Silencis de tardor

El silenci és com una muntanya de paraules que caminen per la teva imaginació...
I les paraules no escoltades son silenciades per les teves intuicions...el present m'envolta amb força, amb mil records que corren amunt i avall, no paren quiets...ara van quinze anys enrera, ara sis , ara dues setmanes, no paren de passar per davant meu mil imatges, moments, instants que no avisen quant tornen a aparèixer dins dels silencis...
Caminant per L'Escala solitariament... ja no queda quasi ningú fora del centre...uns quants francesos jubilats, algún alemany que no em parla de rescats i alguns autòctons catalans que fan pinta de ser antics habitants de la provincia de Barcelona...i mires amunt un carrer i silenci absolut, ni una ànima, on fa tres mesos tot eren Bonjours i mercis, ara tan sols hi han les cagarades dels gats...que n'hi han molts, que ara els toca sobreviure amb els pocs veíns que queden després d'un estiu plé d'abundància i regals de molts nens que d'amagat dels seus pares els guardàven uns quants tallets de pernil dolç...
Avui plovia, poquet, queien quatre gotes...hi havien instants que semblava que caminava per un desert, ple de torretes i asfalt però desertic totalment...
La feina em permet no desconectar de mi, per tant quant arriba el cap de setmana no em toca desconectar de la feina...
Avui caminava per aquell carrer que fa set anys em van trucar i em van dir que l'Eduard no tenia moltes possibilitats de continuar en aquest món, si és que hi va ser realment...recordo l'instant com si fos ahir, ara fa set anys però era la mateixa tardor d'ara, i jo feia la mateixa feina d'ara...
Aleshores jo era un noi, ara ja sóc un home...hi han diferències...tenia una ilusió brutal pel meu demà, encara pensava que no em tocava sobreviure en aquesta vida, però tocant de peus a terra...és la diferència, ara quant toco de peus a terra sobrevisc i busco el que tenia a la terra fa set anys en un altre indret...
Curiós com se'm queden clavadets en imatges i sensacions tots els instants de la meva vida...no cal que siguin molt importants, vaig acumulant en el disc dur sempre...és bestial parar en el mateix lloc que fa set anys i recordar exactament el moment, la trucada, la sensació i la serenor de la veu que m'ho explicava...
I miro amunt i el cel està gris, fa set anys feia un dia radiant, ho recordo, recordo els vidres entelats dels meus grans moments i recordo quant les llàgrimes van explotar en un raconet a Sant Martí d'Empúries, quant ell ja havia marxat i una cançó de Roberto Carlos que sempre em porta a ell, ( mi querido, mi viejo, mi amigo) em va fer explotar la tristesa...plena d'emoció, jo aleshores encara tenia una veu molt bonica, i la cantava cada vegada amb més sentiment...no era la nostra cançó, la vaig endinsar en  nosaltres després, era adient pel moment i per ell i finalment la cançó em va esclatar en el cor i no podia parar de plorar, feia uns quants dies que havia marxat , potser una setmana, i va ser aleshores quant vaig rebentar i recordo el meu somriure, perquè mai el vaig perdre quant el pensava viu...
Ho recordo tot, absolutament tot, tan sols queden difuminades escenes on jo m'he perdut per instants en aquesta vida, la memòria és intel.ligent, o pràctica potser...les coses brutes marxen del meu cervell i a vegades penso que potser això no m'ajuda del tot, no ho se...
Avui caminava sol per L'Escala, era tard i encara no m'havia despertat tot i que aparentment feia estona que voltava, però jo no despertava, hi han dies que em passa...estic en un altre món, sis hores sense contacte humà donen per molt...encara que estiguis en una urbanització on l'estiu tot és gent i veus, ara tot es transforma, veus piscines buides de gent, fins i tot algunes buides d'aigua...he parat en una de comunitària i escoltava les gotetes fines que queien sobre d'ella, per un moment la piscina artificial agafava forma d'aigua estancada per la natura...és una visió espectacular recordar l'estiu per aquests indrets buits...sembla que puguis veure tots els detalls que l'estiu no mostren, els carrers plens d'arrels d'arbre amb ganes de mostrar-se, els gats, les seves caques que ja ningú neteja...fins i tot olores la pluja, el camp que no ronda gaire lluny d'allà...les cases, algunes construccions nefastes que a l'estiu queden dissimulades per l'alegria dels llogaters o propietaris que foten cara de vacances...avui ho podia veure tot...i encara em queda Montgó, la part més desèrtica quant s'acaba l'estiu...però aquella part és una meravella, ja que el mar està preciós quant el rodeja el silenci...on estava avui no era platja, podia ser qualsevol lloc de muntanya, no veus el mar...i tan sols veus, escoltes i olores silencis...cada cantonada un silenci...i fins i tot , per moments , t'agafa una mica de por, sembla l'últim racó del món...sembla que encara que hi hagi tan de ciment, pugui aparèixer un tigre en el següent carrer...és una sensació extranya, bonica si com jo aconsegueixes guardar l'últim record que la visió de l'urbanització et va donar fa tres mesos...
Demà serà diferent, vaig a Riells, però la part de platja i m'endinso de ple a Montgó...però si fa vent, també serà espectacular...