I porto dies pensant en el tema, es fa gran, i potser si que és cert que per mi sempre és la nena, però jo no ho sento així, la veig més gran, més dona i he anat notant tots els passets i les seves etapes...
Com sempre m'agafa sense estudis referents al tema, no en tinc ni idea, és com si en cada etapa tornés a ser pare per primera vegada, és una sensació emocionant, molt emocionant!!
Clar que sempre hi ha un punt de patiment perquè el que vols és que estigui bé, feliç, i tota novetat ens acolloneix una mica, però repeteixo, l'emoció pot amb tot i estic més emocionat que cagat.
Estic content de com ens van les coses, en molts casos la relació és molt de col.legues, com si fossim uns amics amb complicitat, és allà on em sento bé, quant em toca fer el paper de "papi dur" em va una mica gran, de fet el meu pare mai va saber ser dur, no se'n sortia, jo tampoc me'n surto gaire la veritat, però vaja, compensen els altres moments, els que el mèrit és compartit entre una persona i l'altre, i no entre una filla i un pare, allà ens movem millor, suposo perquè no interpretem cap paper, som nosaltres i prou...
No fa tan que estava a l'hospital d'Olot esperant el seu naixement, de fet és cert, el temps passa ràpid, molt ràpid i me n'adono que ho has de viure tot intensament, perquè res és pot repetir i ni recuperar...també és una sensació que dona vèrtig però és bonica i emocionant...segurament el gran encant de la vida.
Demà ja molts nens van al cole aquí dalt, tot respira diferent, passes davant de les piscines dels pobles ja tencades, les hores punta canvien i les poblacions es transformen en un dia...i els cotxes arribant a les escoles als matins i a les tardes, i els autocars de transport escolar, i aquells nens que tonen caminant amb la motxil.la a l'esquena, és setembre, un mes especial, com sempre dic..és com si les ciutats i els pobles es tornessin més laborals de sobte, com si tot estigués més mogut i més parat, perquè després de les hores puntes, ja no escoltes els nens jugant pel carrer fins que surten del col.legi, i el dia es va fent curt, i arriba el fred i la vida dins de casa...alguna cosa hem fet bé els humans que tenim aquests contrastos, i podem gaudir d'aquests canvis pronunciats...els que tenim l'espèrit nòmada, ho agraïm molt...
Jo visc a part de la diada avui... com sempre, que no en contra, simplement no la visc, tinc el meu vot per mostrar la meva petita col.laboració amb el tema, és l'únic que si sóc coherent, puc fer, i ja és molt, perquè ja fa temps que no voto, per tant aquell dia m'aixecaré i votaré...no he vist res, tan sols al facebook, allà on miro tota l'actualitat, tot ha anat bé diuen, doncs felicito molt més de cor del que molts pensen, ja sabem que avui en dia tothom necessita escoltar per on et possiciones, i a vegades, ens possicionem en el no possicionament...tot i que tenim la nostra idea i el notre vot, això m'ho guardo per mi...
Potser estic en un altre món, o en un altre país, com li deia avui clandestinament a un amic que ens acostem en el pensament en aquest tema, on la meva filla és la capital del meu país i jo sóc la perifèria, i on entren milers de ciutats, més grans o mñes petites, segons l'amor que sento...aquest és realment l'únic patriotisme que sempre he sentit i prometo que no ho faig expressament, potser finalment sóc tan pràctic que tan sols sento el que toco i veig...però no hi puc fer res, així ho sento...tot i que com deia tinc la meva intenció de vot, i la tinc per un sentit ara si, pràctic del tot...per això no puc cridar visca un país, no ho sento , per tant no m'enganyaré i millor callo en aquest sentit...de fet estem tan mal acostumats que me n'adono que a vegades ens afecta més i ens posem més agressius en un atac tan volàtil com és , a un país i soportem molt millor les crítiques individuals...suposo que també aquí recau la força d'un poble...no ho nego i segur que és el poble que finalment pot canviar les coses...i per fi, ni que sigui una vegada, està unit...me n'alegro sincerament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada