Gràcies

Crec que tothom és conscient de que la felicitat mai és constant, també un és conscient que la línea a vegades va per dalt i a vegades va per baix..circunstàncies, moments que hem d'afrontar, els bons i els dolents, i a vegades com deia el meu estimat Eduard, l'intel.ligència és saber adaptar-se i adaptar qui ets a tot el que et va venint, en definitiva ser tú, però saber renunciar un moment per poder enlairar-te de veritat altre vegada...
Com tantes vegades he mirat enrera... no puc contemplar el meu present si no miro enrera, deu ser allò de la memòria històrica, el meu present és una suma de mil ingredients, i tots queden reflexats en aquest instant, justament en aquest, un dia com avui, divuit d'Agost del 2014.
No sóc res més que el que sóc ara, però sóc molt més que un caminar diari, rebusco entre els raconets del meu passat  i només puc agraïr, agraïr que m'estimi tanta gent i ho facin així, gratuitament, sense esperar res a canvi...el meu tresor son ells, la meva riquesa és aquesta, saber que l'amor va molt més enllà de la vida, i això es meravellós, potser per aixó res mai mort, perquè la gent se'n va però cada passa en present és una dedicatoria a alguna persona, a un instant, a una paraula o a un gest...
Avui doncs, vull agraïr, perquè el meu passat està ple de flors, i de colors, i ara si el miro ja ni veig un boçí de foscor, però n'hi va haver, i estic tan content de ser el que sóc ara que no sóc tant pressumptuós com per pensar que tot és gràcies a mi...ni molt menys, sense amor jo no sóc res, i me'n vau donar moltíssim, estimats...
També em vau donar crosses a la part pràctica, només jo podia sortir d'allò, però l'ajuda en moments claus son vitals per poder agafar forces...l'estat anímic pot ser molt bó, però si no tens per menjar ja no vols alimentar l'essència, si no el pap, perquè sense menjar no hi han pensaments profunds...un ha de cagar, i cagar bé i aleshores ja podem començar a elaborar un camí...per això entenc a la perfecció a la gent que no té res, que li pots dir a qui no te res? que visqui de la seva essència?...tot i aixi, la fortalesa interna és un punt important evidentment, hi ha un treball no remunerat que funciona, perdre el temps pot arribar a ser la cosa més important d'un mateix...son opinions clar, jo hi crec també...
L'agulla de la gasolina m'amenaçava constantment, a vegades pensava que no em donaria per arribar a la feina, era un patiment que ara mateix no el sé explicar...fer veure que ets un Rei mag quant no ets més que un reciclador d'il.lusions empaquetades com a noves, però ja usades... i amb l'ajuda dels amics vaig seguir una mena de "la vida es bella" a la provincia de Girona...me n'alegro de que l'il.lusió es mantingués a pesar dels equilibris que dia rera dia un ha de fer quant no te res, però te ganes de regalar colors a la ment d'un infant...
Recordo al Marc que va fer que un dia de Reis fos un dia de Reis, recordo quant ens va portar a Vilanova per poder veure als meus estimats que enyorava tant i tant!...patidor en silenci en molts casos, però fent gestos que sempre agraïré!...gràcies...
Recordo al Quimi, que sense fer propaganda de res, com és habitual en ell, mostrava la seva sensibilitat en definitiva a un passat conjunt, ell em donava la ma cada dia i em mostrava un camí que jo encara no podia veure...Gràcies
Com sempre la Jenny, la meva companya d'aventures ( i desventures) aquí dalt, sempre amb el seu cor obert a qui sóc i a com sóc, poca gent ha mostrat tanta paciència davant de la meva eterna volatilitat...ens estimem, crec que sempre pot més això que les meves tonteries...ella sempre amb la seva casa oberta a mi sense condicions...mil gràcies...
Com no, el meu amic, el Toni, el gran company, la persona que sap tot de mi, que hem crescut junts, que ens hem mimat i admirat milions de vegades, algú que quant sent dolor jo el sento i a l'inversa, algú que és molt més que de la familia, algú que evidentment va ser la peça clau de tots aquells moments, ell sempre hi és, de fet només el fet de ser-hi ja em fa feliç...no puc entendre res del que sóc sense ell, gràcies estimadíssim!!
La Vane, la seva parella, que li va venir de nou que jo aparegués en el meu pitjor moment, deuria pensar: i ara d'on cau aquest?...mai va posar obstacle a res, i encara no ens coneixiem quasibé, ja sabem que el millor amic i la parella de l'amic és com dificil de trencar el gel, ara ja està trencat, però en aquell moment, quant jo dormia al sofà de casa els Ra, esperant poder anar a veure el meu estimat Eduard malalt el dia següent, va optar per allò que sempre fa tant bé, la discreció...gràcies...
Gent que just em van conèixer allà, en aquell moment, que van entregar tot el que van poder, que em van ajudar molt més del que calia, quasi no em coneixiem i van obrir el seu món i els seus braços a mi: Ismael, Francesc, gent de la feina que els estimo, no tan sols pel que van fer, si no perquè son persones extraordinaries, humanes, i una cosa que sempre he admirat de la gent i ells posseixen:  coherents amb els seus actes, gràcies, sou part del que sóc...
Que haig de dir de la petitona que mai deixava de creure en mi, que volia un pare per sobre d'un estat d''ànim, ella, tan dolça, tan bonica i que va col.laborar amb la seva il.lusió, el tresor dels infants, el retorn a la realitat en molts casos pels adults...gràcies...vas ser el motor de tot...
El Joan, la figura clau en molts moments de la meva vida, la part Font que per mi era essencial per no perdre el centre de tot, la calma, la serenor, la saviesa d'algú que s'ha treballat... i com no, l'amor, l'amor que ens tenim molt per sobre del que significa un tiet o un nebot...gràcies...
Isabel, l'herència del meu pare, estimada , ja no som herència si no realitat, ets molt més que una mare, ets una amiga, ets inseparable de la meva essència, ets fortalesa, ets passió, ets saber estimar, ets un exemple i t'admiro...gràcies.
Altres amics, com el Xavi, com el Gerard, que potser la vida ens separava una mica, però que per mi eren i son part del meu pas d'adolescent a adolescent, suposo que ja em faig entendre així...gràcies...
Punt i a part per l'altre GRAN amic, el Bernat, algú que sempre està aqui, encara que ens veiem poc, algú que hi crec, que admiro tot el que és per sobre del que la vida li ha regalat, vull dir que s'ha fet a ell, i adapta l'extern a qui és, m'encanta la seva fermesa que ell mai veurà, però que jo no paro de veure-li, m'encanta veure que dels pensaments als actes el temps dura poc, em va ensenyar que un s'ha de moure quant cal, i calia, i ho va fer, infinites gràcies també...
Al meu pare Eduard, al meu avi Pep, a la meva iaia Assumpció, que aquí on sou, dins meu, mai deixeu d'enviar misatges de fermesa...sou present...
La mort és presenta física a vegades, i a vegades son dols en vida, en l'amor de parella, en molts casos, la sensació és més complicada d'acceptar, tot i que va ser un final infeliç, gràcies Marta per creure tant en mi just en el moment que costava molt de fer-ho...el mirall que em vas entregar va ser molt més poderós que el d'un conte de fades!!....gràcies...
Hi ha més gent, sempre he tingut la sort de tenir bondat a prop meu, me'n deixo uns quants, ho tinc clar, però faré una cosa que mai faig, etiquetar, perquè tinc ganes de que la gent sàpiga quins cors acompanyen a la gent que potser no mostren el que son realment, a part de bones persones, això és evident, son els meus amics, els meus estimats, i cada dia, encara que no els dic res, els agraeíxo la seva existència, de tot cor, desde la profunditat del meu ser, els estimo...
Avui m'he parat un moment, just quant he acabat de treballar, he miral al cel, he mirat la terra, com sempre m'he trobat en un lloc que no conec, com sempre sense cap pàtria que em cridi, i els he mirat a tot, un rera l'altre, he vist l'afortunat que sóc de tenir unes fronteres tant petites, evidentment amb molta més gent que ha anat apareguent o que ja no hi son, però aquest és el meu país, i la única bandera que mai he conegut, estimar...no sóc afortunat, sóc hiper afortunat de tenir gent amb tanta vida a dins seu, us dono les gràcies publicament, em ve de gust, és un gest petit però el faig, perquè no tinc fotos a les seychelles, però tinc uns grans amics...us estimo...parlo d'un moment de la meva vida, i en aquest hi ereu vosaltres, no treu mèrit als altres moments, als altres amics, però aquell moment va ser la clau de moltes coses per mi...