Avui era el dia assenyalat per anunciar una cosa, segurament una cosa que 20 anys enrera hauria pensat que era el meu somni, així ho deia a tothom, però els anys m'han fet treure mèrit a moltes coses que pugui fer minimament bé, no sé si en aquest sentit he tirat l'ego, o simplement no li dono més importància, de fet se'm fa una mica gros tot plegat i fins i tot m'agobia una mica...
Per tant ho he tirat tot enrera, amb el conseqüent enfado de qui ha confiat en mi, però tan és, si no en tinc ganes no en tinc ganes, i jo em moc per sensacions i aquesta és la meva ara mateix...
Ahir em van preguntar si el problema és que estic enamorat, tan de bó hagués sigut així, tot i que el final em fa la sensació de que he viscut una relació de 20 anys, tanta duresa m'ha sorprés, m'ha dolgut i el pitjor de tot és que m'ha fet obsessionar-me per treure'm el maleït sentiment de culpa...com algú que et coneix tant et tira a les escombraries tan ràpid?, doncs és evident que és perquè justament m'ha connegut molt bé i sap perfectament com sóc, la crueltat, la falta de compassió, o fins i tot renegar del que un ha viscut és sinónim de que has deixat una merda de record...
Algú em podria dir de que coi et queixes tú, aquest èsser volàtil, que no s'enganxa a res ni a ningú mai, que sempre va a la seva, ara de que coi et queixes?...
I potser és veritat, però clar, jo tampoc entrego gaire, per tant la gent es pot queixar, alguns més que altres, però la realitat és que sóc prudent cada dia més amb el que dono, perquè se que no puc donar gaire, segurament perquè tinc por del carinyo, del "enganche", perquè em protegeixo de qui sóc realment i de pas, veient el resultat actual, protegeixo als altres...
Sempre busco respostes, i potser la resposta és simplement perquè és així i ja està, però la veritat és que no he entès res de res del que m'ha passat, de fet és la primera vegada que no tinc explicació, i m'he quedat tan buit i extranyat que cada vegada que em pregunten com estàs em poso a plorar, com el poema de Benedetti, ploro de veritat, com feia anys que no ho feia...
I just avui havia d'anunciar que les paraules m'havien donat un suposat "premi", i just ara que no crec gens en les paraules, per primera vegada no crec en les paraules, per primera vegada no crec en l'èsser humà i el que és pitjor, per primera vegada en tota la meva vida no puc ni creure el que he viscut, amb un resultat molt pitjor que aquells que tenen un contenciós per un divorci, i això sense ser parella, només amics, és la primera vegada que sento el dolor de la perdúa d'una amistat, segurament igual que jo he fet sentir alguna vegada, però clar, sense jo entregar-me tant ni impregnar de mi tota la vida de l'altre...
He pensat amb una amiga, que se que està enfadada, que jo estimo, però està enfadada, i he pensat quanta raó té d'estar.ho, tot i que la relació no era evidentment tan estreta...
És curiós que m'hagin etiquetat de parella quant no he sigut i m'hagin tractat de parella quant no ho he sigut i això és el que em fa tornar lelo, perquè si hi havia tanta amistat com pot haver marxat tot de cop, no pot haver ningu tan cruel a no sé que tingui una raó que jo no sàpiga...però és que no n'hi ha, perquè en l'amistat no hi han raons, és una suma de dos, un món de dos, que cuidem i mimem d'una manera o altre, que es pot redibuixar de moltes maneres, que es pot construir de moltes altres, que és pot convertir en el que volen els dos...perquè m'han parit així?...no em podien haver fet més passota, o menys sentit en tot el que visc, perquè la gent confon sempre l'amistat de dona i home amb parella, tan de bó pensés el que pensen els que estàn en un desamor, jo no trobo a faltar això, de fet no vull això, no sóc capaç d'això, però segueixo trobant a faltar l'amistat, i aquest silenci m'està matant, aquesta falta de compassió, aquesta sensació de que sóc dolent, i tan bó que era tan sols fa dues setmanes, no ho puc entendre...ja se que no haig d'entendre, però no puc, no ho entenc, m'he quedat trabat com mai m'havia passat, sempre tenia una excusa, però en aquest cas no la vaig potent pel que en realitat he viscut, en tot el recorregut, no entenc res...i això m'ha fet pensar per primera vegada que no crec en l'èsser humà, i això si que és una novetat, mai m'han fet mal, almenys conscientment o amb malicia, sempre he entès que hi han circunstàncies que poden amb el moment, sempre he dit que l'èsser humà és bó, ho tinc milions de vegades escrit, i tot i que m'havien avisat, començo a pensar que no, que potser he topat amb algú cruel, que no pot ni pensar ni un moment com està l'altre, la distància sempre és una defensa, i ho entenc, o un atac, i ho entenc, però de 100 a 0 deu haver algún punt intermig, més suau, no tan cruel, no tan dràstic i fins i tot si recordo el viscut, no tant inmerescut, perquè alguna cosa vaig fer jo bé no?...o no, de fet la resposta és clara i contundent , és un NO rotund, tot i que segurament em dirien que trec les coses de context, i potser és veritat, i aleshores esperaria i el silenci em recordaria que no hi ha més que un context, un que no diu res...
