El dol

El sentiment de pèrdua és extrany, n'he experimentat uns quants a la meva vida, és una sensació diferent i que es dibuixa de moltes formes...
La primera i no és broma, va ser el dia 4 de novembre del 1984 ( curiós, però és de les poques dates que recordo) , jo tenia 14 anys, i el meu periquito Khalifa va morir, potser sembla una tonteria però era la primera vegada que experimentava aquesta sensació...no era un periquito qualsevol ja que no parava de parlar "periquito guapo!!" " bon dia Alex" i el posava al costat del meu coll i li gratava el seu i es relaxava moltíssim...recordo que vaig plorar molt i em va començar a sobtar l'idea de que aquell èsser viu ja no hi seria mai més...se que és diferent a les sensacions que he tingut després , però no deixa de ser la primera i per tant, la recordo amb intensitat...
Anys després moriria la meva àvia, una àvia que va fer de mare sempre i que l'estimava molt, se'n va anar justament quant ella i jo estavem sols al menjador, i les últimes paraules van ser per mi...recordo aquell instant...a l'endemà i no se perquè, suposo perquè es feia així, la meva àvia va restar inmòbil en el despatx dins del taüt, ara ho trobo sorprenent!...i no parava de venir gent i més gent i tots em donaven el condol mentres jo estava en una cadira al mig del passadís sense reaccionar, ni plorava ni res, i no recordo res de la gent que anava passant davant meu...tan sols recordo una abraçada entre el meu tiet i el seu cosí, res més...tenir-la allà em produia l'agradable sensació de que encara estava amb nosaltres, com si dormís, la gent que és dolça en vida, també ho és quant mort, això si que ho tinc  comprovat...vaig colocar-li al cor la foto de la seva familia més propera, o sigui : el meu pare, el meu tiet, el meu avi i jo...vaig entendre que sabria reconstruir una nova imatge viva dins meu i que res mort mai, en aquell moment ho vaig tenir clar i m'ha ajudat sempre...
Anys més tard va morir el Dr.Font, o sigui el meu avi, aquell home tan respectable professionalment i tan reconegut medicament però tan paiasso a casa, aquell gran home que va morir, com no, quant estava de farra per Banyoles, ell si que sabia viure!!...vam llençar les cendres a la muntanya de Sant Llorenç com ell volia... la muntanya estimada, el poble que ell tan estimava: Matadepera...va ser una mort fàcil, no va patir i va morir disfrutant!! que vull més per conservar un record viu d'un èsser tan estimat...d'ell em quedo les converses matinals en el seu llit, cada diumenge xerràvem i xerràvem com si fos un ritual de paraules...em quedo amb la seva humanitat i em quedo amb tot ben viu altre vegada dins meu...ell em va ensenyar a pensar...
Anys més tard, molts anys més tard , va morir el meu pare, ja n'he parlat tan que no faré cap escrit nou sobre qui era i és per mi , la mort va ser dolorosa i sobtada però no per això va deixar de morir dolçament, com era i és ell, perquè no cal ni dir que segueix aquí, segurament en aquestes paraules i en molts casos en els meus actes i sobretot en les meves passes...impossible morir ja que ell mort, com sempre dic, segueix donant vida...
Aquestes pèrdues son evidents, amb el seu dol pertinent i amb el seu temps per admetre i per entendre. Sempre hi ha dol, alguns son més dolços, altres més amargs però l'has de passar, en colors o en blanc i negre, però s'ha de passar, si t'hi negues, has begut oli...d'oliva e intens!!..sempre les he sapigut treballar, i reconvertir el dolor inicial amb la realitat en vida dels protagonistes...
Ara bé, les perdúes que no son evidents, que son tan extranyes com saber que has perdut algú que està a poca distància de tú, o que simplement està, son una altre cosa...el dolor no te una resposta contundent, si no que fructua entre la realitat i la ficció, entre un passat que ha existit o un somni que has tingut...has de recolocar algú que existeix i li has de treure els galons que li vas donar i disfressar-lo d'una simple persona més...i aqui ja em puc perdre moltes vegades...podem parlar d'una ex parella, d'un ex amic o d'un ex engany o d'una ex realitat, n'hi han molts tipus d'ex!!
I depenent d'on estigui classificat el teu ex, reacciones d'una manera o d'una altre, és així...
Jo he tingut la desgràcia de perdre una amistat molt important, per mi era vital i per culpa de no poder classicar-la en cap lloc en concret i en tots els grups a la vegada, doncs tot plegat costa més...i apareix l'anyorança, d'algú que et ve de gust conversar com abans, com sempre havies fet, perquè de fet mai l'has conegut d'una altre manera, i de sobte apareix un buit fisic en la teva vida i així com quant algú mort aquest buit és inexistent perquè mai més el podrà omplir i segurament, com que és evident, mai s'haurà buidat, en el cas de tenir un buit físic viu és molt complicat...pots anar colocant gent al teu costat però el buit segueix intacte...i em fot perquè el meu error va ser no classificar a la persona en el lloc on ara la trobo a faltar...en l'amistat que per mi era la base de tot el món que em va mostrar...tot i així segueixo bé mentres el buit no l'oblidi jo, perquè sempre està allà esperant que l'ompli altre vegada...riures, xerrades, conexió, fluidesa en les paraules i sobretot mil secrets compartits que marxen de la teva vida un dia per altre, perquè si, perquè el món funciona així i no hi han més tàctiques a seguir que aquesta...i em mostro valent, i llenço les coses que fan ex quin fàstic!... però sóc incapaç de canviar tan amb una persona que ho sap tot de mi, em resulta impossible, això no vol dir que entengui o no a l'altre persona, però osti, trobo a faltar les converses molt per sobre dels meus somnis inicials que es poden superar molt més facilment...no puc donar-ho tot i de sobte deixar de donar-ho, em costa molt i no en sé, de fet em costa molt donar-ho tot, si és que ho he fet alguna vegada de veritat però si he tingut la sensació d'haver-ho fet, em costa molt més acceptar la perdua...
Sens dubte son diferents maneres de perdre persones, en alguns casos el mecanismes de defensa estan activats, en altres no... a mi tot això m'ha agafat per sorpresa, i quant recordo les paraules d'ex amic em continua ferint aquella part coronària que muscula l'amistat...i realment quant perds un amic en vida és molt dur!! més quant l'has conegut dins d'una extranya sensació de que coneixes aquella persona molt abans de que aparegués davant teu...avui estic així, i tot i que estic bé, em costa oblidar l'amistat tal com la vaig conèixer, no com s'ha dibuixat ara, molt més propera a la diplomàcia que al cor...però el buit ningú l'ha d'omplir, tan sols l'amic al qui li pertany aquell espai silenciós on encara ressona el seu genial riure!!