La follia raonada

És dur ser un privilegiat i sobretot quan perds aquesta condició.
Com oblidar que l'alé anava i venia tota la nit, com sentia la seva respiració que entrava dins meu i em donava vida i jo li retornava amb més força i ens despertavem plens un de l'aire de l'altre.
Fins l'últim dia la passió era infinita i tot i així ens vam dir adèu, no era la primera vegada que deia adèu a una persona però mai des del sexe enlairat...com puc tornar a la terra?
Des d'aquell instant tot se'm fa extrany, com deia ahir, tancat en la cova per por de mostrar res de mi, res que no sigui l'humor, el sarcasme o els meus sentits, però si algú s'acosta me'n vaig corrents.
L'estiu passat vaig estar a punt de sentir una cosa semblant, de fet els ulls em van brillar, de fet ja havia escrit un article dedicat a allò, però el vaig haver de borrar, eren més les ganes que la realitat.
Em nego a compartir res meu amb ningú, parlo fisicament, m'he tancat en una cova de dimensions gegantines en les quals m'esbarjo continuament jo solet...i em repeteixo mil vegades: no ho mostris Alex, no ho facis...
I d'alló que queda? odi, un odi enfurismat que no em deixa ni em permet entregar res amb simplicitat, i no se com fer-ho, tan és el meu estat d'ànim, tan és el que passa en el món, jo m'he estancat en un sentit de la vida, com si hagués dit que ja en tinc prou.
Potser per ella tot plegat era un joc, però per mi era la meva lletra i els meus colors, i mica en mica vaig arrodonir el meu conte sense saber que ella ja no hi era, i tot per un ogre moralista que ha passejat la seva tita per mig món.
Maleïda moral que mai permet deixar acabar als infants els seus contes màgics...
Avui s'han obert els ulls, altre vegada, potser la llum solar m'ha desvetllat de sobte, o potser que m'he tornat més pràctic, però hi ha una part de mi que ha dit que prou i aquesta és la d'home, i potser sóc massa jove per desapareixer d'aquesta il.lusió, però no puc retornar a la terra, em costa, no se com entregar-me sense por.
De jovenet sempre deia que si la vida ja s'havia acabat mai sobreviuria, era meva i tan sols meva i podria fer amb ella el que em dongués la gana, preferia no arrosegar res per la terra, abans desapareixer, suposo que eren somnis d'heroi, o de valentia, no ho se, de fet a vegades sóc tan feliç que tot explota i a vegades sóc tan poca cosa que tot també explota, se li diu la bipolaritat de l'explosió, sigui com sigui exploto.
Però tan sols  en un sentit he canviat, i és un que hi pertany molta part dels contes més bonics, o dels somnis més oberts, o del futur més esperat...estic condemnat a no estar mai més amb ningú, ho vaig saber aquell dia, ho vaig tenir molt clar... en un principi, el meu espèrit literari volia convertir-ho, com tantes cançons, en una dolça condemna, però la realitat m'ha superat, d'allò m'ha quedat odi i amb odi és impossible estar amb algú.
I com fer net? no es pot, mai podré fer net d'aquell conte, mai, perquè el silenci ha escrit les últimes pàgines, les van deixar en blanc, no va haver-hi guió, ni un principi, ni un argument ni un final, ni tan sols una dedicatòria, totes les paraules que van sorgir, desordenades, venien dels sentits, sense raó, tan sols el sentir i és va escriure un conte que mai tenia forma, tot estava en l'aire, segons bufava el vent, ara venia, ara marxava.
El final va ser tan brusc com el principi, res va poder amb l'altre conte ja escrit, ja acabat, ja sentenciat...el nostre intentava agafar forma i temps en un lloc on no existiem...impossible tornar a estimar, puc fer-ho com a amic, com a pare, com a fill però mai com a amant, no podria donar res de res, per tant i rebuscant sempre en la meva coherència vaig decidir parar i així ho vaig fer, en sec, mai més...
Si una cosa em van fer veure quan els dos contes es creuaven, és que no pots enganyar a ningú, si no vols no vols i ja està i en els meus intents posteriors, tan sols hauria acabat enganyant i per sort meva les persones que s'han creuat eren fantàstiques, per tant vaig marxar, no suporto fer mal i ara encara menys, que he sentit com un ogre ratllava paraula a paraula la meva poesia.
Em vaig arrastrar, vaig demanar com si d'una novela russa es tractés el perdó d'una cosa que no sabia que era, quin era el problema? que existia? que era un cabronàs? però algú em podrà dir algun dia quin era el problema? potser així hauria ofegat l'odi en el raonament i no en aquesta mena d'extranya sensació de ser un poeta enamorat d'una musa que provocava les meves paraules per fugir rapidament sota la falda de les seves lletres, aquestes si, escrites en or...
Hi han molts tipus de condemnes, jo n'he viscut més d'una, algunes de molt pràctiques que durant molt de temps encara en sentiré a parlar, però altres son màgiques, aquestes si que son doloroses, les que surten del teu cor, de tú, la condemna que tú mateix has creat per creure massa que les fades existeixen...
Tot i així, o tot i això, no renuncio a la meva felicitat, no te res a veure, parlo d'una cosa que s'ha desmuntat mentida rera mentida, descobrint les coses un cop ja han passat i intentant no recordar les cares de la gent que els vaig regalar les meves paraules, els meus sentiments i em van contestar amb un silenci burlesc...molta gent m'havia avisat, però com sempre la meva tafaneria a saber-ho tot em va portar ben bé al mig d'on tanta gent m'havia dit que no hi anés...però la passió de viure, de sentir, d'estimar, de volar pot amb mi...o podia amb mi, ara ja no, tot és més racional en aquest terreny, potser per això la meva follia tan buscada l'encamino cap a altres cantons...i quan parlo de follia, parlo positivament...m'entristeix la raó absoluta, el meu vol és la meva vida, el que visc tocant de peus a terra és massa fàcil, per tant la meva bojeria hi serà, però mai més en el lloc més bonic, ja que compartir-la amb algú havia sigut sempre el meu somni i tot era una mentida, i finalment, qui menys paraules va posar en l'epíleg, he sigut jo...sempre em quedarà el blog...