Internet i els infants ( més reflexions)

No podria assegurar que a tots els pares ens passa.
El fet comença quant cumpleixen 10 o 11 anyets, en aquella edat que els de la meva generació jugavem a jocs d'infants.
En aquell moment comença la presió de saber quant és el moment indicat per obrir aquest gegant món sense filtres que és Internet als nostres fills, és complicat trobar l'equilibri entre el que penses que és el millor per ells, saber que la realitat que existeix és aquesta i el control que has de portar dels seus moviments cibernètics.
Una de les coses que em costa més com a pare és decidir... acostumat a la meva indepèndencia que porto a sobre desde fa ja molts anys, intentant recordar una adolescència on mai vaig posar un mur entre els meus pares i jo, on tot es reduia a la confiança sense renegar de l'espai vital de cadascú.
Les noves tecnologíes son sens dubte el gran "enemic" de la nostra educació, és entregar un món infinit i sense cap mena de control a uns nens que llluiten per deixar enrera l'infantesa...si li sumem que la nostra societat s'encaparra a fer-los crèixer reduint l'edat d'entrada a l'institut, tot es complica una mica més...
Quant passes a l'institut entres en la lluita constant de demostrar que ets gran, i ser gran en aquestes edats és volguer demostrar que vas a la teva, que pots tú solet tirar endavant i que si jugues alguna cosa infantil o mires una pel.lícula de dibuixos no cal fer-ne propaganda...crec recordar que a nosaltres també ens va passar, és lògic que faci il.lusió fer-se gran...
I com adult, intentes compendre la nova situació en la qual s'han establert. Busques un equilibri entre el control i el deixar fer , però desde lluny ho mires tot, i quant entrem en les noves tecnologies, no hi ha res que puguis mirar realment, mentres tú estàs buscant en l'infinit per on para el teu fill, ell potser està just a l'altre cantó, i costa de trobar i acabes perdent el rastre, i tot a dos metres de distancia real entre els dos.
No m'agrada jutjar sense viure les coses, ara que ho estic visquent entenc que internet i tot el que representa hauria de portar la mateixa etiqueta que porta un paquet de tabac, mostrant els efectes nocius que pot provocar... però igual que si fumes és difícil educar des d'un mal exemple, escrivint en aquest blog treu credibilitat al que jo vull mostrar...
Recordo a la reunió de l'institut, a la primera que vaig assistir com a pare altre vegada novell, quant la directora del centre ens va dir que el màxim enemic actual per l'educació, a part del Wert, és les xarxes socials...em va fer pensar molt i molt...
De fet legalment cap nen de 10,11 o 12 anys,( no tinc clar on comença l'edat legal), no podria tenir facebook, però com ja és habitual en la nostra societat, aquest fet ens el passem pel forro... potser els pares ho hauriem de denunciar, no ho sé, tampoc et pots posar de cul i negar-lis el que tots fan, podries jugar al fet de ser diferent i a demostrar que perquè tothom faci una cosa no ho has de fer tú, però això en aquestes edats, que el que més volen es sentir-se integrats, és com absurd i una lluita perduda, la pots allargar, però la perderàs segur...o només en un cas entre mil el nen voldrà ser diferent i estar al marge de les modes.
Jo vaig absolutament perdut en aquest tema, i més sapiguent que encara que ja tinc una edat, em prenc les xarxes socials e internet com una cosa habitual en la meva vida, però sempre des d'un punt de vista positiu, vull dir que controlo les xarxes, no son elles que manen sobre mi. Tinc clar la relativitat de tot plegat, i també tinc clar que si en la realitat moltes coses son efímeres, dins del gran univers cibernètic tot ho és encara més... la frase que escrigui avui en el face demà ningú recordarà el significat, en canvi un cafè amb un gran amic, sens dubte que perdura molt més en la teva vida, i fins i tot moltes coses d'aquell instant mai marxen...
Al facebook la gent escriu la seva positivitat en general, mostra la cara més vital, el marketing d'un mateix, el que fa, com surt els caps de setmana, l'alegria de conviure amb familia o individualment, però això ho llegeixen els nostres infants, que a vegades penso que es poden imaginar que la vida és això...
Si jo miro el facebook i als meus 300 amics (cibernètics), podria assegurar que la crisis no ha arribat a cap dels 300, per sort amb molts tinc contacte i se la realitat, però potser internet ens allunya en molts casos de la realitat, tot i que no nego que també és en molts altres casos, un motiu per conèixer encara millor la realitat, vull dir que res és negatiu ni positiu, simplement és el servei que li donem...
Recordo quant van sortir els telefons mòbils, hi havia molta gent que criticava el nou invent, jo el primer, i han passat els anys i ja és una cosa tan habitual com indiscutible en la nostra vida i jo, que havia renegat de l'invent, també ho tinc assimilat...
L'altre dia estava a casa d'uns amics i vaig fer una foto, amb el mòbil clar, de les nou persones que estaven allà, infants i adults...ja sé que va ser un moment, com si tots ens prenguessim sempre un "kit-kat" perquè tenim necessitat de desconnectar de la companyia que gaudim i poder connectar amb l'univers a través dels nostres aparells, i en aquell moment tots nou estaven desconnectats de la realitat i estaven parlant amb un aparell, ei i jo el primer, ja que captava l'imatge a l'instant...per sort el meu mòbil mai l'he volgut sincronitzar amb les xarxes socials, cadascú sap les seves limitacions i fins on pot arribar i no vull que la feina o la meva vida es distorsioni per aquest fet...
Vaig pensar que si arribo a estar sincronitzat jo hauria sigut el primer a penjar una foto segurament amb un comentari "crític" de com hem arribat a mal comunicar-nos a vegades, i dic això, perquè si ho hagués fet mostraria l'inconsciencia d'algú que critica una cosa que està fent exactament el que provoca la crítica, i coi, soc adult, i tot i així , se m'escapa de les mans tot plegat en molts casos...
Si estem prenent el sol, fem una foto per dir a tothom que estem prenent el sol, que no dic que sigui negatiu, tan sols que així és com funcionem...
Doncs tot això ho tenen en les seves mans els nostres infants, no sé pas si és bó o dolent, però el que si tinc clar és que és un món molt gran, i segurament molt mes confús que pendre un refresc amb un amic o conèixer algú cara a cara.