Recerca

Tocava les estrelles amb les puntes dels dits, potser allà justament, on els seus pensaments el sol i la lluna es trobaven, va retornar a l'infern, no era de dia ni tan sols de nit, només existia aquell raconet invisible on res es podia controlar i on res era tan irreal com el que cada dia vivien tots els èssers humans.
Potser era allà on ell coneixia la veritat, justament en el punt on es trobava, on les eternes cadenes de l'imbecilitat es començaven a esquerdar, potser era allà on la veritat li fumia un cop al cap tan gegant que tot d'estrelles s'escampaven pel seu voltant i en cadascuna d'elles, un somni per descobrir o un somni ja descobert...
Obria els ulls, ja tornava a ser aquí, semblava que era un altre més, un d'aquests que segueix la seva pròpia ombra fins arribar no sap a on, perquè ni tan sols hi havia un lloc per arribar, però tots hi anàvem, segurament pensaria que l'indret final era el més conegut, la mort, però la mort no era un indret visible, segurament era una continuació, o no, ves a saber, pero ell seguia pensant que en aquesta vida existia un altre paradís, o un altre infern...
Per això adorava el somiar, perquè allà els límits no existien, potser per això es despertava, com ara, sobresaltat, sense entendre ben bé quin missatge li havia deixat la seva imaginació...
Perquè ella estava allà, i el mirava, el mirava darrera del seu amant que l'ofegava orgasmicament contra la paret, la cara de desig el mirava a ell, però el desig li provocava un altre...i que volia dir tot allò si ja feia anys que ella no existia quant tenia els ulls oberts, perquè li apareixia ara amb una escena de plaer que reconvertida en somni a ell li feia un dolor despert, no ho entenia, però alguna motxil.la del seu passat dormia amb ell, i hauria de tancar els ulls altre vegada per buscar la resposta...li feia cas infinit al seu subconscient, aquell que a tots ens han presentat i que ningú pot arribar a llegir amb claretat, aquell que segurament et regala respostes sense saber encara la pregunta, pura màgia que portem  a dins, la nostra màxima potència elevada a un indret que mai arribarem, el poder etern de la ment, potser sumada a moltes vides passades ja viscudes, o potser no, simplement amb una ja en treiem or d'un miserable caminar rutinari...
Tot això ens perdem? , tot això és el que hem viscut i encara no ho hem pogut viure? preguntes que només quant ell es despertava sobresaltat es podia fer, avui ja agafaria la maleta del dissabte, es banyaria al mar i aniria a un concert a conèixer una artista encara desconeguda pels seus oïdes, però seguiria caminant a la recerca d'aquesta part per descobrir, aquella que segurament mai entendria del tot, però que el fascinava, aquells missatges subliminals que la son li regalava continuament, just a l'endemà del succés, o potser, com era en aquesta ocasió, anys després d'haver renunciat a l'amor de la seva vida...
Perquè apareixia allà ella amb aquella cara de sorpresa?, perquè el mirava amb sentiment de culpabilitat? si ell ja havia assumit tot, perquè arribava això ara justament?
Ni tan sols havia arribat a sentir desig mai més després d'ella, si que havia tingut alguna amistat especial, o potser feia dos anys havia sentit alguna cosa semblant que l'havia confós, però aquell dolor ja reconvertit en un regal guardat en l'armari, ja mai més va existir, i mai més existiria, perquè doncs el tornava a mirar, potser perquè ahir era el seu sant i ella hi creia en això?
Alguns havien confós i pensaven que havia arribat al mateix dolor ultimament, només ell sabia, i ella també, i els més intims igual, que el dolor de fa anys era el de la passió infinita, el dolor d'home quant ha arribat a un lloc que no podia ni escriure en paraules, ara havia sigut el dolor de la traició, o el de l'ego, però res havia quedat impregnat a la seva pell, ni tan sols tenia un record del que havia viscut corporalment, la seva pell sempre havia sigut d'una sola persona, potser si que feia dos anys havia sofert el dolor de la confusió, però els anys, els somnis, posen les coses a cada lloc i per això cada dol és diferent i cada dolor incomparable...
Potser ara , que tornava a poder mirar la terra des de la lluna, les coses es col.locaven a lloc, i per això aquella imatge...
La traició d'amistat potser era fisicament encara més dolorosa,potser perquè l'havia experimentat per primera vegada, però en va sortir ràpid de tot allò, perquè no tenia ni nom ni cognoms, tan sols havia tocat la seva fé, però ningú havia tatuat en la seva pell res de res, era alguna cosa potser igual d'important però al final del cami, més fàcil d'assumir,ja que si algú no valora la teva amistat millor que no hi sigui, és més racional al final tot i que fereix al cor al moment,  però quant parlem de dolor d'essència, de  passió, sempre retorna, evidentment ja no en forma de dolor, ja feia anys que ell no patia per allò, però si apareixia d'una manera sorpresiva dins dels seus somnis, beneïts somnis que et permeten viure la realitat sempre...
I ara, despert, és feliç, feliç perquè la última baixada a l'infern de la traició l'ha catapultat a un lloc que sense aquell descens mai hi hauria arribat, potser per això nota com mica en mica va arribant a un estat excel,lent, a una serenor que encara mai havia conegut...i quant tanqui els ulls altre vegada, el seu intern ja dirà i tornarà a despertar dormint...