La vall del Bac

La ruta comença al Martinoi, una masia invisible per mi, ja que tan sols arribo al cadenat, el camí baixa empinat però tot i les alçades on estic, he buscat per tots cantons i queda perduda entre la vegetació, tot i així ,entenc que està habitada ja que així ens consta en el consum elèctric...
Potser una km més avall, compartint trams de camí de terra amb altres emporlanats ( justificats per les glaceres) arribo al Mas El Coll, on dos gossos sempre em reben....el més antipàtic és el que més s'apropa i l'altre no para de remenar la cua feliç per la meva presència però és tan incapaç de controlar l'il.lusió que no para quiet...una masia gran restaurada on habita un jubilat alemany, amb aparença de treballador en actiu per la bona planta que fa...parla català i fisicament em recorda a un jugador de futbol, actualment entrenador de no se quin equip...el trobo poques vegades però quant això passa aprenc d'ell, del seu país, de la visió que tenen de nosaltres i també començo a entendre que viure en llocs on no hi ha cobertura, i el món queda molt lluny, pot ajudar en molts casos... com diu ell: troba o perd la cobertura quant vol... realment allà, si l'interessa, no sap que passa a la societat...la casa està restaurada externament, però intueixo que ell tan sols fa servir una part, el Mas és tan gran que crec que es podria perdre per allà dins o no trobar-se...i no trobar a un altre és greu, però no trobar-se a un mateix , i a casa teva, és una cosa que ningú es pot permetre...
Marxo i segueixo baixant potser uns sis km més, o potser menys, les distàncies son complicades de calcular quant vas per camins que encara que ara estan en bon estat, has d'anar a velocitats molt prudents i sense arribar mai a posar la quarta marxa...em diuen els pocs habitants que em trobo que abans era un camí en molt mal estat, ara val la pena agafar-lo perquè si no has de fer com jo, o sigui pujar a cases on has d'atravessar rius i pedres que fan por, es pot circular amb un turisme qualsevol...
Apareix de sobte la gran masia anomenada Llongarriu, al costat just de l'esglèsia de Sant Andreu de Porreres, allà em reben dos gossos gegants que no paren de bordar i que entre nosaltres, tot i que els "seus amos" em diuen que no em faran res, no em fan gens de gràcia...per sort jo he d'anar obrint-me pas entre fils elèctrics pel bestiar, o pastorets, i me n'alegro de barrejar-me rapidament entre cabres i vaques, molt més agradables que aquells gossos-cavall, o sigui gosvalls...a part de trepitjar tota mena de caques, allà apareix molta llum, és un dels llocs amb més lluminositat dels que visito...l'extensió de la casa és molt gran, intueixo que el mas principal deu ser turisme rural i l'altre, més petit, és un antic paller reconvertit en una masia restaurada...si no fos pels gossos sempre pararia una estona allà dalt, però estic més pendent d'ells que de l'entorn privilegiat que trepitjo...els llenço una galeta Maria i marxo, a veure si d'una vegada em reben amb més carinyo...ja em coneixen coi!!
Segueixo baixant fins arribar a la carretera ja asfaltada, pujo primer, després de travessar el riu, al Bagatell, una petita masia a dalt d'un turo restaurada, pel meu gust, d'una forma encantadora, plena de flors i colors...mai he vist ningú, tan sols a dos gossos, (com no), igual de grossos que els altres però aquests si absolutament simpàtics...jo tan sols pujar el camí no entenc com volen marxar d'allà dalt els que hi habiten, em faria una mandra baixar i pujar aquella bogeria de tram de terra!!...també podria ser que visquessin els dos gossos i prou, tot i que és tan sols una suposició...torno enrera amb el peu enganxat al fré i arribo al Xirivichs, un lloc de trobada pels caçadors del senglar...una masia vella, tot i que no en mal estat ,on em torna a regalar unes boniques vistes...els caps de setmana esmorzen els mata-senglars, organitzen la cacera i cap a casa amb les dones...no hi han dones que cacin oi?...no n'he vist encara per aquí dalt...bé, callo, no n'entenc de cacera i no m'interessa el més mínim, això si, em menjo el senglar, el trobo boníssim...
Un km més enllà arribo El Pagés, un mas amb uns grans finestrals que s'hi pot veure un interior preciós i molt restaurat, a part d'olorar molta cultura, ja que s'hi troben llibres i pintures...entenc que és una vivenda de segona residència...quant penso que és una segona residència i miro la meva primera, penso que malament que està repartit el món...tot i que el mas és bonic, els hi regalo, ( millor el venc), ja que els llocs que no toca el sol no m'atrauen en absolut...
Una miqueta més enllà apareix la Canova...el gran misteri...una obra inacabada de la Generalitat on en principi hi haurien d'habitar nens amb problemes de conducta, com un reformatori perdut en un lloc molt deshabitat, a la fondaria de la vall...però tot i que la casa està totalment acabada, no hi ha moviment fa molt de temps...falta de diners suposo, però és que està acabada sembla...no ho entenc...
Finalment arribo a la Badosa, una vella casa de pagés on hi viuen dos nois/homes que dediquen la seva vida al camp i a cultivar-lo...entenc que deuen ser del nord d'Espanya, per la manera com parlen, d'Astúries diria fins i tot, son molt agradables, d'aquella gent càlida, amb aparença de pagés-hippye ja madurets...la casa fa pudor per alguns o olor per altres, de fems de vaques i de pagés, molt de pagés, potser la única casa que visito que fa olor a abans, o a antes, com diuen alguns per aquí dalt...
Faig mitja volta i arribo al centre de la vall...un centre format per l'antic hostal de la vall, i entenc que les antigues escoles ( cal Ferrer)...i seguint el camí arribem a una d'aquelles cases pairals típiques, amb la seva pròpia esglèsia: La Torre, que també sembla abandonada d'habitants, però cuidada externament...
Penso: si realment allà on posa escoles havien existit realment!!...vaig a infinitat de pobles o nuclis ( Hostalets, lloca-lo, Sant Privat, que encara mantenen el nom de les escoles on havien estudiat tants d'infants , costa imaginar a tot de nens baixant a peu de les masies fins arribar al centre educatiu...tot i que se que així era...això encara se'm fa més inimaginable a la vall del Bac, ja que les distàncies son gegants entre casa i casa...
Desde l'antic hostal s'observa la casa de colònies La Coromina: gegant, bonica, i que hi viuen uns masovers francesos que la cuiden, o son els propietaris?, no ho sé, però pel que m'han dit he entés que son currantes com jo...maleïts currantes!!-penso jo...a dalt de La Coromina: Can Biel, una altra "merdeta" de segona residència...queda molt enlairada, plena de llum, absolutament cuidada i és una trista segona residència!!, es veu que hi van dues o tres vegades a l'any, qui els va parir!!...sota la Coromina, atravessant el riu i unes gorgues precioses, trobem el molí de la Coromina, una masia petita, on el sol ni s'olora i que fins i tot al pic de l'estiu m'agafa fred...també la regalo...tot i que les gorgues son tan espectaculars com desconegudes...Ii en plé Agost és brutal la seva frescor...
Ja baixant cap a la carretera d'oix, trobo un altre gran mas, el Colldecarrera, antic restaurant i hostal, hem de pensar que antigament tot això deuria estar molt més circulat que ara...jo no sé qui coi viu allà, però sempre que hi vaig hi fan obres i no entenc el perquè, perquè sembla tot absolutament acabat...el que impresiona d'aquest mas son les vistes, son infinites, a la gran terrassa de la part sud de la casa pots veure tota la vall i crec que totes les valls de Catalunya, o això sembla, perquè no podria ni dir quina és l'última població que abarca la meva vista...val la pena viure allà pel café amb llet matinal mirant aquella gegant imatge de la natura i de la civilització...
Finalment acabo la ruta a Can Planas, un restaurant antigament molt conegut per un plat que feien amb el conill, que no recordo el nom, finalment en aquella bonica masia va haver-hi un assassinat molt parlat per les contrades...ja sabeu, terra d'assassins: la Garrotxa...van tancar i ara fa poc l'han tornat a obrir, una parella molt maca que crec que també ofereixen allotjament rural...mai hi veig ningú i em fa pena, perquè l'indret és molt bonic i tot i no haver provat els apats, fa bona pinta, tot i que entenc que queda molt amagat i s'hi ha d'anar expressament i a sobre tenen el restaurant can Bundanci just a l'encreuement de la carretera d'Oix, i can Bundanci crec que és el restaurant de la Garrotxa que més treballa o això m'han dit...
Al costat de Can Planas tenim el Casaponsa...allà dalt!!, molt a dalt!!... fa una mandra pujar allà dalt!!, primer he d'obrir amb una clau de castell un candau que no crec que ningú mai n'hagi vist una rèplica i aleshores cap amunt!!...però no amunt suaument no!!...amunt ple de rocs, relliscant, troncs, pujades infinites, bots, bonys, de tot i més...i també és segona residència!!. que jo, sincerament, si tingués diners la posaria com a quinta residéncia, tot i que la casa és bonica, no hi ha llum i el camí em treu les ganes de mirar-la gaire...i quant arribes penses...on segueix el camí?...doncs segueix i molt!!! i encara en més mal estat i finalment arribes al Casal, és que fa riure!! el Casal!!...el Casal de gent gran??...impossible, allà ningú arribaria viu a jugar a cartes, és diu el Casal perquè deu ser el motiu de la casa, així ho penso, està abandonat i vell, ho entenc, per arreglar allò has de tenir una paciència tan llarga com el camí que fas fins a veure la casa: el Casal!! ai que bó, és que hi penso i em peto!!..el Casal de la gent gran de la vall del Bac!! jajajaja
Bé. i aqui s'acaba aquesta meravellosa ruta que faig...en el Casal, ajjajaja, és que no puc parar de riure!!...i surto just a sobre del parador de Castellfollit, a la carretera d'Oix, encara fent brincos dins del cotxe per la pujada al Casal ( jajjaja) però feliç de passar el dia entre muntanyes i paisatges absolutament fascinants...i curiosament tan sols veig a unes 6 persones com a màxim...és un altre món: la Vall del Bac...val la pena anar-hi...
A vegades paro el cotxe i hi han moments que si els animals no diuen res, no s'escolta res, tan sols el silenci de la naturalesa, és màgic que tants elements a vegades quedin en silenci...