Despullar el cor

Potser algú agafaria el camí de la ràbia, no ho sé, potser seria la segona fase aquesta , entendre coses que no trobo explicació, situacions ridícules que mai podria compemdree, coses que trobo exagerades, coses que ni vull ni han de tenir explicació en el meu cor...
Agafar el camí de la ràbia per mi seria massa fàcil, primera perquè la ràbia seria per mi mateix, ja que seria renegar del que he viscut, potser dins de la meva estupida maduració, fins aquest puntsi que  hi he arribat, per tant descarto aquest camí, massa simple, massa fàcil i a més, jo no m'he de salvar de res, per tant afrontaré les coses a la meva manera...
Quant m'he tornat a veure plorant perquè si, he entès que estic en una situació nova a la meva vida, podria pensar que m'han enganyat, que m'han utilitzat o fins i tot que m'han insultat essencialment...
De sobte he vist que per primera vegada en tota la meva existència, no crec en res, fet absolutament abstracte en mi, però així m'he sentit dia rera dia, i per mi només això em fa aturar-me i començar a gestionar la meva existència...
Silenci rera silenci vaig descobrint parts de mi que em sonaven però que no coneixia o no excercia, no ho sé, però avui, com sempre, dins de l'improvització, moltes persones m'han ajudat a valorar que sóc , que és millor que dir qui sóc, perquè en realitat potser no sóc ningú...
Però al final del dia una amiga m'ha anat despullant d'essència, sense buscar raons lògiques, sense buscar arguments típics, jo ja sé el que he de fer, el problema és com fer-ho, i això és el que sempre se m'escapa de les mans, o del cor...
Per fi he pogut parlar sense plorar, tot  i que he començat amb llàgrimes, res em treu la pena real que sento, perquè poques vegades havia cregut tant en una persona, per tant és lògic que tot sigui doloròs, però ella m'ha parlat el meu idioma i allà he deixat de plorar...i he començat a viure i respirar, porto dies que no respiro, no menjo, no miro, no hi sóc, per fi he respirat...
Necessitava explicar exactament el que m'ha passat, però des de la vessant meva, de les meves emocions, del meu cor, tan fot que la història l'hagi viscut sol, perquè això és evident, i un tambè és realista, però necessitava que per fi algú em parlès des de mi, ha anat a buscar justament algú que em coneix molt sense veure m gaire, però hi ha alguna cosa maca que ni l'edat que ens separa pot dissimular: parlem el mateix idioma...
Ha explicat exactament el que em passa, i jo me la mirava atentament, quin goig fa veure que algú et parla sense explicar-te allò tòpic de les relacions, de l'amor, del que convè, del que no convè...
Per fi algú m'ha dit el que sento, per fi algú ha entès que tot és espiritual, que tot el que sentia al seu costat no era res visible, com si haguès trobat l'ànima bessona sense necessitat de consumar això en una relació o en tot el que la gent creu que significa ànima bessona...
Algú m'ha dit que esperava alguna cosa, i mai havia esperat tan poc, potser per això he quedat més tocat que mai, perquè per fi tot estava per sobre de les meves necessitats, i tot i així, les necessitats eren cobertes totalment...fort, però és així...
Per això m'ha dit que no estic enamorat, mai ho he estat, era un estat molt superior a això, era molt més fàcil tot i les possibles confusions terrenals, per això he sentit aquest buit tan brutal i devorador, perquè estava per sobre de tot això tan clàssic que ja tantes vegades he viscut...potser per això no puc buscar la ràbia, no estic a la terra, no hi ha ràbia fora del món...
Sóc transparent, ho he sigut sempre, ho he sigut tant que dic mentides d'infants, sempre se'm pesca, però jo sóc un nen, un nen que ja fa més de 20 anys va dir que si un dia el nen se'n va ja no voldré existir...per això m'he ressistit a madurar, a evolucionar per un camí que no és meu, que ni me'l crec ni el sento, potser per això porto un etern descontrol, perquè no tinc projecte ni ambició en aquest món, tot i així cada dia desperto i faig el que toca, però no me'n surto, a la terra no me'n surto mai, potser per això sóc tan mal pare, o potser per això sóc tan bon pare, o tan mal amic, o tan bon amic, no ho sé...jo no visc, només sento, i quant alguna cosa em fa mal el dolor el sento amb força, i quant alguna cosa m'agrada el plaer és aplastant...
Aquests dies molta gent m'ha definit com innocent, i és cert, em costa acceptar-ho, però si ho sóc i molt, tan que em contento amb un somriure llunyà, perquè prefereixo un somriure llunyà que un silenci, tot i que no entengui cap de les dues coses, però ho he d'entendre, perquè m'arriba des de la terra, no hi ha res espiritual, només hi han projectes , pors, conclusions repetides per enèssima vegada per milions de persones...
