Amic

Potser son els anys, potser les experiències viscudes, no en tinc ni idea però les amistats tenen un significat diferent per mi.
Avui tot el meu escrit te'l dedico a tú, totalment a tú, perquè hi ets, perquè sempre hi has sigut i entenc que sempre hi seràs...
Recordo quant un temps em vaig perdre, rebuscant en les confusions el meu ser, sempre estaves allà, sempre, mai vas fallar i em retornaves a l'instant, segurament tan sols amb la mirada, que seguia confiant en mi, molt més del que el meu present em permetia en aquells moments...
Miro anys enrera, segurament em tenies idealitzat, potser això m'incomodava, però el carinyo creixia i a mida que creixia jo baixava i tu pujaves fins que ens vam trobar en un indret on tot va passar a ser com havia de ser, de tú a tú i mai més ha fallat això...
Als dos ens agrada discutir, jo per tocar els collons, ja saps que no tinc criteri i tú perquè tens unes creences fermes, i sincerament, ets l'única persona que em fas dubtar de les meves no creences eternes, perquè raones, perquè mai dius les coses perquè si, perquè t'has informat i sobretot perquè mai cap fanatisme t'ha endinsat a defensar les coses perquè si, gràcies per obrir tantes vegades la meva ment, no he parat d'apendre al teu costat...
Som diferents, molt diferents, jo sóc impulsiu, tú racional, jo menjo ràpid, tú lent, tu penses molt el que feràs, jo penso molt quant ja ho he fet, i mil coses més que podrien diferenciar-nos, però no, perquè complementem sempre, potser perquè el més intern, el més potent, l'hem crescut junts i el més important, l'hem crescut aprenent un de l'altre...
La vida et porta això, potser segueixo el camí dels Font, gent oberta, que coneixen a molta gent, que parlen amb molta gent però molt indefinits, mai se sabia que ferien, quan vindrien, quan no vindrien, eran volàtils i en canvi en aparença eren sociables i fins i tot, molt agradables...no ho he forçat, em surt així, a vegades penso que tinc por de desenganyar, potser he mostrat massa les meves debilitats, però ho he fet, de fet ara mateix ho torno a fer, potser mostrar les debilitats es posar un escut protector brutal, perquè la gent no està acostumada, o potser és un signe evident de valentia, tampoc ho se, una cosa que ens diferencia un de l'altre, amic meu, és que jo sóc un caga-dubtes i tú no...hauriem de saber si és en aparença o és una realitat però així ens mostrem davant dels altres...per això cada cosa que dic acaba perdent credibilitat i les teves no...però ens coneixem, tota la credibilitat que puc perdre en molta gent, en tu mai la perdo, així m'ho fas sentir, i així ho sento...és preciós arribar aquests punts de complicitat que tenim, sense esforç, sense lluita, ens acceptem perquè ens estimem, i ens estimem perquè ens agradem, no perquè si...
Quant la gent diu: ja sabem com és l'Alex, tu saps que no ho saben, perquè tú si saps com sóc realment, perquè sense estar al meu costat fisicament saps com em sento en cada moment, no cal grans explicacions, ja ho sabem...i curiosament, sense esforç, no hem parat de millorar en la nostra complicitat...
Hem passat estones de riure infinit, de riure que encara fa gràcia....a vegades xerrem en present i entremig d'una conversa de la crísis actual surt una broma del 1996, per posar un any, i seguim xerrant, a tots dos ens ha arribat un flash d'aquell instant però seguim endavant, sempre endavant...
Els últims anys, quant les coses se'm van torçar, va ser increible veure cada dia el teu amor, un amor que m'arribava juntament amb una confiança brutal cap a mi...els nous, els que em van conèixer aleshores , no podien entendre que abans que aquella persona que van conèixer existia una persona que no havia tingut mai cap problema gros...amic, vaig passar la crísis més forta quant ningú o poca gent la patia, potser ara m'haurien entés millor, però ara jo en surto quant la majoria o molts hi entren...tranquil, he aprés moltes coses, la principal és no jutjar coses que no se o no he viscut, tú també has sigut un exemple en això...
