Simple

Una imatge em perseguia, anés on anés ella estava allà, la del riu, la de l'inici d'aquest gran riu...
Recordo plorar quant als 17 anys escrivia aquell conte...ja han passat anys, i me n'adono que tot aquell adolescent col.locat en un ego equivocat no era tan potent com em pensava...tan sols començava un camí...
Escric desde  sempre, de petit, de molt petit, ni recordo el meu tamany quant ho vaig començar a fer...molta gent por interpretar que escric aquí pel meu ego, doncs no, i és un no rotund, de fet m'emociono si  algú el pot haver ajudat en un moment donat o em diuen que han compartit un somriure amb les meves lletres, jo ja no estic per retenir, tan sols per donar, i no ho dic en un pla de falsa modestia o per quedar bé i diguin : ooooh, que maco!!!...no, no, vaig tan sobrat de somriures que els vull regalar...i que quedi clar que no sempre ha estat així... jo li dic despendre'm de tot, per deixar-ho aquí, en aquest espai tan extrany però tan veloç...ja em guardo coses per mi, les meves lletres encara em demanen que no ho dongui tot, aqui tinc molta part de mi, i molta de fantasia, molta més del que la gent llegeix, però això tan sols ho sé jo, que per alguna cosa son les meves lletres i el meu blog...a l'ordinador guardo molts més escrits, aquí tan sols hi ha l'impuls diari, una petita estona del que jo dedico a escriure cada dia...
I demà serà un altre dia, que ja no recordaré aquestes lletres, és així, no hi ha guió, no hi ha res, si vulgués mimar el meu ego ho arreglaria més, hi posaria més detallets, i buscaria sinónims per semblar més culte, però jo no sóc culte, m'alimento de la gent i ells em donen el meu coneixement, és de justícia doncs que jo entregui el que he aprés i com eternament repeteixo, el que he desaprés...
Així doncs, ja a la meva edat, entenc que no sóc res, tan sols una suma de moltes persones, de moltes paraules, de moltes situacions, i de molts dies, evidentment...i si, hi poso el meu toc, deu ser el condiment del plat suposo, o potser ni això...que bonic no ser res, és extraordinari no creure que ets algú important, ni que necessites el consentiment dels altres per ser alguna cosa més que una simple persona...no, si us plau, jo vull ser una simple persona, una persona simple...ei, que no és tan fàcil ser simple eh!!, creure't que tan sols ets això és força complicat...per tant els meus sentits son màgics, el meu món meravellós i el meu caminar de mil colors, això és el que pot provocar ser simple, imagineu si pot donar de si....
Així doncs tot queda posat aquí, en el blog, enlloc més hi guardo els impulsos, sense ordre, sense remirar res del que he escrit, jo ho entrego... a vegades ric, a vegades escric en nom d'una persona que m'ha entregat vida, altres vegades sóc totalment jo, però sense adonar-me del que està passant, el blog està fent un efecte positiu en mi...
Tan sols mirar el titol m'entenc...un titol que va nèixer igual que aquestes lletres, d'un impuls, sense plantejament, no vaig dubtar, així va sortir.
I si, cada dia queda més lluny el pirata i el Peter Pan, i cada dia sóc més l'Alex, el simple, però no l'Alex III el simple no!!, l'Alex a seques, fins i tot sense la majúscula inicial, ja fa temps que també li vaig esborrar l'accent...
Intento despullar-me a poc a poc, de tot l'extern, de tot el més artificial , espero un dia caminar en pilotes, humanament parlant és clar...però a pilota picada eh, no buscant una platja nudista per sentir l'aigua als meus ous, no, no, cada dia...això si, com que no estic sonat, em poso drapets a sobre, entenc que hi han unes normes, i tampoc he lluitat contra una cosa que porto a dins, que és la vergonya corporal, però aquesta és una altra història...
Tot i que m'allunyo del Peter Pan i el Pirata, del somiador i del lluitador o el buscador de tresors, entenc que si ho faig és perquè encamino millor els meus sentits i s'acosten més al que sempre havia somiat o desitjat...curiós no? just vaig apendre a caminar pel meu camí quant vaig deixar de lluitar...així doncs potser quant vaig entendre que la vida no és una lluita, si no que simplement és viure, he començat a somriure sense parar...
Agraïxo viure sense més, potser perquè veig que no és més que aixó: viure...i si, viure és infinit fins que s'acaba, per tant val la pena simplificar...bé, crec que acabo aquests capitols més serios i m'endinso a l'humor, fa dies que el cos m'ho demana...però potser demà hi torno a capficar-me en la simplicitat...perquè per arribar a buscar la simplicitat un ha de pensar molt...si, si, allò que diuen " no et mengis l'olla"...doncs si arribes als llocs potser positiu, a mi em serveix i molt...pensar ,pensar i tornar a pensar...si em marejo paro sempre, això si, ja fa temps que ho tinc clar!!