Viure

Avui fa 10 anys que tot va canviar...no perquè marxessis quant no ho esperava ningú, de fet la teva marxa va ser l'inici d'una nova vida per mi, una vida que jo mai havia conegut i que no ha parat de donar-me sorpreses...
Llàstima que no et pugui dir que totes han sigut agradables, segurament tú i la resta de la família encara vau fer del meu passat anterior aquests darrers 10 anys, un passat increible, per tant sempre us estaré agraïts...
10 anys ja fa!!...com passa el temps!!...avui he fet un cafè serenament amb el Pablo i la Carola, un mexicà i una italiana que treballen en una residència de turisme rural que dedica el seu temps a les cures de l'intern de la gent...
Com no, ha sigut a la vall del Bac, un lloc on el silenci i les ganes de no fer res poden amb la necessitat imperiosa que tenim avui en dia de fer coses...tan fa que sigui un viatge o superar la nostra marca d'ahir quant vam sortir a còrrer, si fins i tot ens regalen aparells per aconseguir superar-nos dia a dia..jo m'estresso només pensar-ho...posar el cos al límit es veu que va bé...
Potser, Eduard, perquè mai m'hauria imaginat que em tocaria fer tantes coses, jo només tinc ganes de no fer res, de parar, d'aturar-me, perquè quant un no s'atura costa molt aconseguir recuperar el mirall de l'essència...
Allà, mentres ells m'explicàven el que fan i ofereixen, no estàvem fent res, vull dir res que pugui significar alguna cosa de mèrit, no viatjàvem , ni feiem esport, no hi havia res productiu , simplement tres persones parlant enmig del silenci...m'ha agradat...
No sé on s'amaguen els gànduls en aquesta època tan dura per ells, suposo que en queden, de fet he pensat que crec que l'història de la humanitat els més savis i els que han deixat més filosofía per tots, deuen haver sigut els més gànduls, perquè clar, em pregunto com amb tantes coses per fer , la gent té molt de temps per pensar qui són i que fan...suposo que per això hi han centres com el que he visitat avui, per programar un canvi d'actitut ni que sigui un cap de setmana...suposo que hem de fer moltes coses, i després hem de trobar una fòrmula per descansar de tantes coses que fem...
I avui pensava que ja fa 10 anys que vas marxar...crec que sempre que penso en tú, o en l'avi, o en el meu tiet o amb l'Isabel o amb els quatre amics que més estimo, faig una reflexió del que he fet, de com ho he fet i del que vull fer...
A vegades penso que anem estressats en el dia a dia, i que moltes vegades tambè anem estressats en els moments del lleure, és una sensació que tinc, que no se si és certa o no...
Clar, jo vivia a Barcelona, la capital de l'estrès... si que hi havia més gent i més cotxes i més merder, però jo no veig que la gent d'allà vagi més estressada que la d'aquí, aquí n'hi han menys, però segueixo veient a la gent còrrer tot el dia, per esperar el premi al final de la jornada laboral ( o no laboral)...el premi pot ser anar a fer una cervesa en qualsevol bar d'homes, no sé si per dir que ho fan per celebrar que han acabat el dia a la feina o per allargar la tornada a casa, un bar d'aquells decadents, on la gent no diu res però se sent acompanyada...o potser se'n van al gimnàs o es posen a còrrer, però segueixo pensant que tots volem desconnectar, jo el primer, i sempre em pregunto com podem tenir una vida en la qual hem de desconnectar...però si és la nostra vida!!...com coi ens ho hem fet per tenir necessitat de desconnectar del que vivim...no sé, és com una sensació de que realment la nostra vida deu ser molt merdosa no?...perquè jo, quant estic amb un amic parlant, no he de desconnectar, i ni tan sols estic desconnectant, estic visquent!!, tan sols això, i a vegades em pregunto: potser és que no recordo que és viure?...perquè realment que és viure?...la resposta és evident, viure és treballar, guanyar unes peles , pagar ho tot i desconnectar...i quant penso això, o em responc això, o veig que tots fem això, em pregunto : perquè realment, que és viure?