Avui he parlat amb algú, i que bé que m'ha anat...
El cor fa temps que silencia la realitat, tan sols en el meu blog ho anoto tot i mostro sense por, però després, en  el dia a dia, callo, millor callar.
Però casualitats de la vida ell també coneix l'entorn que jo vaig conèixer jo, ell va marxar per potes, jo m'hi vaig  resistir per amor...he vist tantes coses clares avui!! i ell també!!...m'ha preguntat, hem parlat, jo li he dit tot, tot el que vaig patir, fins i tot el que vaig estimar, sense embuts, i ell m'ha dit que per més lluita que hagués posat, aquell món és tan sectari com indestructible, però ja caurà, tan sols ells veuran com cau, però caurà.
Estic feliç, no se si és el mar, potser sóc jo, sóc feliç sense tancar els ulls a la realitat, a la gent que pateix, a la merda de crísis que ens repeteixen mil vegades, però sóc feliç igualment...
Avui feia un dia de colors, de molts colors i per sort la feina m'ha enviat al meu petit raconet al costat del Mediterrani, tot ajuda, però sobretot sóc jo, que recupero l'infant, l'innocència, les ganes de somiar, de mica en mica em va retornant, curiosament quan el món està en crísis, jo vaig recuperant els meus valors, com si tornés a creure en tot, fins i tot en coses que fa un mes pensava que ja no hi creia.
L'última tonteria meva, l'últim impuls tampoc no va tenir resposta, ignorat com sempre, ja m'hi he acostumat, ni tan sols fa mal, simplement fent el paperet hauria aconseguit alguna cosa, per sort no l'he fet, si l'ha cagat almenys que sigui valenta per assumir-ho i no posar-me en un lloc de " una cosa més de la vida"
Avui, parlant, m'he adonat que fins i tot vaig ser suau amb tot allò, de fet ell és molt més dur, amb un "estan sonats i tarats" ja en te prou, jo m'encaperrava a defensar el que estimava, però ella mai em va estimar, tan sols era un joc més de tota aquella cosa tan extranya que es munten entre ells, el que no entenc és perquè no es treu la màscara que vol amagar el que realment és...
jo miro els colors altre vegada, mentres alguns es perden en el coneixement teòric de tot plegat, jo busco caminar en la realitat més meva, crec que vaig escollir bé tot i que em va costar, podria haver acceptat o ser valent, vaig ser valent, vaig perdre un privilegi, em vaig creure massa tot plegat i em vaig pensar que perdia alguna cosa privilegiada, res de res, no vaig perdre res perquè en realitat no era res...no existeix, no te criteri propi, no te res de res i sobretot no ha mirat mai més enllà del que te al costat.... em sap greu per uns dies haver donat arguments perquè escrivís una altre història seva, com totes, com tantes que em va amagar, rera la gran mentida continua a tothom , a mi i als que estima, tan sols mentir tot el dia per sobreviure, potser per follar o potser per trobar una mica d'emoció, no se el perquè, però el que tinc clar és que no em va donar molt més mèrit que un simple clau, de fet és l'unica cosa que mai es va perdre amb mi, el follar, això si que no hi va renunciar fins al final...ja se sap, rera tota moralitat carca s'amaga un gran follador, això està comprobat...
Ell m'ha dit: si haguessis tingut peles tot hauria sigut diferent, o poder, potser més poder que peles!!, i diu que ho va veure clar quan va conèixer els avis, esperava trobar algú igual que ells i em diu que no, que es va trobar amb gent normal i no s'ho esperava...una cosa és ser diferent i altre cosa és ser persones en serie, com robots, un crida, tots criden, un odia, tots odien, però si un diu ara toca estimar, tots estimen però a l'endemà ja no tornen a estimar, buf!! deu ser l'òstia viure així!!!