Jo sóc el primer que puc entendre que m'he equivocat en coses, puc arribar a entendre fins i tot que m'he equivocat amb raons, meves clar, però són raons igual de vàlides, però potser sempre que reclamava les meves raons és quant apareixia el silenci i no sé si ho hauria d'haver vist...
Mai havien passat així de mi, cap parella meva ho havia fet, tot i que haurien tingut motius, erem parella!...però és que he perdut una amistat que per mi era gegant i ara no sé com entendre com el que he viscut no era res de res, no sé com pensar això, ja se que el temps és relatiu, que tot te un final, que res és per sempre, ho tinc clar, però era la primera vegada que tenia una amistat profunda desde bon principi, on ho compartiem tot i ens explicavem tot, això m'impedeix creure ara mateix i jo sense creure no sóc res, i és evident que això m'hauria de fer valorar més el que tinc , els amics, però jo no barrejo res, ja li dono mèrit, ningú m'ha de fotre enlaire la meva fé en les persones per fer-me veure el que tinc...però el problema és que jo valoro aquella amistat, igual que fa dues setmanes, amb canvis clar, però tan me fan els canvis, no és just el que estic visquent ara mateix, no és just si algú hagués grabat amb una càmara oculta tot el viscut..no m'ho mereixo, n'estic plenament convençut d'això, ni haver entrat en la meva típica espiral d'excuses i justificacions em fan merèixer això, perquè com sempre dic hi han uns fets, uns fets reals d'amistat gran, i per això ara com ara quant em preguntin com estic seguiré plorant, perquè no em puc sentir bé sentint.me dolent, i no val dir que sóc un exagerat, ja ho sé que ho sóc, igual que ho era la nostra amistat i les paraules espirituals i fets especials que vam viure, si jo m'he tornat boig ara, o he perdut el nord, doncs no val dir-ho, perquè l'amistat es movia per aquí, pel que es veu i pel que no es veu i en els dos cantons hi estàvem còmodes...
Ara em toca païr i no me'n surto perquè no tinc sortida en aquest sentit, perquè encara que tingués resposta, que ja les vaig tenir, no puc entendre res del que he viscut, tot era una mentida?...no pot ser, tan de bó estiguès enamorat nassos!!...seria tan fàcil renegar ara mateix!!...però no, és molt pitjor, sento que ho he obert tot sense cap mena de filtre i per primera vegada m'he entregat absolutament sense esperar a tenir un projecte en comú, cosa que mai m'havia passat, perquè estimo, simplement estimo, i he rebut la clatellada més gran que mai he sentit i no és que no n'hagi sentit , evidentment que si, però eren d'amor, aqui havia convertit a l'altre en la meva gran complice, ni parella ni res més que complice, potser li faltava constància en els silencis i era allà on jo em perdia, perquè patia, o perquè no ho entenia, o simplement perquè estimava igual que el dia anterior, no ho sé, però jo , tan poc constant sempre, era constant, potser és això el que no sabia fer davant d'algú hiper constant però que de sobte es tornava inexistent...perquè punyetes estic així? perquè no surto d'aquest sentiment de dolent? perquè espero una paraula suau encara? simplement un cony de paraula suau em faria estar tranquil i tornar a creure? perquè pateixo tan perquè haig de passar per davant? perquè m'amago? no entenc res, perquè jo he viscut una cosa sol?, perquè si en parlo em fan creure que ho he viscut sol?, perquè si jo no he posat les normes em sento que les he posat totes?, perquè les rialles i els moments només ho valoro jo?, perquè? perquè? perquè? cony de perquès...
abandono el projecte, el meu, ara en tinc un altre, recuperar la fe, perquè sense creure m el que visc, no sóc res, i ara no sóc més que un buit que es mou per tot arreu...curiós, el buit que un dia vaig haver d'escoltar que feia patir, i ara me l'he emportat jo solet...si la gent em mira faig pena, no se dissimular , mai n'he sapigut, o brillo o foto pena, així m'han parit tambè, però la pregunta més clara és perquè ho han fet de parir-me així...avui em sento culpable per moltes coses, una per demanar ajuda a algú que aprecio però que no mostro l'apreci que realment tinc, l'altre per no tenir fe, i una altre perquè alguna cosa dec haver fet fatal per rebre tanta indiferència i sobretot, manca de compassió...no entenc res
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada