Els pares

Fem un posat de pares els pares. Segur que tot de gent anant a sopar fan un posat de gent anant a sopar, però ahir em vaig fixar que fem un posat de pares els pares.
Les trobades, les xerrades, els moviments dels ulls que mai deixen de mirar als nens quan encara son petits, els grans comentaris de les caques, de que està cansat/ada avui, de que no ha dormit, de que te dècimes, de remeis miraculosos que tan sols serveixen quan els expliques, de mil coses... son trobades de pares, en el parc, en la sortida dels infants del cole, vaja, tot plegat i resumint que fem posat de pares.
Ahir feien el Cantània a Olot: 50 milions de segons s'anomenava...deixaré la meva crítica per un altre dia, ja que aleshores posaré posat de pare i no quedaria bé en aquest article, tan sols puc dir que va ser meravellós, i que la pell la vaig mantenir tota la funció en un estat gallinal total.
Però parlo de l'altre obra, la de fora, la nostra, la dels progenitors , i ahir, amb la pluja que feia i el caos organitzatiu, tot plegat agafava un aire quasi tràgic...aquelles cares de " ens torna a tocar anar amunt i avall" o " que be que estaria fent la migdiada" i suposo que molts pensaments de "he d'aguantar aquell paio i no el suporto" i és que ser pare t'apropa a gent que mai t'hauries apropat, també s'ha de dir que potser molta gent fantàstica no l'hauries conegut si no haguessis sigut pare. Com que els humans ens movem per grups, doncs igual que els que passegen als gossos i es troben a les vuit de la tarda en una plaça, els pares ens apleguem depenent de les activititats dels nostres fills.
Jo em torno boig amb els pares...ahir vaig optar per una altre tàctica totalment diferent, anar a la meva, si ve algú parlo, si no doncs res, no passa res. Antigament em quedava a mig saludar, o amb un gest de hi vaig però no hi anava, però ahir no.
Vaig decidir entendre tot plegat. Jo estava allà perquè l'Aida cantava en el musical, i per veure a tots els nens ,els actors i l'orquestra fent a la perfecció la Cantània. Aquest és el verdader motiu de la meva presència allà, no n'hi havia cap altre, i haig de reconèixer que em va anar molt bé, em vaig sentir molt a gust enfocant tots els sentits en els protagonistes reals de la jornada.
Estàvem asseguts el Lluís, la seva ex, la meva ex, o sigui la mare de l'Aida, la seva parella, dos coneguts més i jo, m'encanta donar una lliçó tan espaterrant de gent civilitzada i crec que tots vam estar a gust. Suposo que com tots som conscients de que ningú és possessió de ningú ,tot plegat és més fàcil. Ja fa anys que he llençat els ridículs "sang de la meva sang" o "és meva", principalment perquè no és veritat. Bé, el tema de la sang és un dir, ja ho sé, és evident que la meva sang la tinc jo i ningú més, de moment.
M'agrada ni tan sols intentar-me arreglar per anar als llocs de pares, cada dia m'agrada més ser jo, com em dona la gana, i sense esperar caure bé ni res de res. Som una mica ensopits els pares, no se si tan sols és a Olot, ara recordo que quan venen amics de fora tots em comenten això, que estan poc deixats anar aquí dalt, però suposo que és normal, perquè tothom és coneix i a l'endemà se'n pot parlar de les teves paiassades i confondre-les amb tota la teva vida, ja se sap, xafarderia te el mateix significat que deducció simple i fàcil, no hi ha més.
Els pares fem el que toca, si toca cap aquí, tots cap aquí, si toca cap allà, tots cap allà, si això li sumem que a part de ser pare, molts treballem, ara alguns menys, resulta que estem fent molta part de la nostra vida el que toca, sense més escarafalls... i sobretot ens queixem molt, moltíssim... però suposo que ho hem d'assumir no? vull dir que almenys a mi ningú em va obligar a ser pare, que jo recordi...tòpics...igual que positivament diem que és una experiència única, i si, si que ho és, evident, com també ho deu ser per qui li agradi fer rafting o còrrer en moto si li encanta la velocitat, tots son experiències úniques.
I en el fons ens donem molt de mèrit, i a vegades escolto com despreciem als que no tenen fills, com si no es puguessin queixar de res, és clar, ells tenen temps.
