La passió

Un no pot buscar la passió, aparaeix quant ha d'aparèixer:
Dos cossos al mig de Barcelona a la recerca d'un amagatall per entregar-se un a l'altre, uns petons amb gust de cirera, alguna cosa s'encèn per fi altre vegada en ell, aquella sensació de "ganes de", de plaer, de sentir com la pell necessita l'altre pell...
Mentres van caminant la temperatura va en augment, cada deu passes, potser quinze, o potser tres, s'aturen i es tornen a menjar els llavis... dolços, intensos, suaus, a cada petó es va encenent les ganes, d'olorar primer, de tastar després, finalment d'apretar-se mutuament amb força...s'aturen a cada indret on l'esquena pot descansar, s'apreten un a l'altre deixant que el silenci parli amb foc, un foc que ja és inevitable..ella porta un seductor vestit que permet entrar les mans i sentir la seva pell amb força, tan fa que tingui un dels millors cossos que ell ha vist mai, si els petons no fossin com són, no sentiria aquest plaer...
A ell feia dies que li agradava, aquella mirada tenia alguna cosa que el feia despertar...li agradava la cara, els gestos, el cos, però havia d'esperar, com sempre, els petons, ells indiquen el camí i els límits del desig...
Els petons van anar millorant en cada instant, superant absolutament el record que creia que ja era insuperable, però aquesta vegada sense ràbia, tan sols dolçor intensa... arriben al cotxe, encara busquen desesperadament un raconet on traduir tot allò en sublim, el busquen però és molt tard, no tenen indret amb una porta per tancar on poder devorar-se, tot i així no poden controlar, a aquelles hores a Barcelona passa molt poca gent, encara que per ells aquell indret força solitari sembla més transitat que mai...
Suspirs de passió que no poden controlar, segueix el silenci que no para de parlar i demanar, ell creu que ja tan li és on fer-ho, ho desitja, ni per un moment havia pensat que tan aviat trobaria això, altre vegada plaer, i curiosament les senyals són positives, aquesta vegada per fi tot funciona...segueixen buscant...
Decideixen no acabar la nit allà, podrien deixar-ho per un altre dia, també és bonic allargar l'espera, però ja no tenen ni frè ni control, volen i encara que no poden, saben que ho aconseguiràn...pensen d'anar a la muntanya, que no queda gaire lluny d'allà, pensen anar al mar, que tampoc els queda a massa distància, però aquell recorregut és massa llarg, ho volen i ho volen ara...
Opten per seguir buscant, mentres caminen miren, rebusquen, no troben i aleshores tornen a parar per trobar-se en els llavis...
Un portal mig obert d'un edifici qualsevol els dona la solució, no dubten ni un segon a entrar allà, ja estàn disposats a arriscar, el plaer és la prioritat, la vergonya ha marxat des del primer petó...a dins és molt fosc, són les quatre de la matinada, potser porten una hora esperant allò, un indret on entregar-se, l'ascensor és d'aquells que a ell li recorden els anys que va viure a Barcelona, són ascensors d'abans, que són molt més senyorials que els d'ara...ell recorda on vivia, recorda que a dalt hi havia un sobreàtic que tan sols era la sortida a la terrassa comunitària, era un lloc on molt poca gent pujava, i va pensar que potser en aquest edifici la situació podria ser semblant...li va dir que entrés a l'ascenor, els botons indicàven que cinc pisos haurien de pujar, cinc pisos de trajecte que van aprofitar per esgarrapar-se dolçament, ja no hi havia control, tan era el que trobessin a dalt, allà culminarien tot el que desitjaven...
I el senyal era que havia de ser allà, tan sols sortir del cinquè pis van veure una escala que pujava encara més amunt, on l'ascensor ja no arribava, a dalt no hi havia res més que dues portes, semblaven trasters, també podria ser que algú pugés a buscar alguna cosa però era evident que l'hora ajudava a que tot allò sigués silenci i res de moviment, tan sols el d'ells dos, els dos cossos ja desbocats es buscàven, es trobàven, es resseguien, ell la va apretar contra la paret, i ella es va enfilar a sobre d'ell, no van poder ni treure's la roba, segurament se l'haurien arrencat un a l'altre, no calia, el vestit d'ella era tan sensual com la persona que el portava...sense perdre la suavitat ni la dolçor ell va entrar dins d'ella, s'escoltaven la respiració, fins i tot per moments respiraven plegats, van estar estona així, apretats, no hi havia ni un centímetre entre ella, ell i la paret...
El sexe ja dominava tots els moments, els sentits explotaven, la respiració anava a cada segon en augment, i finalment es van entregar un a l'altre sense cap mena de reserva...


Van baixar, ja tornaven a ser persones, encara es feien petons, però eren d'agraïment ja, el desig seguia viu, i el silenci els va informar que tornarien a trobar-se, potser ara si en un lloc més preparat, o potser no, tan era això, de fet sabien que parlant tambè estaven a gust, però hi havia una química que els empenyia a la pell...
Quant es van despedir i ella marxava, ell se la va quedar mirant, pensant, intentant entendre com la vida et dona aquests regals quant justament l'esperaves menys que mai, perquè en ell aquestes coses li passen molt poques vegades... si que té imaginació, si que pensa que desitja, però quant arriba el moment o desitja del tot o no desitja res de res, i que li tornés a aparèixer el tot tan a prop de que hagues desaparescut un altre tot, ho trobava miraculós, i fins i tot just...
El plaer va tornar a picar la porta dels sentits i ell li va obrir la porta amb passió...
Ara només espera la segona vegada, encara queda molt per donar i per rebre...vol petons de cirera ben aviat...
És curiosa la vida , en una setmana tot s'ha girat, i avui pensava que potser m'ho mereixo....