y te vengo a buscar

A vegades, estàs inquiet, no saps perquè, estàs extrany, amb dolor perquè vas caure de la bicicleta, sense molta mobilitat i amb tot un dia per pensar.
I t'ho permets, et permets que entri la nostàlgia, de fet la busques, saps que es un aire una mica intoxicat però que la terra el va intoxicar, de per si era el més sà del món, indubtablement era la cosa més sana que mai he viscut.
Tot té un final, a vegades més bonic, a vegades més dolent, però tot té un final...
A tot allò he d'agraïr moltes coses.Com ja vaig dir en un post, no vull apendre mai més de les coses dolentes, espero caure-hi moltes vegades, moltíssimes, perquè el dolor s'enten molt més facilment si ve d'un lloc bonic i privilegiat.
Escoltant música , li he fet el meu homenatge, entenc que ja no l'acceptaria de bon grat, però jo li faig, em ve de gust, tinc la mala sort o sort que no tinc rencor mai per res que no sigui fet amb mala fé i reconverteixo les coses en realitats i no les realitats en coses més pràctiques, com fem tantes vegades.
M'ho invento jo? realment tinc tanta imaginació que puc fer d'una cosa ben normaleta, quelcom impresionant, ja no ho sé, potser si, perquè també me'n adono que després, tal com ho he pujat tot a nivells irracionals o tant racionals que no es poden entendre, aconsegueixo baixar a una vulgaritat que em fa pensar que potser si que tot el meu sentir és mou més per ilusions que per realitats.
Potser per això sóc tant encantador quant la gent em coneix, i de mica en mica em vaig diluint, potser tot jo sóc una ilusió ficticia, no ho sé, mai ho sabré.
De fet tot és massa intens dins meu com per passejar-ho per aquest món, no per pedanteria ho dic... perquè veig això en tothom , no tant sols en mi mateix...m'agrada enlairar a la gent, m'encanta i això em fa amagar-me, perquè no pararia de dir coses maques a tothom , però el món no està gaire acostumat a les paraules tendres, avergonyeixen una mica.
Vaig viure un conte increible, un conte del qual he d'apendre moltes coses, encara me'n falten moltes per apendre i no quedar-me en el fracàs i en allò de que madurar és apendre de les coses perquè no et tornin a fer mal.
Ostia!!! tant de bó em torni a passar mil vegades!!! no hi ha res com viure el que vaig viure, tan fa el final, això és una circunstancia més de la vida. el bonic de tot això es el contingut, allà es on he d'extreure tot el tresor que em va donar tanta i tanta vida.
Avui m'he permés que la meva realitat guanyés a la que tothom veu, deixant fluir la música, no pensant que es un vici que es fica en el meu cos, si no pensant que és la realitat que torna d'on va sortir un dia de Juliol.
No vull perdre qui sóc perquè alguna cosa no ha rutllat, no vull anar sumant càrregues que no em deixin caminar amb lleugeresa, vull viure ho tot, no em vull perdre res més per pors falses o si més no, no em vull perdre en la falsetat d'apendre dels errors.
"Y te vengo a buscar" la dedico als valents, als que saben de que parlo, els que no tenen por de res i els que es tirarien mil vegades a la piscina i ja veurien si es plena o buida, tant de bó un dia els arribi a la sola de les sabates, ja estaré content...almenys ho intentaré sempre.
"Ningú em veurà mort abans de morir" - això m'ho va dir un heroi fa uns anys