On anem?

A on anem amb tanta velocitat? algú ens ha  dit on hem d'arribar?, quin és el premi? el tenim clar? per la manera  que ens creiem el conte i com el seguim, és evident que ho tenim claríssim, però algú ens ho ha dit?
Perqué no parem tots plegats una mica, agafem a la gent que s'està quedant pel camí, perqué no parem? ,descansem, potser és el moment, ni tant sols les coses pràctiques de la vida estan funcionant...perqué coi no es pot parar una mica?
Hi ha molta gent que ho passa molt malament, però igual han de seguir corrents a la mateixa velocitat, treient la llengua, obligats a seguir el ritme, perqué cada dia que perdin, els costarà un munt recuperar-se.
I seran jutjats, aplastats, vilipendiats i seran uns refugiats de la seva voluntat, i hauran de guardar els somnis perqué no hi caben en la cursa bestial que els toca viure.
I anem donant motius per la felicitat, nadals, joguines, festes, sant Joan, tant és. La qüestió, com la riquesa, és que alguns privilegiats puguin ser feliços i els altres no podran ser ni espectadors, perqué estan exhaustes de tant `córrer i sense cap destí en concret, saben que han de córrer, si no tot se'ls engollirà, però  segueixen i prou, com poden, sense esma, sense ganes però cridant si us plau que algú pari aquesta bojeria.
Jo cada dia entenc menys les coses, he anat aparcant les facilitats i els motius pels quals creia que existiem, e intento entendre el perqué de tot aixó, com poden sortir unes armes per la tele, tot seguit una notícia sobre un error en la tecnologia de les blackperry, després unes taques inmenses de gasoil a les platjes de Nova Zelanda i passar a l'instant al patrocinador que dona entrada els esports...no te lógica, no te sentit, ni tant sols té un ordre, es que no hi han prioritats?
I el món segueix malalt, però no parem i no parem i quant parem ens empenyen per darrera i ens pregunten que cony fem parats!!
I tots estem conectats però no ho estem i de fet, estem menys conectats que mai uns amb els altres, no ens sabem correspondre, no en tenim ni idea, ens estimem, ens ajudem, ens anyorem, però no sabem correspondre com voldriem...perqué? perqué ens passem la vida corrents i així es impossible saborejar les coses.
De fet, alguns, pocs privilegiats poden parar de tant en tant, però tampoc ho fan quant volen o quant més ho necessiten, per tant son privilegiats però menys.
Tinc el cor trencat, no futut ni deprimit, trencat, perqué uns no entenem els altres i els altres no entenem els uns, potser no tenim una llengua universal que ens uneixi de veritat. Un vincle, que si tots ens hi possessim , el trobariem i veuriem que tots correm a la captura d'una cosa que ni tant sols sabem que és.
Ja sé, ja sé, el premi es passar la vida el millor possible, i és comprensiu i fins i tot admirable intentar-ho, perqué per aconseguir-ho, has de lluitar tant i descartar tantes coses, que té un gran mèrit buscar-ho.
El Pirmi, l Ibex35, EL FMI, però que ens hem tornat tots lelos? que coi son aquestes paraules tant extranyes que quasi ens las fan sentir com nostres, com cassolanes, com entranyables, i son la miséria de tot el que passem, és la gran mentida que tots seguim corrents amb la llengua fora.

"el dia que un posa l'amor enmig de la merda, l'amor queda enmerdat per l'infinit"

Aquests dies he intentat obrir pas amb gent desconeguda, si més no , no propera a mi, no ho he fet com un estudi, ni tant sols a l'atzar, he triat, he buscat i on m'ha semblat veure una ment "sexy" m'hi he llençat, crec que és un exercici que perdem amb l'edat, de joves ho fem, o de més joves ho fem, amb l'edat anem aprenent a reprimir-nos, a esperar, a ser prudents i em segueixo preguntant perqué?...potser perqué el camí cada dia es va marcant amb més claretat i costa entendre les coses "extranyes" que et puguin passar i ja investiguem pel cantó professional i el nostre cantó personal queda en un raconet o en una sessió de reikki.
Avui, justament, a la feina, he solventat un problema informàtic perqué en tota una multinacional no hi havia més que un informàtic i no sabia com anava la blackberry que jo feia servir i he pensat: això ens passa per voler còrrer tant...
Després he tingut una conversa, si es pot dir així, amb algú que la velocitat no existia, que tot s'aturava, i quant he vist com hem agafat una rapidesa esfereïdora en les conclusions , he entés que tampoc parem en les nostres coses. Els pensaments corren, el cos corre, tot corre , tot, massa, no hi ha fré i és necessari parar i entendre'ns i parlar...fa poc em van dir: va ,deixem el facebook i xerrem cara a cara, si!!, m'encanta l'idea!! però quant? si hem de parar per fer-ho!!
Demano perdó a qui he decepcionat per voler còrrer tant.Sobretot a qui menys s'ho mereix, que sempre son els que reben més, a aquests els tinc al meu cor, als que entreguen i després, per voler còrrer tant, els decepciones...