La cova

Em van parir impulsiu, i per més que ho intento no ho se canviar, de fet és complicat fer-ho, ja que quan te'n adones de que ho has sigut ja és massa tard, o sigui que és un peix que és mossega la cua.
Sempre dic el que penso i quan callo és perquè no tinc res bonic a dir i em poso a la meva cova a reflexionar, aleshores qualsevol moviment em molesta, és com si tingués una necessitat absoluta de solitut.
Intento no fer-ho gaire, principalment perquè sóc pare, tot i que ella ja em coneix i sap que aquests moments existeixen, de fet no sóc persona d'enganyar el meu estat d'ànim, mai me'n surto en això, segurament per culpa o gràcies a l'impulsivitat.
Però aquesta em retorna, no hi ha resposta física, no hi ha una veu de contesta o una patada al cul, les dues coses son vàlides, tan sols arriba silenci i aleshores surt el meu orgull, que per mala sort en tinc molt, tot i que el camuflo entre somriures, i quan el meu orgull em diu: "que fots?", la meva impulsivitat ja ho ha fet, no se si m'explico.
I retorna i me'n vaig d'aquest món, encara que hi sigui, en realitat no hi sóc, i me'n penedeixo d'haver dit segons que, i no hauria de ser així, perquè ja se sap que quan dius una cosa perquè la sents, hauries de no esperar resposta, ho entregues i ja està...però el problema és que ho faig amb tothom, m'explico:
Evidentment si és una persona molt etimada és diferent, tot està clar, vull dir que no necessito que m'ho retorni, amb les seves orelles ja en faig prou. El problema és que jo també ho puc fer un dia en un bar, o treballant o pel carrer, si hi ha alguna cosa que em desperta algú, si és bonic, ho dic i ja està, sense més importància que això...però sembla que no existeixi el terme mig, si dius alguna cosa bonica a algú que no coneixes pots portar confusió, sobretot si és dona...m'imagina que pensa que dec voler alguna cosa o que potser és molt important per mi , i no és això, és present i prou...tot i així si aquesta persona és tan sols d'un dia, no hi ha problema, però si és d'aquella gent que vas veient de casualitat finalment optes per amagar-te, qualsevols ignorància és sinónim de cova per mi, no hi puc fer res.
He descobert que a un home li puc dir el que vulgui, no hi ha cap problema, però quan li dic alguna cosa sorprenent a una dona, i dic sorprenent perquè potser no toca, ja l'he cagat, així em sento i així ho noto...
No entenc gaire de normes en la meva vida personal, em toca cumplir amb els protocols en el món laboral, o en els llocs més classificats de la societat que vivim, però en la personal tinc una lluita continua per deixar-me anar, (no analment) , és quasi una necessitat imperiosa per trobar el meu ser en aquest planeta, però no ho se portar als últims extrems, ja que quan no hi ha resposta crec que potser he molestat o que m'han malintepretat i em panseixo de cop i volta.
I m'amago, m'amago molt perquè potser no sóc capaç d'entendre que les regles son unes i que no les pots canviar, quan des de dins hi ha alguna cosa que em diu que en el àmbit més personal cadascú hauria de posar les seves regles, sense molestar a ningú, evidentment i aleshores penso que molesto, no hi puc fer res.
Miro enrera, sense mirar el mirall és clar, i veig que no he canviat tan, segurament si una cosa em definia era les meves relacions amb les persones, mai parava de conèixer gent nova, m'alimentava de les paraules dels altres i de les vides dels altres, finalment potser si que mai he madurat com toca, o no ho se, però abans entenia a tothom i ara em costa molt més i em pregunto si és l'edat.
Hi ha una edat on tot està permés i pots conèixer a qui vulguis? i n'hi ha una que no, que ja no toca?...potser és això...hi ha una edat on encara pots confiar i una altre que toca no confiar tant?...però miri per on m'ho miri ho trobo penós, perquè de gent interessant n'hi ha tota la vida, o es que toca definir-ho dels 15 als 25 anys i ja està?...vull dir: tan encasillats estem que hi ha una edat per cada cosa? ...tan esclaus de l'edat que tenim som? jo porto una confusió brutal en tot això i me 'n adono, com va fer el meu pare, que em vaig tancant, sense por de mostrar el que sóc, si no no podria escriure un blog públic, però ja tot queda en les paraules, no en els fets...cada dia crido més fluix que estimo o que trobo a faltar a algú, cada dia em dona més la sensació que pot molestar, i tanco la cova amb clau....
Però el meu sentit més individual / ista em salva finalment, ja que sempre he anat a la meva, una evident defensa de la necessitat que puc tenir de la gent, de fet ha sigut una defensa treballada, ja que la solitut l'he buscat tota la meva vida, potser per defensa, potser per necessitat, no ho se, potser un dia ho sabré.
Curiós que un misatge preciós d'un amic no tapés tot aquests dubtes, però és que poster és a l'inversa, veure el que vull em fa dubtar encara més...
És com si l'eufòria em dominés i cada dia estigués més i més inflat i em deixo anar i començo a dir tot el que els altres desperten en mi, i més i més i quan arribo a un punt que penso que potser ho he aconseguit, un petit detall, potser intrascendent, potser poc important, pot amb tot el que vull ser i mai acabo de ser i retorno a la por i a l'amagatall....tanco la cova, bona nit.