Olor

Hi ha gent que desprenen quelcom especial, no sé ni com explicar quant m'arriba d'algú aquesta olor, de fet és qüestió d'olorar, simplement son els sentits que em porten a aquestes sensacions i les sensacions tanquen els cercle, i arriba l'aroma...
I m'agrada descobrir-lo, fins i tot em puc fer pesat per aconseguir que el nou olor s'empapi en mi, en les meves entranyes, com el gos que va ensumant fins aconseguir l'aliment, jo necessito saber el gust d'allò que el meu nas fa estona que busca en l'aire...
Després ja em calmo, suposo que necessito saber d'on procedeix tot plegat, potser és una de les claus de la meva volatilitat, les olors son efímeres finalment, i després queden les persones, la part més important del regal, alguns es manetenen entregant olors, i altres marxen però ja han deixat un record nassal reconvertit en porció dins de mi...
Qui pot entendre això doncs em resulta molt més fàcil, perquè la meva entrega inicial és exagerada, és com obrir totes les portes i finestres perquè entri l'aire nou, a vegades l'aire ja és extranyament conegut, a vegades és desconegut però familiar, a vegades és simplement aire nou...
Qui és queda va entregant aquella olor, una olor que no per ser cada dia coneguda deixa d'alimentar el meu ser, m'encanten les olors, em fascinen...
Ultimament estic una mica cansat de vigilar el que dic o el que sento, i quant tinc aquesta sensació em llenço decididament a entregar tot el que surt de mi i llenço els escuts definitivament...i és així quant em sento millor, i és així quant sóc lliure...
L'esclavitut del passat, o del que toca o no toca, em posa en un camí que mai entenc, tot i que com tothom el puc portar tranquilament, és còmode i fàcil, dir just el que toca quant toca i sobretot quedar bé...
Curiosament estem en una educació on sembla que moltes coses boniques no son normals d'escoltar o de dir-les...mai ho he entés, em costa entendre-ho, ni la madurés de l'edat em permet entendre el que per mi és una gran estupidesa...adoro les paraules, ho repetiré mil vegades, adoro les paraules per sobre de les realitats, les realitats poden estar molt condicionades, les paraules, si son sinceres, és l'orígen de la veritat de cadascú de nosaltres...
La gent passa per la meva vida a velocitats exagerades, a vegades ni tan sols hi trobo la lògica, tampoc la busco, algú que m'ha explicat la seva vida,que ha plorat davant meu, que ens hem abraçat i fins i tot potser hem fet l'amor si és una noia , i ja no hi és, i no em pregunto perquè no hi és, perquè la resposta és una i prou: simplement no hi és...
I no hi és perquè no hi ha de ser-hi, perquè no era una vida, si no un moment... una petitíssima porció de la seva vida que ni tan sols gosaria dir que no és important, segurament és molt important... les hores, els dies, els minuts no tenen sempre el mateix valor, cadascú en el seu món de dues persones construeix un rellotge absolutament únic...
Igual que algú passa per la meva vida en un instant gegant, jo també passo per vides dels altres a la mateixa velocitat i de tots aquests encreuaments de camins, sempre es queda algú i aquest algú passa a ser una amistat...i potser aquí és on les agulles del rellotge agafen un ritme més constant, tot i que no deixa de ser diferent al rellotge que tenen uns altres dos que han creat un altre món de dos...
En les relacions les respostes les sento cada dia més contundents, si algú marxa és que ha de marxar, si algú és queda és que s'ha de quedar, les lluites les deixo a part e intento entendre que tot és simple si mirem la realitat...perquè estimo a una persona?...perquè l'estimo, la resposta és així de simple...després puc dir mil motius, però tot flueix i quant tot flueix, que costa molt però que curiosament també s'hi arriba amb la simplicitat com a bandera, ja no hi han respostes complicades a preguntes fàcils...
Evidentment obrim les finestres de bat a bat quant l'olor és clara i contundent, a vegades tanquem rapidament els porticons per una mala olor, podria dir pudor, però no és pudor, perquè el que per mi és una pudor per un altre pot ser una olor preciosa...com sempre dic, escollir és el que fa que tots, absolutament tots, siguem especials...
Qui és especial?...tothom, o potser ningú, ens anem fent especials uns als altres quant escollim, cert que tot és relatiu, però per cadascú de nosaltres el que escollim mai és relatiu, és una elecció, es veure caminar a mil persones i assenyalar amb el dit, orgullós i feliç a aquell que has escollit...però en molts casos el primer motiu que et fa fixar-te a un entre mil és l'olor...
Hi han coses que extranyament van lligades a altres coses, son coses que no sé explicar mai, però em passen sovint, a vegades son volàtils, quasi sempre ho son, i d'altres son eternes, però tampoc busco explicacions a aquestes sensacions...el que faig és simplement sentir...
Molta gent interpreta que moltes vegades jugo en les relacions humanes, mai ho he fet, de fet qui ho pensi ha de saber que sóc així, no tinc cap altre manera de mostrar-me que la que sóc, per mi tot és important, no hi ha res que no sigui trascendent i com a tal dono importància total a cada fet que estic vivint, sigui bo o dolent, el vull saborejar...i per saborejar, almenys per la meva manera d'entendre la vida, has de mostrar, entregar, suposo que apostar per la valentia i deixar de pensar en les conseqüencies...cada acte té una conseqüencia , és evident, però quant un es mostra tal com és sempre, les conseqüencies son imprevisibles, per tant és absolutament fascinant no saber el que passarà...almenys per mi és molt més fascinant no saber el que passarà que no pas saber el que passarà...
Sempre recordo un article que vaig escriure fa molt, just acabava de conèixer algú molt interessant, però tot se'n va anar a fer punyetes perquè jo vaig arriscar massa, però tot i així ara ho penso i crec que encara que hagués fet mil camins, la meva situació amb aquesta persona seria igual, al final els camins s'allarguen o s'escurcen, però el resultat final del món de dos sempre serà un, sigui la velocitat que els dos hagin agafat, al suma dels dos caminars serà l'únic resultat final...per això m'agrada ser valent, per això ho intento, perquè penso que si coneixes algú, com més ràpid et mostris més ràpid podras gaudir de la nova companyia o més ràpid veuràs que no arribareu a enlloc...val la pena guanyar temps i val la pena no perdre temps...mostrar amb passió i després la calma i saborejar, disfrutar o simplement recordar aquell moment passat d'aquell petit món de dos que és va obrir i tancar amb molts pocs dies...
Però mai, mai puc deixar de saber d'una olor nova, crec que és un gran defecte meu, la velocitat, mai l'he sapigut controlar, però no sé mirar a ningú amb fredor, tot em provoca passió...i després sempre la calma, la passió més bonica, la que es queda, la que sents per l'altre però ja no estàs ansiós de saber, si no que ja ho saps i et fa sentir bé, et fa sentir afortunat, et fa sentir ganes de tornar a olorar un nou aire convertit en regal...