Atemporal

De sobte entra un mosqueter en la meva vida, torna a entrar, un mosqueter que demà serà un cavaller o un trobador, o potser serà simplement un follet, però ha tornat a entrar, si és que alguna vegada ha marxat del tot.
Em sento tan bé!!!
Em podrien venir records antics, de fa anys, però no és així, tot és en present, no sé perquè però és en present...com quant un dia em vaig presentar per sorpresa devant seu i els ulls van brillar, els seus i els meus, i després altre vegada marxem....però no marxes mai, saps que hi és i l'altre sap que tú hi ets.
I arriba un moment delicat per mi i m'ajuda, i molt, com pocs, i com sempre, sense fer merder, sense voler allissonar, mostrant com tota persona segura, la seva inseguretat. Un ha de ser molt segur per mostrar la seva inseguretat, un altre dels conceptes que avui en dia la gent confon.
Perquè n'estic convençut que acceptant la teva inseguretat arribaràs a una profunda seguretat interna i això, és vital per quant caus. Pots caure molt, poc, menys, més , moltísim o poquisim però sempre, tothom, cau en un instant de la seva vida. hem d'estar preparats per saber caure i també per saber enlairar-nos i això és treballa ni quant estàs a dalt, ni quant estàs a baix, si no quant ets fora d'aquests estats (evidentment quant ets a dins poses en pràctica els teus aprenentatges i segueixes millorant).
Però vaja, al que anava, al meu regal d'avui, a ell. És curiós com llegint pots dibuixar els sentiments de les persones, no son suposicions, si interpretacions subjectives, no ho nego, pero las dibuixes, saps que son així, sents les paraules com entren, el sentiment que està viu, que mai ha mort, que sempre hi és encara que en molts moments hi hagi silenci.
Reciclar una amistat no és possible, però si mirar on som exactament, en el present. Segur que el present està marcat per un passat ,no ho nego, però estimar sempre s'estima en present, no serveix res més que aquest concepte de l'amor. Pots tenir un bon record, pots tenir moments compartits inolvidables, és així, però jo no sóc més del que sóc ara, i ell també i tothom som present, i qui em miri en passat ara s'equivocarà perquè potser el defraudaré o potser el sorpendré possitivament.
Però no sé perquè hi ha gent atemporal, que és manté exacte i que valores tan sols l'ara, el moment que realment trepitgem i no ho entens, perquè potser l'has vist menys que molta gent, poster has compartit menys que molts, però jo crec en coses que potser molta gent no creu, m'explico:
Crec que hi han persones que estan condemnades (en possitiu) a viure en present, perquè fa anys, quant la imatge era constant, quant  el cara a cara era molt diari, ja estavem llegint el nostre futur, o sigui, l'actual ,l'ara.
I no dic en el que esperes trobar-te com a persona visible per tothom, no parlo d'això, parlo d'ell, de la part més autèntica. Coneixes el seu recorregut, el saps llegir molt abans de que el llibre et permeti veure la seva realitat i això és perquè en passat, entenies que volia, que buscava, que anhelava i aleshores apareix.
Una vegada, dues, tres, las que calguin, però mai et sorpren qui és en present, exactament així l'esperes trobar...no sé com explicar-ho, no saps practicament la seva vida, que ha disfrutat, que ha patit, on està, però tampoc parlo d'això, parlo d'alguna cosa molt més profunda ,i per més que canviem, ell, jo, tots, quant et retrobes amb persones que sents aquesta unió extranya però bonica, mai et decepciona res, entres en la comoditat i vas directe al grà...un t'estimo, un et valoro, un me'n alegro o un gràcies.
Sense diplomàcia comences des d' ara, no des d'abans, m'agrada, m'encanta que algú et valori en present i que et valori perquè sap qui ets, no que fas ni com estàs en aquest instant.