He tornat a mirar "Descubriendo Nunca Jamás", no hi puc fer res, de tan en tan la miro, avui amb la millor companyia del món... barrejar un plaer amb un altre te un resultat final de plaer al quadrat...és evident!
I ara torno a la terra, però encara em vull mantenir una estoneta més en un indret màgic, em ve de gust, just tornant al món laboral després de les vacances que més que una mica d'aire de llibertat...
Demà torno a l'Escala, a treballar, fa més d'un mes que no hi sóc treballant... trobo a faltar la població i com que la feina no em desagrada doncs tot plegat no em fa res...però ara, encara envoltat de la màgia de la peli vull aguantar una mica més en aquest estat.
Quant miro la peli em passa una cosa curiosa, és com si allà hi veiés el meu destí, un destí que segurament no tindré, però potser hauria sigut la meva ilusió que ho fos, un escriptor de fàbules per nens, o per grans amb ganes de mantenir les ilusions d'infant...
Protagonitzada pel Johnny Depp, segurament el meu actor preferit del cinemà actual, el seu personatge encarna tots els meus desitjos en una persona. Alié a l'època que vivia, mofant-se del "cotilleo" habitual de l'alta societat, i tirant endavant el seu projecte ple d'ilusió i màgia que finalment girarà la truita i el que podria haver sigut un estrepitós fracàs acaba siguent un èxit rotund...ell troba la manera de que els adults deixin de cantó la "pose" d'adult i d'una vegada utilitzin l'imaginació que tots tenim i que en la majoria dels casos tan sols fem servir per muntar un negoci o per somiar que demà la loteria ens canviarà la vida.
Per més que la veig mai l'acabo amb els ulls secs, sempre humits per l'emoció del significat final de la peli...
I allà em quedo, en aquell estat entotilat que no em permet mirar la societat de la mateixa manera... son instants, després el Peter o el Johnny marxarà i em deixarè perfectament preparat per reiniciar la meva tasca laboral...
Fa temps vaig dir en el blog que potser el vaig crear per despedir-me del Peter Pan i el pirata que porto a dins, potser era una ajuda a sortir d'aquest estat ilusionant que sempre m'ha acompanyat , on he sapigut combinar durant molts anys la realitat amb els meus somnis...per sort i després de veure la peli, entenc que no, que mai haig d'abandonar de mi aquesta part tan important...alguna vegada havia marxat massa del planeta i quant havia tornat havia fet masses bestieses...sempre tenia un heroi que em salvava!!...crec que he arribat a la "madurés" de saber combinar un paper amb l'altre sense renegar de cap dels dos...
M'espera un any laboral tranquil, se que és així, per tant tindré temps per mi, temps on vull aglotinar aquestes ilusions i transemetre-les amb tranquilitat, sense esperar que em dongui la suposada dignitat, això li deixo al treball, que diuen que te la dona...suposo que davant dels altres, però n'hi ha una que sempre va amb un mateix, la pròpia dignitat i aquesta conté moltes més coses que una nòmina a final de mes...
Avui he parlat amb un amic que s'ha comprat un saxo. Tal com ho deia, tal com expressava el que significava la compra, no li calien gaires paraules. Allà troba també la seva dignitat interna, l'externa ja fa anys que la te perquè laboralment és solvent i aparentment és quasi perfecte per caminar per aquest món...però ell sempre te un punt que busca i que troba... perquè l'ilusió no cal buscar-la en un lloc que no existeix, com per exemple el País de Nunca Jamás, es pot trobar en qualsevol racó real, fins i tot en un instrument de música...
Així doncs la meva és seguir escrivint, com faig ultimament, cada vegada amb més ganes i amb menys espai d'escrit a escrit...així : sapiguent que en el meu cas el camí més ràpid entre la realitat i la màgia està construit de lletres, unes lletres que omplen cadascún dels meus desitjos innats, que en tinc exactament 389 encara per cumplir...ei, i tots son GEGANTS!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada