Aquella part pràctica!!

Per sort la vida no deixa de sorpendre, a vegades genialment, a vegades ensopidament i dins d'ella, moltes vegades un mateix es desconeix...ahir em va passar...
Fa anys que porto el cos al límit... altres potser presumeixen de treballar molt, jo ni ganes de fer-ho, però ho he de fer, en molts casos el físic em va avisant, però jo segueixo, i si m'ofereixen una feina nova dins de l'empresa, doncs sempre l'agafo...el resultat final és penós, pocs dies de vacances i poca cosa solucionada, tot i que tal com estan les coses ja tinc clar que sóc un privilegiat...amb perdó: quina merda de privilegiat!!
I de tan en tan el cos em diu que prou!! i no és que li faci cas o no, simplement no li puc negar el que necessita... ahir era dormir, dormir molt!! com un bello dormient o un vell dormint, jo que sé!! perquè ahir em sentia més vell que mai, em feia mal tot, em feia tan de mal tot que els dos dits petits dels peus estaven gelosos de tots els altres membres del meu cos...crec que eren els únics que aguantaven el tipus, però és clar, ells dos poca cosa poden fer per fer-me remuntar...
Ai el físic, que ataca a la ment!!... o la ment ataca al físic? no en tinc ni idea, però és evident que van plegats...si no mai entendria en l'espessor que em vaig endinsar, sóc tan humà en aquell estat que em faig una miqueta "d'angunieta", com si els somnis no existíssin...dic humà simplificant moltes coses, de fet, només faltaria!, sempre sóc humà...però quant m'arrapo al terra, quant tan sols miro a un horitzó, em transformo en humà i prou...sense natura, sense cor...res, un humà i punt...
Em vaig trobar tan malament ahir, que em feia por aquest matí despertar amb tots els dolors en present...he obert un ull i he suplicat trobar-me millor, em faltava tota la jornada dura d'avui de treball, i la responsabilitat és un factor que encara no controlo gaire bé, o sóc responsable o sóc responsable en el món laboral, no tinc cap altre opció...i no nego que he intentat ser un penques, però no me'n surto!!!, he desisistit fa anys!!...he tremolat mentres feia el meu cafè amb llet, pensant  que encara no estava fi, esperant no passar un altre dia com el d'ahir, on tan sols la feina va ser la protagonista de la jornada, sense poder ni saber mirar res més, passant totes les hores amb pressa, esperant acabar d'una puta vegada, perquè quant esperes ansiosament, t ho fas d'una puta vegada tot, sense finures ni paraules suaus...
Ara ho miro en passat ja: quin dia va fer ahir? de quin color era el cel? amb qui vaig parlar?...no hi era no...a vegades tampoc hi sóc, però com que la natura m'ilumina amb els seus colors o alguna persona em llença poesia, doncs no hi sóc del tot, però en mi si que hi sóc del tot, potser més que mai...ahir no, era una màquina, desgastada, quasi mig averiada, però amb el pilot automàtic posat per desfer-me del dia d'una piiiip vegada!!
No em puc demanar molt més, ja que sempre he entés que dins de la meva personalitat tot es pot exagerar...és una aposta que mai he frenat, perquè sé que les exageracions poden arribar per un cantó negatiu, però evidentment pel cantó oposat, o sigui el més bonic...per tant ja fa anys que vaig apostar sense esperar que en sortís guanyador sempre...ara no em queixaré del que sempre he volgut ser...el cantó fosc l'aprecio a la meva manera, sempre que no estigui incorporat en mi masses dies...
Porto dies anclat en la part pràctica, això ho reconec, però tot i així si no distorsiono el meu ser i enfortint la meva solitut aconsegueixo mirar tresors per tot arreu, però és cert que son els moments que necessito passar sol, sense ningú, sense explicar molt, tan sols vivint els instants i posant a prova la meva paciència...qui em coneix de sempre ho entendrà, qui no em coneix pot fins i tot patir o no entendre on sóc...però quant estic pràctic necessito estar sol, és vital per mi, perquè si no em resulta impossible no parlar dels meus temes pesats i pràctics i aleshores m'enamoro negativament del meu melic...