El dia de la presentació

Aquests dies estic estrany, no puc definir el meu estat, he demanat hora a la meva terapeuta i feia temps que no hi anava, però crec que estic remogut per dins per dues raons.

Una de meva , o sigui, interna...l'altre d'elles, o sigui externa, però com que no tinc grans capacitats per separar la ment del cor la posaré com a interna també.

Les meves companyes de camí, així les visc, em van fer sentir coses que no puc ni explicar, i no parlo de com gestionem una campanya , o de com podem ajudar, o de com podem aconseguir que això tiri endavant, ni parlo de lleis , encara estic molt lluny d'això, parlo dels motius pels quals s'han creuat en el meu caminar, cada una d'elles amb la seva història m'han tocat el cor i l'ànima i m'han esborronat tots els sentiments. La paraula seria ADMIRACIÓ en majúscules , però també ràbia perquè han passat per tot això, tot i veure en les seves mirades una fortalesa que m'omplia i em feia estar més tranquil després de veure la feina que han hagut de fer i que segueixen fent.

Però em costa sortir del cor, potser no en sé, potser tan sols puc aportar això, el que sento, potser tan sols he fet això durant tota la meva vida ( “ i així t'ha anat “ , segurament deuen dir alguns amics que ja tenen la casa, la parelleta, el gos i la casa adossada )... qüestió d'escollir, jo mai els diria que el que han escollit està malament , si els fa feliç és una bona elecció, però jo aspiro a una cosa diferent que cada dia tinc més clar que segurament mai sabré el que és...potser perquè no te nom ni forma, no ho sé.

Jo les escoltava, com miraven, com parlaven, com expressaven el que havien viscut, donant gràcies a no se qui de que el meu cas fos extern al meu nucli familiar més proper, i donant gràcies a no se qui de que la meva família estigués al meu costat sempre.

Que dur escoltar algunes paraules, com algú pot pensar que tenir una filla té simplement aquest significat? “ tenir una filla “ ... com si fos el meu cotxe, la meva casa, la meva filla, quin mal que fan les possessions en tants àmbits de la nostra vida , però especialment en aquest, on aquesta possessió es converteix en delicte, en allò que en diuen un assassinat de vida....

Aleshores vaig començar a entendre el significat de supervivent...jo havia treballat el meu cas des del cor, tan sols escoltava altres casos i entenia el que em deien, però mai havia entrat dins de cap suposada justícia vital ni real, potser per por al meu desconeixement etern de com funciona aquesta estranya societat o potser perquè simplement necessitava una ajuda coronària... jo no he perdonat al meu agressor, i tampoc no l'he perdonat, ja tan sols em queda l'olfacte per treure'l de tots els meus sentits ...i  si, la meva vida es redueix al sentir, ho reconec, així de infinitament limitada la tinc...no tinc odi cap a ell, no tinc res en contra ni a favor, fins i tot sempre he pensat que ell també havia patit abús a casa seva, n'estic casi convençut , però en el fons tan és, perquè no és família, no l'he de veure i no tinc la lluita eterna de formular-me preguntes tant dures com “ com em podia fer això el meu pare? O el meu avi? O el meu tiet ? ... però aleshores me'n vaig adonar que enmig de la nostra presentació m'odiava físicament, em tornava a fer fàstic, em sentia vell, lleig , quasi rovellat i a sobre, no sabia ni parlar i tremolava de la por que tenia que em miressin...i m'arronsava altre vegada amb les cames creuades, l'esquena ben avall i les mans tapant la meva cara perquè no volia que ningú em veiés...sort de les meves companyes, una mirada, una carícia, o simplement un gest de complicitat em donava força per quedar-me allà i vaig entendre que aquella paraula, supervivent, també anava amb mi.

Aquest dissabte vaig entendre que un abús et dona una herència en vida que mai et deixa d'acompanyar, i que quant penses que has avançat molt, t'arriba un petit o gran sotrac que et recorda moltes coses o et fa sentir petit com mai...aleshores recordo quant m'embolicava el cos amb unes venes perquè ningú notés que estic gras, perquè sempre he dit que les seves mans es van quedar gravades en el cos molt de temps, però les seves paraules, per mi, van ser la gran agressió que vaig patir... quant em deia que tenia molt greix, altrament dit “gordo” va fomentar la meva futura anorèxia ( no reconeguda clar, en aquella època tan sols era una paraula , res més ) ...vaig trigar 15 anys a despullar-me davant d'algú...i n'han passat 37 i encara ningú m'ha vist nu del tot si hi ha alguna llum encesa.