Una retrobada més

Per mi era molt important que em parlessis, això em dona un plus de tranquilitat i de serenor...ho necessitava i molt!!
Tens guardat en una caixeta tot el que sóc, ets l'única persona del món que ho té, sé que està en bones mans, no pel cas que li puguis fer o les conseqüencies, si no perquè ho vaig escollir així quant tot ho deixava anar, per tant sé que allà ha de quedar la meva història d'amor, l'única que he sigut capaç de viure, la que va enlairar a sublim l'acte d'estimar amb una certa dosis de drama novelesc rus, potser tan sols així sé estimar, potser la passió pot amb mi o potser és que necessito molt més que una història bonica terrenal...
Darrera teu, ha sigut un tirar enrera sempre, sóc incapaç de no recordar el que vull i aspiro, no té res a veure amb qui es posa davant meu, és que tan sols vull allò, res més em pot omplir i allò tan sols m'ho pots donar tú i saber que això ja no retornarà, sincerament, més que desesperar-me, em dona calma...perquè ja ho he tingut...si, ja sé que podria pensar que també ho he perdut, però ara estic així, optimista i no penso en el que va marxar, si no en el que va venir i aquí és va quedar!
Recordo que ens dibuixavem de mil maneres, per tant no necessitavem ni la presència en molts casos, era mental, era sensorial, fins i tot extra-sensorial, ho era tot menys terrenal, per tant a la terra no hi havia cabuda per tot allò, per això va explotar en mil bocins...però de mica en mica he anat trobant els bocins pel terra, o pel cel, o a les estrelles, o potser en una paraula de la persona que més estimo que moltes vegades em parla de tú, i si un dia ho vaig llençar tot, amb el temps, he anat recollint i col.locant on toca tota aquella explosió...
Ho vas dir abans de tot: " tú i jo podriem ser molt pitjor que Hiroshima!!" i evidentment que va ser diferent, per sort, no es pot comparar una matança humana amb una matança d'un amor, seria massa pedant per part meva/nostra, però si que l'explosió va ser forta...
Ara sóc prudent, delicat, tot i ser conscient que la prudència no em regala coses, tan sols me les treu, de fet ser prudent vol dir pensar el que faré i en general pensar el que faré vol dir no fer el que havia de fer...ja ho deia en Grouxo : " la parte contractante de la primera parte es igual a la parte...etc" y així tota la vida!!
Però crec que per mi era important en aquest cas ser prudent, vam estar massa temps en la corda fluixa i qualsevol pas era una caiguda segura i evidentment sense xarxa...quin fart de fotre'ns de nassos en poc temps!! i quin mal !!, però vinga altre vegada a pujar per les escales i cada vegada la corda era més amunt i la patacada física era més forta...
Finalment el judici, finalment la condemna...si, m'ha costat reconvertir-la en l'estat que tinc ara mateix, he acceptat la condemna i l he acceptat amb un somriure, sense caigudes, ni pujades  per les escales que ens enlairaven a les estrelles...ja no, ja ets una persona més en el món, però sempre amb aquell rastre que vas deixar en la meva vida...allà, en el pitjor moment de la meva existència, quant el meu valor extern era nul, com el d'ara, però ara hi ha crísis i la gent ja em pot entendre o quedo dissimulat dins de la misèria material, i ja saps que per més xerrameques que siguem els humans, som incapaços de deslligar el que tenim del que som,aixi jutgem sempre...
una persona es va enamorar de mi desde la part més certa, traspassant les exigències més reals, i endinsant-se en tot el que guardes en una petita caixa...allà on viu part de mi, perquè aquella part mai morirà, com que el nostre do era justament transformar-nos mil vegades, no costa mai morir del tot...
com sempre...agraït eternament...