olors

" Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d'una època en la qual sovintejaren les figures genials i abominables. Aquí narrarem la seva història. S'anomenava Jean-Baptiste Grenouille, i si el seu nom, a diferència del d'altres monstres genials, com per exemple De Sade, Saint-Just, Fouché, Bonaparte, etc, ha caigut en oblit, sens dubte no ha estat perquè Grenouille fos inferior a aquests homes cèlebres i tenebrosos pel que fa a l'altivesa, el menyspreu pels seus consemblants, la inmoralitat, en un mot, a la impietat, sinó perquè el seu geni i la seva única ambició es limitaren a un terreny que no deixa cap senyal en la història: al regne fugissser de les OLORS"
Així comença El perfum, ja fa anys que el vaig llegir i menys que vaig veure al cinemà una versió del llibre.
La gran diferencia entre un escrit i una imatge es que l'imatge la podem interpretar de moltes maneres però és una i prou, l'escrit, amb sutilesa, deixa que tu mateix acabis siguent el director de la teva pròpia pel.lícula.
Adaptes els rostres i els trets personals  dels protagonistes com els creus veure en la teva ment i l'argument de la novela també s'adapta a la teva imaginació. Si en el cinemà hi hagués arribat verge del llibre, potser hauria vist un bon film, però la veritat, va ser una obra que em va marcar en alguns sentits del meu ser, per tant, la peli estava a anys llum del que jo imaginava.
Entranyable veia a l'assassí en el llibre, quasi odiós en el cinemà, l'espectacle guanyava a la fina ferum que desprenia el llibre, i quedava en un tercer o quart terme el perquè aquell home buscava les essències de les dones per aconseguir l'olor sublim De un boig romàntic a un psicópata en serie hi ha un llarg camí, tot i que el resultat sigui el mateix i potser la condemna d'igual tamany.
L'olor, el meu sentit preferit, aquella olor de la bata de la iaia, aquella olor de casa els avis, l'olor d'un cos que perdura per sempre dins meu, la màgia de retrobar una olor coneguda en un altre però no saber situar-la en la teva vida.
L'olor impregna la vida de mica en mica, m'agrada l'olor del mar, l'olor de la terra mullada, de la llar de foc, i fins i tot anyores per moments olors com las de la ciutat de Barcelona.
Recordo de petit que tornavem del estiueig Mataperenc i la Meridiana es barrejava amb una olor especial, veniem de respirar aire pur i entre l'olor de la contaminació i que l'estiu ens abandonava, sempre em venien ganes de girar cua i tornar enrera.
Cada casa té la seva olor, cada persona també i és curiós com las maquillem o les amaguem rera un ambientador artificial, però l'olor es una part imprescindible en l'amor entre persones, cada èsser fa moltes olors, inimaginables quant estàs fent un cafè amb una persona per primera vegada.
Tant sols en el lavabo aquella persona pot despendre infinitats d'olors dieferents. Igual el cos, segons que ha menjat, que ha fet , quant líquid ha perdut, a on ha anat i un llarg etcètera, pot tornar a casa amb una olor absolutament antònima a la que havia despertat aquell matí amb ell.
És fascinant entendre la vida segons les olors, es increiblement fascinant barrejar cada pas del teu present amb una olor diferent, queda gravada en el teu subconscient i quant menys t'ho esperes, pam!! et torna a sortir, com la música que t'acompanya, però la música l'has de buscar i escoltar, l'olor hi és sempre. La vista també, ho sé, però es tant real que perd una mica del toc personal que l'olfacte si dona al que vivim.

"el perfum és la forma més intensa del record, hauria de ser com el tema central del Bolero de Ravel. Una especie de dolça obsessió" (Jean Paul Sartre)