Llums de Nadal

Mentres les llums de Nadal ja fa dies que s'han encés, fins i tot molt abans del que crec que tocaria, suposo que hem de consumir el més aviat possible, mentres la gent es desitja feliç any nou quasi oblidant que el Desembre és un altre mes dels dotze que configuren un any ( potser el mes més oblidat de tots), com si ja toqués fer recompte del que hem fet o no hem fet, a tú, se't va apagant la llum.
Ja em costa el Nadal en si... no per mi, si no per la presió externa que et fa moure el cos per fer el que toca, no nego la seva part bonica, sobretot com a pare, però em cansa molt a vegades, potser perquè comença a finals de Novembre o potser perquè la meva ancestral desafecció al que tothom segueix em provoca una mica de rebuig...
Sempre he pensat que l'any també és particular i jo em miro els anys naturals de forma individualitzada, potser per això m'agrada felicitar els aniversaris amb un "feliç any nou", o que "tinguis un any preciós".
De mica en mica he aconseguit treure'm de sobre la presió d'aquestes festes, tan sols he guardat les formalitats pels infants, ja que jo vaig tenir de petit uns Nadals esplèndits, i no crec que sigués just que borrés aquesta possibilitat a ningú...
Però si, ja he aconseguit passar un 25 de Desembre a casa menjant espaguettis o unes campanades dormint sense haver fet el raïm, i evidentment no passa res, a vegades el passo remarcant cada data assenyalada i celebrant els dies amb familia o gent, i a vegades ho passo sol, son dies tan importants com els altres, un dia més en les nostres vides...
Aquest Nadal l'enfoco diferent, la meva mare s'està apagant de mica en mica. Mai he tingut una relació de connexió amb ella, mai podria parlar d'ella com sempre parlo del meu pare, però si m'ha respectat sempre en les meves passes i potser el paper de mare li venia gran, ja per herencies d'un pare que sens dubte, li va deixar moltes ferides a dins...
Si una cosa la definia era la seva part de nena, mai ha deixat de ser una nena que no ha crescut, i no parlo externament, parlo de dins i de fora, amb una energia brutal ,ella caminava per la vida sense ser conscient del que havia fet realment...
I ara està allà, en la seva cadira permanentment, sense cap moviment, sense parla, sense mostrar res més que una mirada, els ulls son el reflexe de tot, encara que el cos s'apagui, els ulls és l'últim que se'n va.
Em mira mentres jo li parlo de coses, li intento donar les últimes paraules dolces, tan sols m'entrega gestos, a vegades m'intenta agafar la ma, tot i que ja no te força per fer-ho, però de mica en mica vaig entenent el seu llenguatge corporal pels pocs moviments suaus que encara entrega...
Arribes allà, i la veus sentada a la cadira, sola, amb tot un equip que la tracta amb un cariyo viu, on passen els avis pel costat i li diuen coses, mentres ella s'ho mira tot sense que ningú pugui assegurar que entengui el que passa al seu voltant...
És una imatge dura però tendre, aquella dona que tants moviments entregava, potser és el que més bé la definia, s'ha quedat quieta, desprenent justament una cosa que mai havia mostrat, molta pau, serenor en tots els seus petits actes fisics.
Costa marxar del seu costat, costa molt saber quant has de marxar quant no hi han paraules, no hi ha un adéu, no tens res com a referència, tan sols la mires i et despedeixes d'ella pensant que potser els seus petits moviments demà ja no hi seran...
Jo l'abraço, potser no ha sigut la millor mare del món, però jo tampoc he sigut el millor fill, son titols, ningú deixa de ser el que és i avantposa un titol a la seva personalitat, actuem com a persones, per això hi han metges humans i altres acadèmics, o professors o mossos d'esquadra humans o no humans, tots som persones i el que ens ve instal.lat com a titol s'acaba ensorrant davant del que som realment...
Com explico a vegades, ni tan sols un assassí en serie està negat a ser pare, per tant, per més pare que sigui serà dolent sempre com a persona, o sigui que jo sóc l'Alex abans que res i la meva mare és l'Anna per sobre de tot...i així la miro. No va fer de mare, no en sabia, però va fer d'Anna i dins d'aquest paper autèntic res va fer amb consciència per fer mal a ningú...
No puc pensar que és injust que acabi així, ja que molta gent pateix aquestes malalties, pot ser injust per tots doncs, de totes maneres veus en el seu rostre que no pateix, aquesta inconsciència li permet la serenor, puc intuïr que és conscient de com està, però no ho mostra, ja no sé si sóc jo que veig les coses o les coses son les que em fan veure la realitat...quant estàs al costat d'algú que no hi és però hi és, tot es fa dificil d'entendre, es converteix en un monóleg continu, on tú poses l'inici i tú poses el final, no hi ha ni tan sols guió, a vegades repeteixes una cosa mil vegades perquè la teva normalitat espera un si o un no, però no hi és, aleshores intentes que el més important se li gravi al cor o a l'inconscient perquè marxi del tot d'aquest planeta amb la tranquilitat de que el seu fill li ha semblat tot perfecte.
