El buit

Hi han coses inexplicables, però passen, potser venen per un altre camí , potser també és un camí invisible o potser és el més visible de tots...així estic doncs, dubtant, i com sempre dic, en el dubte trobo moltes respostes, i m'agrada quedar-me en ell una estona preguntant-me coses...
Quant era més jovenet pensava i escrivia contes de les meves passejades amb el meu inseparable buit, anavem junts al cinemà, li parlava i sempre li deia que un dia ja no hi seria, però que me l'estimava molt, perquè aquell buit el dibuixava cada dia jo amb el meu llapìs i els meus colors i el feia cada dia d'una forma diferent, era un buit molt sumís, no ho nego...
I si, el buit va desapareixer, algú per primera vegada el va substituir, i després el buit va tornar i així potser unes quatre vegades, o tres i mitja no ho sé...i ara estic aquí sol i sense buit, i pensava: que extrany, si potser estic en el millor moment per compartir, quant potser més m'estimo i més puc estimar ( potser un dels pocs tòpics que crec, si no t'estimes no pots estimar bé)...perquè no sento el buit?... m'hauré convertit ja en una mena de tiet Joan, que sempre diu que està casat amb la pintura i que amb ella s'entén perfectament...potser com ell, em perdo en l'amor, o no entenc com puc ajustar el meu ser tan desordenat en un amor en el segle XXI, que evidentment ha de ser ordenat...a veure, jo sóc ordenat amb la feina, sóc responsable, potser hiper responsable laboralment, puc ser moltes coses però en contra partida busco el desordre en la meva vida no remunerada, crec que ho necessito, però no vol dir que sigui així, tan sols ho crec de moment, sóc tan desordenat que tot és creible avui, però demà potser ja no ho serà...però aquest desordre, quant estic sol, el tinc controlat, em sento bé en ell, em fa viure coses que no podria viure mai si m'ordenés massa... també enganya a molta gent que poden pensar de mi coses que no son certes, però ja m'està bé, perquè dins del desordre ordenat que visc, existeix el dissimular, encara que ho escrigui aqui, seguiré dissimulant...ja m'agrada que pensin que sóc volàtil, o llunàtic, o una mica bala perduda, ja m'està bé, això em permet més espai per treballar les coses que finalment seran importants en la meva vida...que no vol dir que siguin iguals d'importants pels altres, parlo del que jo necessito...
De sobte estic com mai, l'home de lluny està com mai, i algú em podria dir : " burro!, que no ho veus que a tú et desestabilitza la parella!!"... i no, de fet tan sols un mateix es pot desestabilitzar, encara que vingui de fora, tot està en nosaltres, crec que això va ser una de les coses que he aprés i m'ha ajudat, no culpar a ningú del que jo visc, en general arribes als llocs sense una pistola que t'hi porti, per tant, tú hi has entrat, per tant, tú n'has de sortir...
I ara sense buit, que vol dir sense necessitat, estic sentint, d'una forma diferent, extranya, que ni jo entenc, però estic sentint, no puc posar l'origen de tot plegat però l'origen és increible...vol dir que ara si no hi ha buit per fi puc mirar a la persona i no el que jo necessito?...perquè l'amor verdader és aquest suposo, mirar a l'altre i deixar de mirar el teu melic...o així ho crec... tot el que dic ara mateix està ple de dubtes, però l'única cosa segura és que sento, i sento emocions gegants...i molts que em coneixen pensaran que ja ho he dit vegades, i si, és cert, però ara no tinc buit i aquesta és un diferència abismal al que he viscut fins ara...potser abans necessitava inventar-me coses, ara ja no, perquè ja no ho necessito...per tant, sento molt i d'una manera nova totalment...m'encanta.