bell

Avui pujava remuntant records, enfilant-me Catalunya amunt des del Garraf fins a la Garrotxa, parada obligada a l'hospital, per pujar a treballar a Sant Celoni, amb molts de records a la ment, fent jugades boniques i en altres casos , tan sols jugades.
Ha sigut un cap de setmana intens, per mi molt més intens del que puc expresar, apareix gent que tinc ben clavadeta dins meu però que la vida, o les circunstàncies , no ho se, et porta a veure'ls menys, però igual els tens presents...i baixava amb un nus a la panxa, amb unes ganes boges de retrobar a gent estimada... imatges m'arriben amb força, una xerrada als ferrocarils, un dia de por al sanatori, un cafè amb llet interminable, sempre  emboirats d'un fum nicotinero, un fum que ha desaparescut però que encara que el temps passa i les retrobades es van espaiant, no deixes de sentir-te a gust, sense forçar res.
I vas amb la mare, avui l'han operat i te'n adones quin privilegi que és poder augmentar la familia i escollir una mare, perquè si, perquè te l'estimes, perquè t'estima, i amb això no renego de la meva de sang, simplement que per caracter, per com som, amb l'altre em sento com a casa, i amb la de casa em sento com algú que dissimula per fer broma que és de casa, no se si m'explico...no cal renegar de ningú per escollir, això és una lliçó molt ben apresa en aquests darrers anys.
L'operació ha durat 8 hores, molt més del que pensava, molt més del que tothom pensava, però sembla que ha fet net, però el més important és l'estima, i si no hi ha cicatrius tot cura molt ràpid, espero que aquesta energia se la quedi aquests dies ella, tota per ella, s'ho mereix perquè és un ser especial, potser no espAcial com el meu pare, no ho se, però si especial, això està clar.
I pujo a treballar, el món està com està, i estic a gust amb una amiga/companya de feina, on potser no sabem un de l'altre però hi ha allò que és diu bon rotllo, simplement així, bon rotllo i això ja és molt...
I dino a Hostalric, i passo per llocs on no fa molt vaig passejar feliç però me'n adono que tot es supera i que quasi ni ho recordo, tot està borrós, cada dia més i me'n alegro que sigui així, del que no s'apren res i del que no se'n treu res millor no parar molta estona, massa que he parat jo...
I me'n faltaven uns quants de retrobaments, sobretot un, un que ha entrat amb molta força altre vegada, però ben mirat no cal retrobament fisic, ja el sento igual, el sento amb plenitut, em fa feliç...
I torno a casa i coses del destí, respiro sensibilitat d'algú quasi desconegut, m'agrada, una oportunitat de deixar-se anar, sense por, potser pel moment, potser havia de passar, pel que sigui, però m'il.lusiona, m'arriben vibracions perfectes...
I tot plegat a prop dels amics que mai han marxat, sobretot d'ell, el meu gran amic, que estimo amb bogeria, amb passió, que sempre que alguna cosa em balla pel cap, o pel cor, apareix ell en els meus pensaments, tot sempre net i pur, sense embuts ni parafernàlies...
I tantes coses belles tan sols poden  ajudar a la meva mare, que aviat em tornarà a dir allò que tan m'agrada de la serenor, de la nostra herència, del nostre amor... ara està dormint i em ve l'imatge més tendre que mai he tingut a la meva vida...quant el meu pare després del coma es va despertar davant meu, em mirava, i movia els llavis envoltat de tubs que ell no entenia, però no el preoucupava això, estava com sempre , seré, tan sols el movia el que sempre l'havia mogut en plenitut de facultats, el sentir... i jo li preguntava que volia...que no es preoucupés... que tenia les respostes tècniques a tants tubs... que volia saber? i ell movia els llavis i li vaig fer mil preguntes i no l'encertava...finalment li vaig fer una:
-vols un petó?
I va somriure i em va fer que si amb el cap...