A fora al carrer s'escolten nadales, gent que es mou amunt i avall fent compres i es pot observar en els ulls dels infants l'il.lusió d'aquests dies i potser en algún adult se li escapa un petit gest de que "passin aquestes festes si us plau!", però aleshores una cagada al Tió o un Reis mags acompanyats per la creença dels nens, ajuda a viure el madal doncs des del punt de vista més bonic: el màgic...ja ni tan sols recordem que aquestes festes son d'orígen religiós, de fet jo no recordo de petit pensar que neixia el nen Jesús, recordo els torrons, les neules i els regals del 6 de Gener.
En aquests records també hi ha la meva mare, potser tan sols la recordo en el dinar de Nadal, sincerament no recordo cap reis amb ella ,de fet jo vivia amb el meu pare, el meu tiet i els avis, aquesta ha sigut la meva familia més real, la que es forma a través de la realitat i el cor...
Els records que tinc de la meva mare son més seus que meus, a mi em tocava amb ella aconsellar-la, fer de pare, cuidar-la, posar-me l'uniforme d' "infermero" i entendre-la...
Porta més 20 anys malalta, de mica en mica s'ha anat apagant, mai entenent que ella s'havia d'adaptar a les noves situacions i esperant eternement que fossin les noves situacions que s'adaptessin a ella, i així li resultava impossible entendre que li passava...
Ella reivindicava el que volia ser però ja no era, i així ho mostrava publicament encara que l'evidència fos una altra, però era una optimista infinita, tot el que feia ho veia com si hagués fet la cosa més important del món, tan li feia si el resultat era un fracàs o un èxit, estava incrustada en una vida que anava borrant els mals moments sense enfrontar-s'hi mai, així doncs tot retorna, i qualsevol pas que facis i no aprenguis sempre acaba apareixent més endavant en forma de pors o complexes o escuts invisibles...
Tot i així, com a espectador invitat de la seva vida, tinc records dels seus balls eterns, ballava molt bé i evidentment sempre ho mostrava, tinc records de les seves pintures, perquè aquest dó si que el tenia, pintava a la perfecció, també recordo un dia a Riudaura, potser el gest que més la definia..
Recordo estar a la cuina fent el dinar, i de sobte aparèixer ella i dir-me que la nena volia veure dibuixos del Pluto i del Donald, i jo anar al menjador per canviar el video i quant ho anava a fer la meva filla plorar i dient que volia veure la peli que ja estava posada, la meva mare era la que volia veure al Pluto!!, així era ella, una nena, sempre una nena...
Recordo també com criticava al meu pare davant d'ell quant ja feia anys que s'havien separat, ho feia amb un somriure, de fet curiosament sempre es van estimar i respectar una vegada separats i encara és més curiós veure que just quant el meu pare va morir, la meva mare es va anar apagant fins a dia d'avui, no sabia estimar però estimava, a vegades em fa por haver heredat això d'ella, perquè jo també sento que estimo molt però em sembla que el que demostro no és això exactament, no ho sé i tan és perquè la vida ja em dirà algún dia si realment ho he fet bé, com deia res marxa i tot es queda incrustat dins d'un, res borra el que has viscut, simplement els actes et posen al lloc que et correspon en el teu caminar...
Quasi la puc abraçar amb un braç, s'ha fet petitona, molt poca cosa, sembla que cada dia es vagi fent més petitona fisicament, tot i així la seva ma agafa la meva, sense força, tan sols s'agafa al que ell sempre mostrava amb tant d'orgull, el seu fill, no tinc cap dubte que jo era el seu referent, juntament amb el meu pare, i a vegades penso que tot aquests darrers anys, on jo visc entre la lluita diaria i les meves emocions, l'he abandonat massa, i sincerament em sap greu per ella, perquè sempre ha fet el que ha pogut...
El seu pare era un despota amb poder, que va destrossar a la seva dona a base de menyspreus i bofetades, igual va fer amb el seu fill incomprés i amb la meva mare...
Ella va descobrir amb l'arribada del meu pare una nova familia, allà és on es va sentir respectada i valorada, era l'antitessís del que havia viscut abans, mai va estar enamorada del meu pare, no sabia estar enamorada, però si que es va arrapar a la nova familia i aquesta li va donar totes les possibilitats per poder excercir els seus somnis individuals...ella va anar repetint amb les seves parelles la relació amb el seu pare, mai va trencar aquest lligam i així li va resultar impossible poder estar amb algú, ja que el veia com un enemic i no com un amor...ja sabem que les herències familiars son les més perilloses, ja que son xantatges emocionals continus, molts inconscients, però que encara fan més mal justament perquè s'instal.len en l'inconsciència, i allà la la lògica perd tota la raó de ser...
Aquest Nadal el passaré a prop d'ella, així ho sento, i no ho faig forçat, ho faig perquè tot i que les meves paraules mai podran ser com les que tinc pel meu pare, sempre he entés el perquè de les seves escapades incompreses...ella s'escapava d'ella mateixa i evidentment això és un fet que mai és pot fer...
Cada dia que la veig m'emociono, perquè és un xoc frontal al que va ser...i busco en la seva mirada que m'entengui i que marxi convençuda que res em va fer mal del que va fer o principalment, del que no va fer com a mare...mai la miro així en present, és l'Anna, aquella nena que mai va crèixer i que ara de mica en mica, sembla que es torni a convertir en un nadó, com si hagués viscut una adolescencia eterna i allà, quant ja li tocava fer-se adulta, comencés a tirar enrera per tornar a ser una nena de dalt a baix...