Potser simplement és una elecció, influenciada pels valors i per mil herències i mil contes que hem llegit, algú ha de procrear no? si no malament aniriem...o no? potser ara aniria bé que paressim, ja som molts en una terra tan explotada i reciclada...
Però també escolto als que no volen tenir fills, una altre opció. En molts casos ho fan per no renunciar a res, i tenen la seva lògica, tot i així, se'ls titlla moltes vegades d'egoistes i tampoc ho entenc, és una opció tan vàlida com la de ser pare...jo a vegades penso que molts que els diuen egoistes el que pensen realment és que tenen enveja, però tampoc vull assegurar-ho.
Jo sóc pare i no se a que estic renunciant, si és que ho estic fent, però evidentment si jo vaig triar ser-ho , no puc tenir una sensació de renunciar...de fet si jo ara estigues viatjant per tot el món, i treient tot l'esperit nòmada que sempre m'acompanya, doncs estaria renunciant a ser pare, vull dir que la balança la posa un i ja està, no hi ha més...a la meva manera he compaginat el nomadisme i la paritat d'una forma suau, no es nota molt però no paro quiet i de fet el nòmada no parla de quilometratges de distància, almenys així és com ho veig jo i com que ara tenim la sort d'estar rodejats de tantes cultures diferents, els que no podem viatjar de veritat, vull dir no dues setmanes i ja està, doncs escoltem els natius de diferents llocs però des d'aquí.
El que si que tinc clar i això si que ho he pogut constatar, que no hi ha millor versió que els dels mateixos natius, alguns que venen d'allà t'ho expliquen, però com els interessa, occidentalitzan les paraules, no val.
Quan va nèixer l'Aida vaig entendre que m'havia posat en un altre món, ho vaig notar un dia. Erem molts pares parlant de les caques de les nostres princeses... colors, textures, ritme fecal, i jo en un moment de silenci em vaig baixar els pantalons i vaig plantar una gran merda adulta i vaig dir amb veu fina i educada:
-Així cago jo...
Bé, això últim forma part de les coses que em venen al cap a vegades que estic en un lloc, de moment no m'he deixat anar tan encara en la meva vida, però ningú em treu que m'ho imagini...
Un dia em va dir un pare: - jo no suporto els nens- ...acte seguit em va dir que la seva dona tornava a estar prenyada i jo vaig pensar: pobrets nens! , aquest home si que ha fet una gran cagada consistent...ell tot "machu" i futbolero...ara els nens ja son pre adolescents i juas, juas, juas, la nena ha sortit futbolera i el nen jugant amb nines...juas, juas, juas....la sang de la seva sang li ha sortit distorsionada...suposo que se'n adona encara que la veritat és que no els mira gaire...ell volia l'herència del seu cognom i li ha sortit a l'inversa tot plegat...faré tres juas per aquest gran pare: juas, juas i juas!!
Jo he tingut d'apendre molt, no m'agraden les multituts, no m'agrada fer el que toca, no m'agrada fer el paper i la veritat és que quan vaig voler ser pare ni ho havia pensat, m'ho he trobat, però compensa amb les coses que sabia que m'encantarien, sobretot una, l'educació dels fills, parlar amb ells, estimar-los, els mimitos i ara que es fa gran , les inmenses xerrades...tenia assumit el patiment, sóc patidor de mena, però en la balança el resultat és evident, però principalment per una cosa, perquè m'encanten els nens i amb ells em torno a educar, perquè encara que no ens adonem, els adults perdem molt l'educació en el dia a dia, de totes formes no cal ser pare per això, es tan sols pendre'ls una mica en serio, i no fent l'eterna norma de "jo sóc més gran, jo en se més"...un tan sols sap de les experiències que viu i això no es pot confondre amb l'essència, i ells la tenen molt més accentuada que nosaltres, va be empapar-se d'això per recordar qui som...

...en fi, pares...i mares, és clar...curiós que sempre utilitzem el masculí per generalitzar, ai senyor!!...veus! ai senyor!!, no ai senyora!!...be, prou, ja paro...veus!! paro!! he dit paro i no para!!...ah no, que això no és el que deia...perdó, ai, perdà...ai,ai,ai...................PROU!!