Ara em trobo diferent, segueixo escrivint aqui, i allà, sempre escrivint, ja saps que m'apassiona des de fa molts anys, però no sóc aquell que vas conèixer tan sociable, fins i tot aquell que arrepenjava les seves pors en la simpàtia que entregava a tothom...segurament sóc menys simpàtic, o sóc més tancat, encara no ho sé, tot just m'he recolocat a dins d'aquest món, si és que alguna vegada hi he estat colocat realment, ja saps que vinc d'una familia poc colocada socialment, tot i que en aparença enganyaven força...
Tota la meva familia et te un carinyo brutal, saps que no és a través meu, te'l vas guanyar tot solet, a casa ja saps que res venia fet, tú hi vas entrar i els vas encantar, com et van encantar ells, tot mèrit vostre...en el nostre cas també és així, res ha sigut per casualitat, a vegades ens confonien per germans, però som molt més que això, ja sabem que hi han germans i germans, però no els tries, et venen donats i si tens sort doncs perfecte, però nosaltres ens vam escollir... al principi la casualitat va ajudar, evident, sempre és així, però vam creixer a partir d'un principi ple de desavinencies i mira on som ara, deu n'hi do el camí, ja comença a ser llarg, però sigui on sigui on em porti el meu i sigui on sigui que et porti el teu, sempre estarem allà...un dia ho vas dir, estirats en un prat de Sant Jaume de LLierca:  l'amor s'escriu amb majúscules i està per sobre de tot... i és així, si és un amor verdader i el nostre ho és...avui en dia, amb les xarxes socials, els piropos i els t'estimo son molt més fàcils de dir, no nego que en molts casos és veritat, però el valor d'aquestes paraules s'ha convertit en menys valent, és més complicat dir-ho cara a cara...ja veus!! i això t'ho dic des del meu blog, però el meu blog és la meva vida i tú ets una porció gegant de la meva vida, ja saps que a nivells que tan sols quatre persones poden arribar-hi, però saps amic?, tú estàs un esglaó més amunt que els altres, i no perquè mai m'hagis fallat, que també és cert, si no perquè t'estimo una miqueta més...perquè no ets amic meu per necessitat, ja se que hi ets quant et necessito, ets amic meu perquè m'encanta com ets, i perquè t'admiro, perquè t'estimo i ho faig sense cap mena de dubte, del que sento per tú i del que sents tú per mi...per fi, publicament et dono les gràcies, per sort privadament ja t'ho he dit mil vegades...però un blog sense tú no seria real...per tant aqui et quedes, al costat de les meves alegries i neures, enrabiades e ilusions...avui he tingut un dia especial amic meu, ple d'amor i també de pors, i ara pensava que com sempre, he pensat en tú...fa temps que la part pràctica guanya en les nostres converses, però de sobte, quant menys ho esperem ens endindem en el nostre món i és en aquell món, on jo em sento cómode de veritat...ei, gràcies, sincerament t'ho dic...
Potser estic en un moment crucial per mi, ara potser si que podré entendre alguns signficats que mai he pogut captar del tot...però avui ha sortit la por, ja saps que sempre ve del passat i l'eterna mania dels humans d'apendre de les osties, ja saps que jo no vull apendre d'això, no és just pel present...però avui he tingut por, tan valent que em vas conèixer!!...i ara tinc pors, ja veus!! la vida és així, jo pensava que a mida que et fas gran ets més valent i és veu que és el contari, per tant segueixo pensant que no devem madurar bé...escuts, escuts i més escuts...jo no en vull d'escuts, tan sols impedeixen viure coses, potser si que no reps tan, però coi, al final potser no vius res, que he de protegir? si tan sols tenim una vida, almenys en aquesta vida...m'ho pots contestar? tú sempre tens una resposta directe...però em sembla que així com tú ets racional i jo impulsiu i això ens ajuda molt, en les pors els dos hem anat guanyant escuts, tot i que també sabem, tan tú com jo, que anem millorant i cada dia som més ferms...els escuts son pels dèbils no? o no? ai amic, que torna el caga-dubtes...això si, mai dubto de tú, per tant, amb tota la seguretat del món et dic que t'estimo i si, altre vegada gràcies...ens trobem al proper encreuement...no ho dubtis!!