Privilegi o comoditat

No estem preparats per viure en una altre dimensió, ens fa vèrtig, ens fa por, ho volem controlar tot, tot el que surti del que pensem que és normal o massa intens o massa fort ho deixem de cantó i retornem al nostre camí, que encara que sigui més gris o menys intens, és més facil de caminar...
No acceptem ser privilegiats, no ens ho acabem de creure, pensem que la terra o el món o més ben dit, la societat que vivim -és més correcte dir-ho així- no ens pot oferir grans emocions a no ser que sigui comprant un moment d'intensitat en un esport d'aventura o en un viatge...ens fa pànic el desconegut tot i que en un primer moment ens hi tirem de cap, perqué alló que tan anhelem quant mirem pel.lícules emocionants ens està passant a nosaltres, que no tenim una càmara ni un guionista ilús que ens acompanyi...
No en sabem i a la mínima que la nova emoció es torça deixem de lluitar, i de seguit ens posem a lluitar pel que sempre hem lluitat que sense adonar-nos potser encara és més lluita que la novetat, peró ja l'hem acceptat com a nostra...
I aleshores, quant abandonem  una emoció nova actuem com feiem abans, ni tan sols la novetat ens serveix per agafar un altre patró, seguim com sempre, com aquell refrany castellà tan conegut:" más vale sabio conocido que un cavallo regalado" i aquí ens quedem, sense pensar que potser en la novetat hi han mil coses que son insuperables i potser tan sols en falla una, el més lògic és utilitzar les que serveixen, com amb la roba, la que et va bé te la pots seguir posant... es clar que és desgasta peró si la novetat ha sigut curta hi han mil coses per fer encara...peró el patró diu que no, que ja no, que seguim amb les antigüitats, algunes totalment desgastades, peró que controlem totalment...
No estem preparats per ser valents i encarar les coses d'una altre manera, potser fins i tot tanquem els ulls per no enfrontar-nos a les nostres pors i tirem endavant o potser no tirem endavant peró ens creiem que si, perqué també ja tenim clar que tan sols hi ha una manera de tirar endavant, la de sempre...
Ara que ha tornat el pirata i que m'està fotent una canya increible i que em fa espavilar per moments, me'n adono que com el savi poema "no te salves" no puc renegar dels privilegis i que tan sols tastant els nous tresors i les petites porcions diferenciades que hi ha en ells entendré que la meva vida no la vull en el suposat regal que es diu comoditat...
I  em diuen que penso massa, peró finalment crec que no tan, simplement em deixo portar per les sensacions i els sentits i molts es deixen portar per els milers de pensaments que tenen, tot i que creuen que no pensen, ja que els tenen tan incrustats i se'ls han fet tan seus que no suposa cap esforç...
I crec, que en realitat, no estem fets per viure en la comoditat, i aixó és una de les coses que ens hauria de diferenciar dels animals, i el ser racional ens hauria d'ajudar a saber canviar i aprofitar el que tens de nou en la vida...
Una persona es divideix en mil coses, per algunes serveix, per altres no, i quant dic serveix, vull dir que funciona amb una altre persona en alguna cosa en concret ... igual quant no serveix, peró no serveix per tot ni tampoc per res de res, hi ha un punt intermig d'on has de rescatar les coses meravelloses i tirar definitivament les que et fan mal...
Si follar amb algú és meravellós no ho has de perdre mai, si riure també ho és , tampoc i si saps que pots compartir-ho tot menys la teva vida, també val la pena aprofitar-ho, tan sols així dones mèrit a l'altre persona...
Ja se que no és fàcil i que hi han mil factors peró en general son factors que ja tenim injectats antigament, i si mires algú de nou, ho has de fer de nou i reinventar les coses per aquella persona, així dones mèrit perqué has obert un nou món que no te res a veure amb el que has viscut, no perqué sigui aquella persona, no vull dir aixó, si no perqué cada relació entre dos és un nou món quant comença i com segueix i com acaba si és que acaba...
Jo vull ser un privilegiat i si hi han mil coses que funcionen i mil que no, vull les mil que funcionen perqué aixó et fa estar en un estat que és impossible d'arribar-hi de cap altre manera...vull renunciar a ser una persona més i prou, no perquè em cregui res de l'altre món, simplement perquè tan sols en el vertígen de grans moments he trobat les emocions més extraordinàries de la meva vida, no me les vull perdre per res del món encara que sigui tan sols uns instants de la meva vida...no cal renunciar a res, i quant dic a res , vol  dir a res, ni al més antic si un ho vol ni al més nou si un ho vol també...peró no estem preparats per aixó, ho preferim veure en el cinemà o en la literatura o en una poesia, o fins i tot ens meravellem en un llibre d'auto-ajuda que ens està dient que siguem valents amb el que ens arriba, i tots flipem, peró ho veiem com alguna cosa de ciencia ficció, perquè en definitiva ens creiem tan poca cosa com la societat ens vol fer creure...
I aixó, quant un pirata t'enlaira, te'n adones que l'única cosa que fa és mirar a l'altre ben petitó, quant saps tot el seu potencial i sobretot com pots vibrar amb ell en alguns detalls importantissims d'un mateix...
Seguiré buscant tresors i els seguiré dividint en porcions gegants, com un pastís d'aniversari peró sense necessitat de celebrar-ho en una data definida per un calendari, si no en la data que les sensacions i els sentits et criden per un instant, per un dia o per una hora...tot és seguir el que sents i no el que ja senties, finalment aixó es donar voltes al mateix i a més a més, per tota la vida...