Una cançó ploguda del cel

Plovia molt!!, encarava com cada dia el meu viatge laboral, sense pensar ni esperar cap emoció nova, ja vindrà si ha de venir, tan sols és qüestió de tenir la ment i els sentits desperts tota l'estona, perquè mai saps si alguna cosa pot passar, si vas encegat impossible de veure-la...
Pensava en una conversa d'ahir, el que em va dir ella, el que em va dir ell, com me'ls estimo i sempre ha sigut així, encara que l'espai temps ens ha separat fisicament, mai emocionalment!
I la música sonava en el cotxe, com sempre!...la música és un detonant en molts casos de les emocions i dels regalets!!...seguia plovent i apareixia força vent, començava a pensar que el mar avui segur que m'oferiria un espectacle...
I escoltava la música, i pam! de sobte passa...la pluja, el vent, el cel, tot s'ajunta i comencen a ballar al só de la cançó!...i aleshores entro en el relax, conscient de que condueixo evidentment, però em deixo anar i deixo que entri...la cançó no està lligada a cap record, a partir d'avui ja si, però no era una cançó important per mi, l'havia escoltat mil vegades, sempre m'ha agradat però avui ella m'ha fet el gran regal...
Comença a sonar Brothers in arms dels Dire straits...i jo començo a flipar, la pell de gallina altre vegada...començo a barrejar la melodia amb la pluja, el cel  amb la meva mirada, la ment en blanc preparada per omplir alguna cosa nova, un estat d'embriaguesa emocional, de satisfacció, de plaer, de sobte sóc més feliç que ningú en el món...és evident que no és així, però jo ho sento d'aquesta manera...quant sents això és que tot és verdader...i ja està!! aquesta cançó per sempre més la guardaré en un dia com el d'avui, un dia que en principi no te res d'especial de moment, tot i que promet per aquest vespre que veuré a un amic etern, a un altre present sempre dins meu i potser alguna sorpresa més...però fins ara la cançó és el regal, el regal diari que la vida segur que ofereix a tothom...i torno a casa i parlo amb una altre amiga que vam estar anys a prop i no sabiem que ens entendriem tan i tan bé i segueixo una mica emocionat, ni tan sols quant la pluja i el vent han deixat de ser elements de bellesa i m'han molestat per treballar he pogut deixar de somriure...quant una emoció la sents de dalt a baix és que t'has enamorat, ni que siguin els cinc minuts de la cançó, t'enamores d'aquell instant, posant la música en un volum que quasi mai poses, pensant que en general Pink Floyd o Cohen son els que t'apropàven a la pluja...no se perquè però cada artista m'apropa algún indret, pero els Dire Straits em portàven en general al meu millor amic, ja que abans era un fanàtic d'aquest grup, però ha evolucionat tan que ja el lligo amb moltes més bandes...avui la pluja i el Mark, la guitarra i el vent, el paisatge i el silenci de l'aigua que cau, perquè com la neu, la pluja converteix el que toca en silenci, el de la neu és molt més espectacular, perquè és un silenci mut, però el de les gotes també fan silenciar tot el que envolta al dia!!
Així doncs avui ja he tingut un regal inesperat!!