Sóc tan innocent que potser per això em poden fotre 4 hosties i jo encara espero l'abraçada, que em tenen segrestat en un pis durant hores i espero que em truquin per arreglar les coses o que abusin de mi sexualment i ni tan sols tenir la sensació de que he de perdonar...
Perdona-la - m'ha dit algú...jo no sento que hagi de perdonar, de fet poques vegades sento que m'han de demanar perdó, jo només sento el que he viscut, i per això ho porto al meu cantó, aquell on jo ja li vaig dir que l'havia connegut i em sentia bé...després realitat, realitat, més realitat i més realitat, i projectes i guies pràctiques per ser feliç en aquesta vida...jo no en sé de moure'm per aquí, no en tinc ni idea, potser per això la primera reacció va ser escriure un conte, un conte preciós o bonic o sincer, però després vaig anar al terreny terrenal, i aqui jo no sóc ningú, absolutament ningú...
Amb tot això no vull dir que jo sigui especial, tots ho som, de fet si que m'ha fet pensar perquè la gent em perdona tot, potser s'aparten, faig una mica de por tant descontrolat sempre, però em perdonen, avui he entès que realment allò que m'estàn dient de que no tinc res de malícia és cert, no en tinc gens i gens és gens, per això no puc entendre que em fotin una patada, o que rebi despreci, despreci pels dos, no per mi, despreci al que hem viscut, no ho puc entendre i aleshores em perdo totalment, entre el Puff i el pirata, o entre el "pirat" i el Peter Pan...
M'agrada sentir la il.lusió del no res, és perillòs, però m'agrada, ho puc sentir davant d'un paisatge o potser davant d'una mirada o davant d'una sensació, el nen de dins quant rep això no espera res, si no el col.loques altre vegada a la terra, no espera res de res...potser per això accepta les suposades patades, però quant rep una patada al cul, real, de les que darrera d'ella s'amaguen mil coses ja escrites i dites, el nen rep un dolor increible...
Jo o estic bé o no estic bé, no puc arribar a buscar ni excuses ni explicacions, com sempre dic les coses que no tenen explicació són les bones, per mi és clar...i aleshores perquè ens passem mitja vida buscant explicacions...i clar, algú em diria, i perquè no ho apliques ara? ja que no trobes explicació aplica-ho!!, però jo tinc explicació, dia rera dia la vaig escoltar, crec que cap dia no la vaig escoltar, el que no tenia explicació per mi era el fluir,en això em vull quedar...però si un llegeix el futur i li posa gotes del passat, ja no hi ha present...ja no hi ha res...
Ara em sento com un nen que ja no pot jugar, que no pot fer les tonteries que feia, que ja no pot creure en les fades, un nen que ha perdut tota la fe en l'infància, potser per això ploro com mai, però no puc culpar a ningú per aquest fet, és alguna cosa meva, de ningú més, i per això, és impossible que em surti ràbia, perquè per més nen que em senti, els meus actes són meus i no puc demanar responsabilitats als altres...no em salvaré el cul ni les pors culpant a una altre persona, seria una gran mentida, i les meves mentides són més tontes...
Potser avui l amiga m'ha ajudat molt, molt més del que potser es pensa, perquè ha posat el que sento en el lloc real d'on ho sento, i allà no hi ha cap tòpic, ni un, no hi ha res que dissimuli res, que amagui res, que converteixi una imbècil situació en un escut , un escut que mai servirà de res, ja que al final ens hem d'enfrontar a qui som realment...avui, demà o potser d'aquí nou anys, però passarà...a no sé que visquis tota la vida entre escuts, aleshores moriràs enganyat pensant que has viscut una vida i només hauràs viscut només la petita porció de llum que alguna seinceritat, o amor autèntic, o coherencia ha provocat en el dur escut...
I creuràs que vius però en realitat no vius res lliurament, i creuràs que tens la llibertat i en realitat estaràs més lligat que mai, perquè lligar-se a un escut és la distorsió més gran que provoca el passat, està bé pensar que no vols que et facin mal,no ho nego, però és massa simple i massa injust pel present i no permets començar de 0 res, anem acumulant i en comptes de sumar, restem...un dia em va dir una persona que treballava amb gent gran a una residència, que li feia molta pena veure com molta gent, en els últims anys de les seves vides, miràven enrera i els donava la sensació de que no havien fet res del que volien...és dur, però segur que passa sovint...
Jo ara estic tocat , com poques vegades ho he estat, potser perquè com poques vegades, o ves a saber si cap, sento una cosa molt diferent al que havia sentit, tot i que no vaig poder ressistir-me a baixar a la terra, i allà és on sempre fallava, he estimat per fi com jo volia estimar, sense lligams típics, sense deduccions típiques, sense regles de tres ja tan mastegades durant tota la història de la humanitat...
No tinc projecte per mi, segurament no n'he tingut mai, potser dissimular que crec en coses que no crec i que no crec en coses que si que crec, potser tambè per això tot era benestar, perquè creia que ella tambè hi creia en aquestes coses, pensava que algú tan espiritual mai em tractaria terrenalment, i el final ha sigut la cosa més trista, deplorable, penosa i tipica del món, sense un acte de valentia, sense cap mena de compassió, sense cap mena de pensar en l'altre i com deu estar...i per això em demanaven ràbia, però no, no entraré en el mateix sac, si no em perderé,  tan me fa que fos mentida, que m'hagin enganyat o utlitzat, tot això segueix siguent de peli romàntica, ja hi vaig entrar jo per la porta gran tambè a ser el prota de la peli,de fet m'ho he guanyat a pols estar com estic, ja hi vaig caure de quatre grapes, jo no treuré ràbia perquè passo de treure ràbia pel que hagi viscut, potser m'estimo més del que aparentment demostro, però no tinc projecte, per tant sóc manipulable, per tant si algú m arriba amb un projecte i li obro totes les portes només em fa il.lusió el seu, però no per res, és que jo no en tinc, per això la reforçava i l'ajudava en els seus projectes...però jo li he de donar la volta, és la meva vida i segurament l'únic projecte que tinc: sentir perquè si i no sentir per treure'n algún profit, potser per això demano impulsivament un favor, o sembla que m'estigui morint tot plegat, perquè realment jo sento que m'estic morint, és el moment, no existeix res més, per tant jo no evoluciono, mai evoluciono, i encara menys evoluciono cap on algú vol que evolucioni...
Potser m'he explicat tot això per entendre el perquè no he tingut excessiva obsessió ni il.lusió per la publicació del meu llibre, crec que en el fons tan me fa, ja escric aquí, per tots i per mi, com un "culebrón", no passa res, no tinc escut, estic futut i ja està, ho dic...el premi extern de que publiquin alguna cosa meva em va gran, segurament igual de gran que li anava al meu pare o al meu avi, no crec que estiguem aqui per una ambició externa, jo escric perquè estimo escriure, no hi ha res més, fàcil i senzill, agraeïxo profundament la gent que m'ha ajudat en tot això, que ha cregut en mi en la publicació, i ho agraeïxo de tot cor, perquè per mi el llibre és justament això, agraïr, creure, sense escuts, sense por, i sense cap mena de recompensa que no sigui aquesta ...
Suposo que l'editorial deu alucinar en la poca ambició que hi poso, però és que és real, no en tinc ni una, fa 20 anys si que en tenia, però no sé si aquest ego ja el vaig llençar o realment alucino tant escrivint que no hi ha més motivació que aquesta, o potser simplement sóc rar, però ara com ara he d'entendre coses molt més essencials, tinc molt de dolor, com mai, no puc presentar res si no crec, visc al dia, no tinc projecte, ni tan sols aquest el puc portar a terme si no entenc algunes coses...he intentat dissimular, posar-hi emoció, però no en tinc, però ja és físic, ja existeix i un dia em veuré davant de gent esperant que digui perquè he escrit aquest llibre...i jo respondré: no en tinc ni idea...perquè sento?
Avui han definit el que sento per aquesta persona només escoltant-me, i m'he posat content de veure que per fi algú m'entèn,m'ha entès millor que la pròpia protagonista i no em posa en el mateix sac de tot el que passa milions de vegades cada segon en el món, m ha fet somriure i després de dies plorant desconsoladament, un somriure ha sigut un regal, perquè el nen, com a bon nen, amb una abraçada s'hauria acontentat per convertir alguna cosa totalment terrenal en un conte de fades...per cert, i aquí està el meu gran defecte, jo no em crec la part terrenal, jo només crec en les fades...ara no, però ja hi tornaré a creure...m'han destrossat aquesta part de mi, però potser és la única que tinc, per tant haurà de tornar...aquest és el meu cor i amb un cor així no puc ni excusar-me gaire, per això fallo tantes vegades, per això no fallo tantes vegades, per això apareixo, per això desapareixo, per això crido i després no entenc perquè he cridat, per això estic trist i ploro sense una raó típica, per això ploro per una emoció que no es veu ni s'olora, per això s'impregna la meva vida de records d'olfacte, perquè no sóc res més que algú que està perdut entremig de moltes coses que no entèn, si no sigues així jo no ho podria soportar...
Per tant sóc insuportable i suportable, no se m'ha excusar per ser així, això no és cap excusa dels meus actes,sóc conscient del que faig, sé quant faig mal, si no se m'ha de perdonar doncs no se'm perdona, per sort jo mai sento que vulgui perdonar, potser per això demano tantes vegades perdó, perquè realment i poso la ma al foc en això, no tinc malícia mai, i mai és mai, segurament sóc un nen consentit, no ho nego, mimat potser, massa perdonat, però no m'equivoco quant dic que realment sóc un infant, crec en tot tant brutalment que quant m'entreguen despreci, que no enfado, que no insults, em destrossen per dins...