La iaia de Montagut

Un altre regal d'amor:

Cada dos mesos treballo a Montagut, un petit poble just a la falda de l'Alta Garrotxa. Si un el passa de llarg s'enlaira cap a Sadernes...és un poble senzill, com alguns d'aquí dalt, sense molta bellesa en el nucli, sense res especial, potser tan sols els voltants, tot i que haig de dir que per els amants del mar i dels pics alts, com és el meu cas, doncs no m'emociona el seu entorn, tot i tenir el seu encant...
Així doncs m'endinso a la gent, allà on la bellesa està present en molts casos pels seus actes, i quant algú et regala l'amor que sent per una altra persona, quant ho comparteix amb tú, el cor batega amb molta il.lusió.
Ara ja fa dos anys que hi vaig, el vincle que he anat creant amb el poble és com en quasi tots els llocs, molt bonic i sincer, la gent m'obre les portes i m'espera i no paro de saludar als que es creuen pel meu caminar, que tot sigui dit, no son gaires.
Son pobles amb molta gent gran, alguns hippyes nouvinguts, o vestits de forma hippye, que no té res a veure amb el sentiment hippyà que puguin tenir o no, no estic jo per jutjar una indumentaria. Hi han nens i escola però son pobles que tenen aquell punt de poble dormitori...hi ha un forn i una carnisseria, tot i que hi ha dues peluqueries, per tan la gent es talla més el cabell que no pas menja carn o pa.
Ja fa un cert temps que vaig dedicar un escrit al Jaume, un noi absolutament agradable i que hem creat una bimestral amistat , ell també és de Montagut.
I avui el meu escrit va dedicat a la iaia que em va obrir el seu cor ara fa sis mesos...
Quant vaig arribar per primera vegada a la masia em vaig quedar fascinat per les vistes que la gran balconada que te la casa t'ofereix, segurament, tal com els vaig dir als habitants de la mateixa, les millors vistes possibles que una casa pot tenir. Tot i que com he dit abans, els entorns de Montagut no m'apassionen, aquell balcó ofereix una imatge oberta de tot plegat, i les imatges obertes entreguen cels infinits, muntanyes inacabables i un munt d'arbres impossibles de comptar ni que t'hi estiguis tres mesos...em va agradar moltíssim, però no tan com l'encant de l'avi, un home entranyable que em va oferir la seva sabiduria ja el primer dia...per mi la sabiduria no funciona en base del coneixement extern, si no de l'intern i és evident que aquell home era feliç amb ell mateix, i perquè pot servir més ser savi si no és per estar bé amb un mateix...això ja implica estar bé amb els altres...crec que se li diu coherencia individual...
Això va durar un any, els veia als dos, a ell a fora del mas, a la cadira, com esperant que arribés una visita, amb tots els horts que ja no podia manar però que encara rodejaven la bonica casa de pagés. De sobte, una vegada hi vaig anar i ell no hi era, em va sorpendre, però les poques paraules que la iaia em va oferir aquell dia em va fer sospitar que l'home ja no hi era. Tot i que sóc xerraire i obert amb la gent que és xerraire i oberta, el respecte em va fer callar i marxar amb la sensació de que una altra bona persona havia pujat al meu cel imaginari...tot i no ser creient, m'agrada dibuixar en l'imaginació un cel, un cel on aquest bon home potser tindrà l'oportunitat de conversar amb el meu pare, o amb el Mario Benedetti o amb el seu amic de la masia de baix, que potser fa un any també es va enlairar a la categoria de somnis celestials.
Dos mesos més tard ella em va preguntar si valia la pena canviar el nom de l'abonat, ja que el seu home havia mort feia uns tres mesos...en aquell moment em vaig mirar a la dona , una dona dolça, agradable, amb aquell posat que tenen molta gent que ha viscut al camp, que son acollidors però no fan cap esforç per ser-ho, son acollidors perquè en el camp abans la gent ho era molt, perquè a vegades encara mantenen aquell punt de desconnexió de la bogeria que moltes vegades vivim els que estem al mig del merder...
