Punset, un valor afegit

Primer de tot vull dir que envejo aquesta gent, aquests personatges públics que poden dir el que vulguin i que tothom els aplaudeix, mai deixo de pensar que si això ho digués depen de qui en un sopar entre amics el definirien com a sonat, però com sempre dic, aquí primer has de ser alguna cosa, demostrar i tan sols així et fan cas i atenció: fins i tot t'admiren!!!
L'Eduard Punset és un d'aquests, hi han coses que m'agraden molt d'ell, n'hi ha que m'agraden i algunes no m'agraden tant, però en general el trobo interessant, sobretot quant treu la seva vessant més humana, que hi ha una barreja d'innocència "pillina", i un sentit pràctic dels sentiments que em fascina en molts casos.
Ahir, em vaig quedar amb una frase:
"Sempre has de fer cas a l'intuició, mai a la raó"....cony!!! això és molt gros!!!
Jo no m'imagino a molts pares dient això devant dels seus fills...no m'ho puc imaginar, de fet em costa a mi imaginar-me en una escena així amb l'Aida, però per més pare que sóc, que ho sóc molt, m'encantaria poder dir-li.
Però aquests pensadors mediàtics ho poden dir i és queden tant amples...però m'agrada seguir aquestes paraules que juntes poden arribar a marcar el destí d'una persona.
Moltes vegades em cridava alguna cosa, no sabia ni tan sols el perquè, però em cridava i jo, sempre hi vaig, acabo deixant la raó de cantó i me'n vaig on l'intuició et marca un camí molt desconegut però que oloro vibrant i emocionant i sobretot, que oloro el meu camí...quant hi arribes en un vagó de l'intuició i pares a la primera estació, te'n adones que aleshores és quant la raó comença a aparèixer i és aleshores que decideixes que fer...a vegades massa tard, a vegades arriba a temps i moltes vegades et diu que endavant i aleshores toca disfrutar, mai infinitament, però si aquells moments, anys o dies o hores, però no t'ho has perdut.
Però mai he entés els espectadors, admiren aquesta gent que diu el  que ells diuen en la seva vida que son bestieses, i l'aplaudeixen i jo em perdo. Ho vaig descobrir amb el Rubianes al teatre, que òstia rera òstia anava desmuntant el que vivim i tots vinga riure, no se'n adonàven que se'n  enfotia de nosaltres? i a sobre cobrant!!
Jo també ric, no ho nego, però també rebia les bofetades i las encaixava i no m'ho mirava com si parlés de tothom menys de mi, és com una cosa que ens passa, sempre creiem que no va amb nosaltres, curiós.
Va acabar el programa i de seguit feien "valor afegit".
Després d'escoltar el possitivisme del Punset, sap vendre bé les parts possitives del tot plegat, m'arriba una altre bofetada:
Comença valor afegit i em torna a la ment la meva incomprensió a com tot plegat està muntat.
" a Catalunya es llancen cada any 260 mil tones de menjar entre residus als comerços, als restaurants i als domicilis privats"

Tristram Stuart ens explica una realitat, val la pena mirar-ho, tampoc em vull oblidar de la feina que és fa en el banc d'aliments, però em va deixar bocabadat sentir coses com aquestes:
"A España estem , tan sols en botigues i restaurants, a un 160 per cent de les necessitats reals que necessitem"
"hi han més de mil milions de persones que és podrien alliberar de la fam que pateixen amb tan sols una fracció dels aliments que llencem als països rics"
"però la relació entre el nostre abaratament i la seva gana és real, tenim un mercat alimentari global, ens agradi o no"
Jo intento entendre moltes coses, però em costa, potser perquè em deixo portar per la intuïció i no per la raó, com fa el món on vivim, que realment ho fa de conya tot plegat.
Com dic ultimament, al final els únics que realment toquen de peus a terra en aquest món son penjats i somia-truites com el Rubianes, potser els que realment som uns utópics som tots els altres...ultimament ja no sé que pensar...la meva intuició em diu que no foti cas a tantes tonteries que vivim....però carai, la raó pot amb mi moltes vegades...a veure a on ens porta a tots tanta raó, tinc ganes de saber el premi...