Indrets

Un es pregunta a vegades perquè és de passes rectes o de passes "muntanya russa" i la clau és acceptar.
Un dia el meu pare em va dir que intel.ligència al final és adapatar-se, sense menysprear qui ets i mai olidant els teus ideals, vol dir que lluitar per coses que es poden canviar és genial però lluitar per coses que no tenen canvis doncs millor acceptar-les i redibuixar-les dins teu...parlo dels trets de cadascú, de com és un, i de les coses que un pot canviar i de les que si les canvies perds el teu sentit d'èsser.
Jo sóc muntanya russa, crec que els que la nostra sensibilitat ens mana i ens porta de bracet pel nostre caminar som muntanya russa, i un ho accepta, ja que això implica pujades en els llocs més planers i no cal dir pujades descomunals quant estàs al cim...
La tàctica és controlar les baixades, no vol dir evitar-les o enganyar-te fent veure que res baixa, també un les ha de sentir per poder pujar amb força, de fet diria que s'han d'agraïr les baixades, perquè vol dir que havies pujat en algún indret bonic i especial...
Ja fa molt que vas marxar, potser massa o potser massa poc, encara no se definir el temps en els aspectes del cor, tot és relatiu...i et preguntaràs perquè és relatiu?...perquè quant un tanca els ulls tot és present, quant és un sentiment fort e intens, no hi ha ni un detall que s'escapi del resseguiment del teu ser: la teva olor, els teus llavis, la teva ment, els teus ulls i la mirada infinita, el teu cos o els nostres moments, res marxa i queda gravadet dins d'aquells raconets quasi invisibles per la gent però que m'acompanyen per sempre més en les meves passes...
A vegades penso que potser ara si em toca enterrar la meva part masculina, aquella que ja fa temps que deambula buscant una musa on abocar tots els meus sentits, tampoc em faria mal enterrar-la ja que entenc que sentir així és un privilegi i ja ho he tingut, potser no puc ser tan egocèntric com per demanar més, ja està, ja ho he tingut i ho he d'agraïr...
Quant vas marxar vaig tornar a notar aquell cop intens dins de tota la meva integritat, com si una bafarada d'emocions i sentiments saccegessin tot el que sóc o el que penso que potser sóc...
A vegades, no saps perquè, algú et mira i et fa sentir especial, potser m'equivoco pensant que enamorar-se és això: no entendre el que està passant, tan sols saber que està passant...
L'home de lluny estava disposat a tornar per posar els peus a la terra i volar ben amunt...
T'ho dic avui perquè és d'aquells dies que la sensibilitat s'escapa de les meves mans, és d'aquells moments que ella em posa a prova i el seu descontrol em fa trobar les eines per poder-la suavitzar...
Tota virtut extremada és un defecte, m'ha costat entendre-ho així, però els anys em van donant respostes a les meves preguntes adolescents...recordo quant em feia mal sentir molt, potser tenia 16 anys o 20 o 25, el cert és que em costava entendre perquè una cosa tan bonica com la sensibilitat se'm tirava en contra, i vaig compendre que aquesta seria la meva clau per controlar la meva vida...
Però clar, la vida no és un control. Intento controlar-la justament pel perill que em pot provocar el descontrol sensorial, però la vida, el gran regal, t'envia milions de regalets, i entre ells sempre n'hi han alguns que toquen directe al cor, sense cap mena d'escala en cap altre indret, entren amb tanta fluidesa que quant obres els ulls ja ho tens gravat en lletres boniques en el teu òrgan més vital...
I tú em preguntes el perquè...doncs no hi ha resposta, és perquè si, perquè despertes essència, perquè em fas sentir viu, perquè ja abans del primer petó sabia de la teva ànima especial...
Les coses més inexplicables, en molts casos, han sigut les més fàcils d'entendre en tota la meva vida.
I ara, un diumenge qualsevol m'ha agafat una enyorança brutal, d'aquelles que et fan agafar la ment i el cos i necessiten del teu aroma, encara que no sigui present davant meu, tanco els ulls amb més força que mai per obrir la pel-lícula dels meus somnis i entre somnis i realitats, m'adormo al teu costat, parlant amb la teva pell, afegint els sentits a un diumenge normal...
T'enyoro cada instant, t'enyoro molt, potser si avui hagués controlat més la meva sensibilitat no t'enyoraria tan, però avui he decidit deixar-la fer, i ella m'ha portat aquell indret, i ella m'ha fet tancar els ulls per despertar i ella m'ha permés baixar per tornar a pujar...i en tot aquests instants la protagonista has sigut tú, no en tinguis cap dubte...
Sempre t'has preguntat si em fas mal, o si ets un fet incòmode...i jo et contesto com sempre que no, que sentir, sigui quin sigui el resultat, és una cosa preciosa, evidentment que si el final és "feliç" sempre és millor, però finalment, en el transcurs de la vida, en les imatges i moments especials que guardes en la teva memòria, no surt el resultat final, si  no aquells moments màgics i reals...la passió, l'il.lusió, la comprensió de dos èssers enganxats per indrets que no es poden mirar externament...aquells moments son els que conten i aquells moments mai fan mal...
Aquesta part més sensible l'he de controlar sempre, és la que em fa moure entre la raó i la bogeria, no pot fer el clic que em faci marxar de la realitat, però avui l'he deixat que em portés on vulgués, ella m'ha dut allà, en aquells raconets que tú i jo vam omplir, ni que fos per un dia, ni que fos per uns minuts, però aquell indret, on molts altres hi passen, queda gravadet un instant importantíssim de la meva vida...
M'he assegut allà, mirant el que vam mirar aquell dia, trobant en els teus ulls la calma, i les llàgrimes han començat a sortir del cor, una a una son per tú, pel que t'estimo, pel que et desitjo, pel que et respecto...
Però aquesta engruna de la meva sensibilitat, o potser un boçí molt gran, o potser un tros gegant, o potser és tota per un dia, et pertany del tot, vull que t'arribi a tú, potser amb els ulls tancats... l'home solitari, l'home sociable i solitari t'envia l'amor que encara avui sent per tú...
Em costa compartir, de fet molta gent s'enfada amb mi perquè em costa compartir, tinc una serie de prioritats en aquests moments en la meva vida, em toca cuidar i estimar als que més a prop tinc, no tinc molt marge de mobilitat, i ho accepto i potser fins i tot en un dia com avui, que entre cometes estic lliure me n'adono que trobo a faltar el cuidar i estar per algú, ja sabem que l'èsser humà és de costums i em dec haver acostumat, segurament perquè estimo a qui em toca cuidar, per tant tot és més fàcil...tot i així et trobo a faltar, trobo a faltar els teus ulls, la teva boca, el teu cos i la teva intensitat...
Abans pensava que quant algú marxava es costruia un buit al teu costat i ara entenc que no, que el buit ja hi era i tu el vas omplir, perquè potser tenim buits al nostre costat que esperen que s'omplin com si d'una peça de puzzle que encaixa a la perfecció es tractés...per tant aquell buit ja està ple, nomes em queda agraïr-te que hi siguis i desitjar que mai marxis, perquè el que si tinc clar és que el buit tornarà a existir quant tú vuguis marxar d'ell...jo t'hi vull, queda't si us plau...