Aquí dalt la gent és molt tancada en els pobles, semblen petites mafies, parlo globalment evidentment, però a pagés la gent és diferent, sempre ho he vist, potser perquè viuen menys en colectivitat saben ser colectius...bé, no em vull desviar del tema...
A ella se li van humitejar els ulls, tenia ganes de parlar de l'amor de la seva vida, un amor que es mantenia tan viu com sempre, mirava la cadira on ell s'asseia i quasi no podia pronunciar les paraules quant intentaba parlar de la bona persona que havia sigut el seu estimat marit...
Em va dir que es trobava sola tot i que els seus fills sempre hi van, se'm va acudir dir-li l'estupida proposta de que anés a viure a fora d'allà,al poble, o amb els fills...ella va deixar d'emocionar-se i em va dir que mai marxaria d'allà. que no volia abandonar al seu home, ho va dir amb tanta fermesa que em vaig emocionar, la fermesa que dona un amor de debó i ferm...
Em va costar molt no abraçar-la, crec que a ella li hauria encantat, però mentres ella em parlava de la seva vida amb ell, jo li acariciava el braç i me la mirava amb amor, perquè el seu amor pel que ja no hi era a la terra però seguia viu en ella, es mostrava com un mirall davant meu i qui transmet amor rep amor, és evident...quant els sentiments son ferms i certs, tot és més fàcil de que flueixi...la bondat s'encomana, igual que l'amor, que la tendresa i per mala sort, igual que la violencia o la mala llet, per això és tan important l'entorn que la vida ens regala quant naixem, o durant els primers anys...
Ara ja han passat uns mesos, ella segueix emocionant-se, tinc dubtes de si vol seguir a la terra o vol marxar en el món dels somnis dels infinits, no li preguntaré pas, perquè és d'aquella gent que un no vol que marxin mai, és senzilla, és bonica, no cal preguntar-li coses que no toquen...
L'última vegada que l'he vist m'esperava per donar-me taronges, jo li hauria dit que no em cal cap més regal, que ja me'l va entregar, perquè realment compartir l'amor amb un semi desconegut és un regal impagable...
Sóc tan feliç de que hi hagi tanta gent tan fantàstica que cada dia em costa més entendre el funcionament global de tots nosaltres...
Jo a ella, una dona que tan sols veig una vegada cada dos mesos, li dec moltíssim...ella em va mostrar el seu cor, que plorava amb aquella tristesa alegre, perquè quant un plora per algú que l'ha fet feliç és un plor net, sense deutes morals i amb una netedat que tan sols pot transmetre's d'aquesta preciosa manera...no sé com és diu, és una altra anònima més en la meva vida, però encara que ja li he dit que gràcies, perquè crec que mai hem de negar les paraules boniques que son dels altres, i que els pertanyen, segur que em quedo curt...
Els amics, la gent que estimo ho son tot per mi, tan que potser em poso el petit escut de l'indepèndencia, per poder saber caminar sol, perquè en el fons depenc molt dels altres, però un ha de treballar les seves limitacions i ara, ja fa temps, sé que sol també puc caminar, potser des del moment que aprens això, encara gaudeixes més dels amics, perquè va desapareixent la necessitat, i tan sols queda l'amor...tot i que quant un necessita també és bo saber demanar l'ajuda...ells i la part de familia que adoro son l'expressió més important de la meva vida, però aquests anònims o no tan anònims que van apareixent com a petits tresors d'instants o de moments on l'energia és preciosa, son uns complements espectaculars a la vida que un porta...
Ahir podia semblar nostàlgic, i sempre ho seré, és el meu caracter, però és que ja estic nostàlgic un dia després de viure un moment bonic, potser perquè estic viu i això realment és un privilegi es-pec-ta-cu-lar!