Riu amunt

I allà estava ell, mirant tots aquells rostres il.luminats terrenalment...mirava el cel, anhelava aquell terra tan volàtil, aquell terra per on ell sempre havia caminat, saltant de núvol en núvol, llençant estrelles que podia convertir en eternes o simplement efímeres...
Mirava les recompenses i no les entenia, no comprenia on era el premi a ser "bon minyó", per fi era un èsser respectable, responsable, per fi havia entrat en l'absurda línea de l'imbecilitat.
Però la lluna li deia que no, que tan sols mirant-la un ha de compendre que res és sempre igual...ella, tan coqueta, és transformava cada nit en un paisatge diferent, una sola imatge pintada en el cel que canviava la seva vestimenta quant li tocava començar la funció...
S'havia equivocat quant es va relaxar, perquè el relaxament terrenal s'obté a partir d'un esforç que ni tan sols saps on et portarà...caminant al costat d'altres que com tú es pregunten mil coses però que inevitablament porten les seves passes allà on milions de petjades ja han caminat abans...i de sobte s'atura i es pregunta i es torna a preguntar el perquè de tanta absurditat:
Centenars, o milers, o potser-segur milions de persones ja havien seguit aquell camí, i molts s'havien acontentat en l'intent d'aconseguir el cim, un cim molt baix, tan baix que no cal res més que deixar-se portar i ell solet et porta al teu destí...
Molts, fins i tot, morien en l'intent, però ni tan sols morien perquè volien, si no perquè en aquest extrany caminar molts creuen que poden acabar fins i tot amb l'obediència més submisa, així doncs ni el ser "bon minyó" et garanteix res de res.
Però ja portava dies que dubtava d'on era, potser perquè entenia que seguir els camins ja tantes vegades trepitjats confon tota la part especial que cadascú de nosaltres tenim a dins nostre...
Es mirava al mirall i començava a veure grisor, tanta modèstia l'estava fent destruir unes bases molt treballades , però no queda bé parlar de les teves virtuts..."millor sigues modest"- es repetia mil vegades-... el món està creat per parlar de les nostres lluites, penúries, o tristeses i a vegades fem de la vida una competició per veure qui està pijtor...
Pensava en les paraules escoltades durant molts d'anys, potser li havien dit milions de vegades que eren pobres, o que treballaven molt, o que estaven patint moltíssim, però poques vegades escoltava a una persona reconèixer la seva riquesa material...així doncs encara entenia menys aquells suposats premis, ja que si la línea era justament aconseguir aquest tipus de benestar, perquè no ho podiem dir?
Amb els anys, per fi, van arribar les noves tecnologíes, allà on tothom és feliç, guapo, i no para de fer coses, i ell, també partícep de tot aquest joc, no acabava de veure res clar...tampoc entenia perquè allà tan sols mostravem la cara més feliç, i en canvi cara a cara tothom semblava que negués aquesta felicitat...potser ens volen o volem màrtirs?...però tan és això, les respostes mai son externes, allà les petjades es confonen i els camins son repetits... per tant, com sempre, s'alimentava dels camins invisibles, i curiosament en trobava moltíssims: camins silenciats, camins amagats, milions de camins que convertien el món en un espectacle majestuós, on el blau és vermell i el verd es converteix en groc a cada pincellada individual...
Així doncs estava decidit a retrobar la seva pròpia invisibilitat...aquell pinzell també invisible on el color que sortia d'ell era sinónim d'infinitat...
La confusió era evident, la vida no és lluitar, la vida, com la mateixa paraula indica, tan sols és viure...
Havia creuat la perillosa línea de la comoditat...allà on poques coses son realment còmodes, perquè finalment ni tan sols son d'un mateix...
Però com sempre, buscava la simplicitat, sens dubte ser simple és el més complicat de la vida...
Una vegada havia parlat d'un riu, havia parlat dels peixos, que tan sols els morts no neden contra-corrent, havia parlat del llac tranquil i serè que l'esperava a baix...i ara era allà, justament en aquell indret, esperant les recompenses...
- On és la recompensa? - va preguntar a un home que semblava ja un veterà del llac...
- la recompensa, estimat amic, és el llac- va contestar amb un somriure...
Va mirar al seu voltant, centenars, milers o potser-segur milions de rostres repetien el somriure d'aquell home..
va mirar el riu, va mirar el llac, i va tornar a empendre el llarg viatge del riu amunt...