Nova llum, gràcies... sempre s'ha de donar les gràcies

Estic llegint un blog, me l'estic llegint de dalt a baix, un blog sincer, net, amb menys paraules que el meu però en molts casos arribant al mateix lloc...
Amb la pell de gallina, com ha de ser, el llegeixo, intentant entendre al ser desconegut que l'escriu, les seves ilusions, les seves pors, les seves emocions...m'agrada la gent valenta que expressa publicament el que sent, em fa ser encara més valent...en un món on estem tan controlats externament, amb el nostre D.N.I que  ens descriu sempre, amb totes les nostres dades voleiant per internet...és agradable veure algú que diu realment qui és...sense por, perquè tenir por de mostrar el que som? ...sembla que això ens ha de fer més vulnerables, però potser ens fa ser més forts...però ens han dit que millor guardar-ho per tú i mostrar-ho en compte-gotes als més propers...
Però en canvi ens despullem davant del que calgui per aconseguir alguna cosa, així està enfocada la societat... però de fet amagar-nos o no , no és tan important, la gent que et coneix molt ja sap com ets i els que no et coneixen ho poden mirar com un conte o una història llunyana i si s'apropen almenys tenen pistes del que es trobaran...no pot fer mal, tan sols bé...
Amagar-te significa també ,o és sinònim, de que sempre et tractin igual, ja estàs esteorotipat, no ets tú, si no el que veuen, i si no saben res de tú, et posaran una etiqueta que potser hauràs de cumplir sempre...ni que estiguis futut hauràs de fer riure publicament, perquè en la teva etiqueta posa que ets un paiasso...
Ja diuen que estem en un gran teatre on tothom cumpleix en el seu paper, no se si per això tanta gent es troba sola o fa mil teràpies, la meva està aquí, en les lletres, en vomitar cada dia els pensaments , les sensacions, les meves coherències e incoherències...per això mai torno a llegir el que escric perquè potser ni jo mateix entendria que un dia per altre el que tenia tan clar ja ni ho recordo...però així som els humans suposo, plens de canvis, tot i que hi hagi una essència única i que finalment s'acaba imposant en els desitjos finals de cadascú...a l'hora de buscar un camí...cadascú el seu...
T'enamores, et desenamores, t'enfades, et desenfades, rius, plores, el que avui et fa riure demà et fa plorar i el que avui et fa disfrutar demà potser també et ferà patir.
Per tant, tot és mou al teu voltant, per tant no et pots quedar quiet com una estatua amb les teves idees fixes de com actuar i la gràcia està en moure el teu pensament i el teu fer per poder superar o apreciar amb més intensitat una porció de la teva vida... pot ser un teatre o pot ser una aventura, suposo que depen de cadascú, de si vols passar de puntetes en la teva vida ( no dic en el món, dic en la vida d'un mateix) o encara tens l'intenció de convertir el que vius en molt més que caminar endavant... no dic que no s'hagi de fer, és una elecció i una cosa no hauria de descartar l'altre...m'agradaria ser tan mogut com tot el que és mou davant meu... això m'inspira aquest blog que estic llegint...tot això i molt més m'inspiren les sensacions, els sentiments, els pensaments...
Avui no em ve de gust mirar la tele ni les notícies, crec que tots ens mereixem el nostre moment, la nostra realitat, que ningú embruti una emoció, tot i que saps que existeix el dolor i el patiment i ets conscient de la realitat de la gent, potser de la meva fins i tot...vull dir que dins de la caixeta "tonta" ( o no, que a mi no em desagrada) també sortim tots cada dia en el telenotícies, però fins i tot aquesta part de tú val la pena oblidar-la de tan en tan, agafar aire i deixar anar l'altre part... i fins i tot molta gent podria veure que on abans sortien paraules, ara surt poesia, perquè tots tenim una part nostre que ens diferencia dels altres i aquesta s'hauria de potenciar sempre...però quant veig això en una persona que ho escriu publicament em dona llum, i quant diu que te ganes de recuperar el somriure que tan enamora entens que és una persona que sap que és especial i no li fa por dir-ho...un podria pensar que això és pedanteria i no, no...això vol dir segurament, que també veus a molta gent especial, fins i tot els trobes l'especial quant potser ells es pensen que son "normals"...perquè sincerament, potser tots som especials...almenys uns ho son en els ulls d'uns altres i els que no ho son, ho seran en ulls d'altres i així anar fent fins enntendre que ningú deixa de ser-ho... l'individu, com sempre, l'individu per sobre de tot...