el que no entenc és perquè no busco res d'això mai...
Sóc l'únic que se sent idiota?...perquè jo m'hi sento sempre, vull dir que sempre em sento que soc un pringat, això no treu que disfruti de les coses que em fan disfrutar, però em sento idiota totalment, crec que la única mobilització que sento meva és no moure'm mai més dins de la meva idiotés, però és que em sento idiota aquí, allà o més enllà, m'hi sento i punt, no em trasbalsa això, però més que sentir-me idiota, ho sóc...
No tinc cap mena de domini de la meva vida, sóc l'únic que sent això?...perquè jo no tinc domini de la meva vida, per això sóc idiota, puc ser un idiota orgullós, fins i tot em puc enganyar, però sóc idiota clar que si, i no passa res, això no impedeix ser feliç, puc ser un idiota feliç i quedar-me tan ample...
Tan sols puc posar els detalls, res més, totes les altres coses es mouen dins de la meva absoluta idiotés, a Catalunya , a Espanya o a Noruega, estigui on estigui jo seré idiota...
Si no fos idiota no em quedaria tan ample quant per la tele anuncien que han fitxat a un jugador de futbol que cobrarà setmanalment 550.000 euros...i jo continuo sopant...i de sobte diuen que s'ha mort no sé quants desconeguts i jo segueixo sopant, si que tinc un petit sotrac, però al cap d'una hora ni ho recordo, ja he sopat, ja puc anar a dormir, jo sóc idiota, per tant ja no recordo res de res...
Però crec que a vegades em sento més idiota que els altres, perquè segueixo sense sentir-me d'enlloc, i m'extranya, quant veig a tothom que va amunt i avall per algún motiu, i jo no els puc seguir, i no els puc seguir perqué els enganyaria i m'enganyaria a mi mateix, però igualment em sorpren...
Vinc d'una familia d'idiotes, que van lluitar molt i que això , segons ells, els va convertir en idiotes per tota la vida, perquè per arribar on hem arribat ara no tornarien a lluitar pel que van lluitar, per tant ho porto a la sang, sóc idiota pels gens...i la vida no em reconcilia amb les altres coses, escapo de tot, marxo per potes de totes les coses que aporten molta gent...i en canvi crec que només això pot canviar les coses, però clar, potser no son les coses que m'interessen...perquè per mi tot això és un joc i la única cosa que em prenc en serio és a les persones una a una, tot i així, com que sóc idiota, també m'amago d'això i em vaig convertint en un solitari idiota...suposo que és el meu escut inmens a la meva creença individual, però l'individu ja fa molt que no està de moda, com tampoc ho està un arbre o una cabra, tots anem junts, som persones, arbres i cabres...per això no podem arribar a tractar-nos bé del tot, perquè tenim visions tant globals que no entenem que l'arbre que tinc davant de casa no és el mateix arbre que hi ha al carrer de darrera de casa...vull dir que em sento que sóc l'única persona que no sé mirar als grups, no en tinc ni idea, i encara em fa sentir més idiota això...
Recordo un dia que em vaig quedar paralitzat quant un em va dir: " a veure, primer hem d'ajudar als d'aquí i després als de fora"...evidentment a mi em deuria veure d'aqui, però jo no el veia d'aquí ni d'allà, jo nomes veia una persona que tenia un ideal que no comparteixo, tot i així, com que el veig com una persona em continua caient bé, crec que la seva boca parlava globalment, parlava per herència, per tics viciosos...perquè no ho sap, però tampoc és d'aquí d'orígen i si per història ens ajuntem tots per lluitar per una cosa, em pregunto on comença la història...i no ho dic pel que puguin dir els llibres, no, no, això ho fem els humans, però els humans no som el món, per tant per mi tot és relatiu...
Jo hauria contestat que no sé qui és d'aquí o és d'allà, perquè clar, has de ser de Suecia per no ser d'aqui?.. o has de viure a Jupiter?...o a la Lluna com jo?...on és la frontera d'aquí?...no la veig...un arbre és d'aquí?...i una cabra?...
Em sento molt idiota cada dia, i globalment sempre em sentiré així, de fet sóc un més, només això, no sóc res en el món i el meu únic valor és el de la gent que em mira a mi i no a un paio que camina pel carrer com els altres...per tant entenc que la visió individual és vital per tot, per reconèixer a qui estimes, per entendre els lligams més reals...perquè jo quant crido auxili, tan sols crido a cinc persones, no a un país...perquè no sóc res, ho tinc molt clar...tinc clar que no sóc res perquè només sóc important per unes quantes persones, potser cinc, o potser vint, però que és cinc o vint enmig d'una humanitat?
Però encara que sigui important per cinc o vint, sóc idiota i ho tinc molt clar...i així seguiré...idiota perdut...