Facebook

Ja fa dies que tenia clar que volia deixar el facebook, no sabia com fer-ho, si en silenci , sense dir adeu, o posen simplement un últim comentari...
Al final he decidit escriure un article, segurament perquè no m'agrada marxar sense dir res, però també pel respecte que qualsevol medi de comunicar-nos ha de tenir...
Qualsevol persona que ha comentat un comentari meu, que simplement ha posat un m'agrada o ha tingut les ganes de buscar el meu nom per poder-nos retrobar, en molts casos, després de molts anys, crec que és mereix almenys que li digui adeu, un adeu simplement facebakià, però un adeu...
És curiós que el facebook hagi sigut part de la meva vida, i potser ho tornarà a ser, estaré tan sols a un clickar de tornar-hi, és el que té aquests medis, que tot és més ràpid, marxar o entrar...
Els meus motius són personals i ja venen de fa molt de temps, el que passa és que dins del meu facebook tinc gent que m'interessa, ja no dic els amics que m'acompanyen en la vida real, aquests són menys importants allà, perquè aquell medi és la segona manera de comunicar-nos, la primera és l'amistat o el caminar plegats , però hi ha gent, aquella gent que aprecies, que són amics però no els veus gaire, o potser quasi gens, o aquella gent que han sigut part important/íssima en la teva vida, que sap greu perdre el contacte, fins i tot sap greu perdre't els seus comentaris...
El facebook, com la vida real, també vas agafant rols, i també esperes comentaris diferents de cada persona i cadascú en la seva línia:
Uns que són crítics amb tot, altres que promocionen les seves professions, altres que mostren on són, alguns que expliquen com han anat les últimes vacances, altres que cada dia pengen fotos d'ells mateixos,altre que etiqueten molt, la majoria ens diem coses boniques uns als altres, altres fent servir el sentit de l'humor i entregant somriures, riures o rialles gegants als que teniem la sort de llegir-ho...fotos, opinions, més opinions, informacions contrastades, informacions simples, més fotos, fins i tot ens fem fotos quant fem coses i ho pengem, selfies, o sigui fotos d'un mateix, o sigui auto-retrats, m'agrada per aquí, m'agrada per allà i tot és vàlid i bonic, i realment m'ho he passat molt bé, però ja fa temps que no m'omple i quant una cosa no t'omple doncs millor marxar...
I un podria dir-me que millor puc deixar d'obrir-lo, i ho sé, però sóc d'obrir-lo almenys una vegada al dia, i una de les coses que m'agrada més en aquesta vida és experimentar les sensacions, és canviar un hàbit, és saber que no passa res quant canvies una cosa...
Un altre motiu que tinc clar és perquè vull ser coherent, crec francament que el face és un perill per l'educació dels nostres infants, igual que ho és, o més, el telefon, jo encara estic a temps de despendrem de coses que a vegades no he tingut, però qui ho ha tingut sempre crec que la majoria hi estarà enganxat per sempre...
Em deia un amic ahir, que per cert no te facebook, que no es pot ni imaginar una societat sense mòvil durant dos dies, ell creu que seria com la llei seca que es va aplicar als Estats Units, hi haurien assassinats, suicidis, i jo vaig pensar, doncs potser si...
Perquè realment vas pel carrer i és que tots estem connectats tot el dia, mirant els wats, buscant una direcció, parlant sols amb un micro, fins i tot si n'hi han quatre en una taula prenen un bar, moltes vegades estan els quatre parlant pel telefon, suposo que són ganes de comunicar-nos, però potser en fem un gra massa..,
M'ha vingut al cap aquests darrers dies, el primer dia que vaig veure a gent xatejar, a la Universitat Pompeu Fabra:
- Que fan?- vaig preguntar.
- estan xatejant...
Que és això, vaig preguntar, i em van dir que era com un miracle on podies conèixer gent de tot el món a l'instant...
Eren quatre un al costat de l'altre, comunicant-se amb gent de l'altre punta del món, però dins d'una habitació plena de silenci i amb molta incomunicació...
No és una crítica, és una realitat, jo estic enganxat , per tant seria incoherent anar en contra del que jo faig, però si que em faig pena a vegades, moltes més de les que segurament dic...
No és dolent estar connectat sempre, el que trobo dolent és estar desconnectat poques vegades, perquè el cap i el cos han de marxar amb tú i centrar-te en el que estàs fent i segurament no mostrar tant el que fas i fer-ho...
Jo marxo del facebook perquè vull disfrutar més del món, del cel, del mar, de la gent, marxo perquè ara he entés que per l'educació pot ser molt dolent, perquè no vull estar molt informat, ultimament em perdo amb tanta informació, també marxo perquè sóc sensible i me n'adono que ja no poso el que penso per no fer mal a ningú, per tant, m'auto-censuro i ja estic prou censurat pel propi dia a dia com per no poder-me deixar anar en els meus moments de llibertat...no és culpa dels altres, són les meves sensacions i contra això si que no vull lluitar.
Marxo perquè sóc massa impulsiu, marxo content perquè he rigut molt, he xerrat molt, he disfrutat molt i m'he emocionat moltissim, perquè molta gent és preciosa i realment el face també et mostra això...no sóc ningú per dir si és bo o dolent, el que si sóc algú és per dir que és dolent per mi, per tant he de marxar...
Però seguiré amb el blog, sense penjar-lo al face clar, però seguiré escrivint, també seguiré amb les portes obertes de bat a bat per la gent maca, però segurament des de la meva essència i des de qui sóc realment. una persona solitaria que fa temps que va acceptant que ser solitari és una opció escollida i no forçada...com ets? hiper sociable i solitari!!...és aquesta la  resposta correcte a qui sóc, per tant em resulta més fàcil mostrar-me a la realitat, que es nota molt més rapidament el rar que sóc...
No marxo perquè pensi que els amics del face no siguin de veritat, coi, tinc 44 anys , aquestes alçades ja se qui són amics , molt amics, amics extra , amics no tant, conneguts, desconneguts amb ganes de conèixe'ls, el facebook mai m'ha embolicat amb això, crec que li he donat l'importància que te, relativa però real, simplement un medi més i ja està...
És curiós per ja fa molts anys que hi sóc, tot i que vaig marxar durant dos anys, però fa temps , hi he escrit moltes coses, moltes que ja no recuperaré, ara no em posaré a recuperar lletres!, quedaran allà, entremig de milions de paraules que es perden en aquest extrany i infinit món cibernètic...també tinc clar, que amb un click, ho tornaria a recuperar tot, per tant no és important això...
Però sobretot marxo agraïnt moltes coses, perquè de negatiu poca cosa hi ha hagut, per tant, gràcies a tothom, perquè cadascú del que hi ha allà han tingut un moment amb mi, potser poc o potser molt, i també és cert que curiosament en el facebook he descobert afinitats amb gent que sense això mai hi hauria sapigut...
M'he apuntat 20 coses que he de fer i una era aquesta i ja la puc fer, i no nego que m'ha costat molt, però ho faig i així em demostro que segueixo pensant que em puc despendre de moltes coses, per mi és vital saber que no necessito una cosa, simplement l'he de voler o no voler, i ara no la vull...
Com sempre, doncs, gràcies...ah i jo no sóc el del facebook, allà tan sols hi ha una milèsima part de mi, ho he tingut clar pels altres sempre i espero que sempre quedi clar pels altres, no sóc res, res més que una persona, i allà hi ha un boçí de mi i allà el deixo...