Entendre, començar a obrir els ulls

A vegades la gent ens tanquem en banda i pensem que fer una cosa que fa molta gent no va bé, i ni tan sols ho provem...

Avui he anat a la psicòloga, en el meu cas sempre he cregut que qualsevol ajuda s'ha de provar i després jutjar si va bé o no, ho he provat...

.-em sento traït, enganyat, manipulat, fins i tot estafat, i mai m'havia sentit així, però després tot ha desembocat en un repàs de la meva vida i suposo que he de començar a agraïr que m'hagi passat això per obrir els ulls, per això deia que ja no anava amb el detonant, si no que ja era cosa meva...

Però no m'ha deixat passar per alt el detonant, molt potent havia de ser perquè m'hagi fet treure moltes coses...

Com sempre ha sortit la meva educació, crec que és impossible saber com actuo si un no em mira tota l'educacio que he tingut...

Sempre he agraït on he viscut, però encara que no ho sembli, no ho he idealitzat, sempre he sapigut que hi han coses que se'm han girat en contra, i que no estava preparat per rebre-les, com per exemple gestionar els conflictes...

Sembla mentida, però en la meva infància i adolescència els conflictes quasi no existien, i algú pot  pensar que ens enganyàvem, i no és així, hi havia una continua conversa a casa meva, simplement vam coincidir uns quants que ens enteniem a la perfecció i així va ser durant tota la nostra vida i així és encara amb la única persona, a part de mi, que encara es mou per la terra, el meu tiet...

Però clar, encara que no idealitzis el lloc, això fa que tot ho miris des d'aquesta vessant positiva i la vida et porta a vegades proves que no es poden solucionar maquillant-les amb colors o visions idíl.liques, i quant apareixen els núvols, els Font ens acollonim molt...

El detonant:

Simplement quant he acabat d'explicar el que em va passar ella mateixa m'ha dit que jo ja dono la resposta, el que passa és que no l'accepto, justament per allò de convertir un dolor en alguna cosa bonica, que clar, està bé fer-ho tambè, però a vegades la realitat mana...

Ha sigut cruel escoltar-ho, escoltar-ho en boca d'una desconneguda, que et vagin desmuntant un record bonic que tinc, reconvertint les meves paraules en realitat.

-Alex!! coi!! però si tú ho estàs dient !! aquesta persona t'ha utilitzat, t'ha manipulat a la seva conveniència i a sobre ha marxat tant ample convertint la seva manipulació en una culpa teva, així podia marxar tan ample i feliç!

Però i tot el que m'havia dit? a vegades ens costa entendre les coses ...

- Però si ja t'ho deia ella, simplement tot anava bé perquè no et reivindicaves i quant ho feies doncs ella marxava i et donava la culpa fins i tot dels seus actes i et feia sentir que erats tú que forçaves les coses...ella et necessitava per algunes coses, t'utilitzava i quant la vas emprenyar, et va llençar a les escombraries!

Les amistats mai marxen si són verdaderes, però per ser-ho ha d'haver un equilibri, i és evident que a algú que estimes o has estimat, ni que sigui per compassió, has de fer alguna cosa ...

.- perquè ara on coi és?- m'ha preguntat- ara que si la necessites com a amiga on és?...dubtes que està de puta mare i tant tranquila ? perquè jo poso la ma al foc que s'ha quedat tant ample, i quant tens una amistat de debó mai et quedes tant ample...

Clar, jo encara estic per defensar el que he viscut, i li he dit que així doncs jo també he utilitzat a persones, i li he explicat casos...

- si, però hi ha una diferència, aquestes persones encara hi són, perquè ni que les haguèssis utilitzat o potser vas fer-lis passar mals moments , vas demanar perdó, vas escoltar, vas parlar, i vas acceptar el seu dolor i les seves incoherències, perquè sabies que eren fuit del moment i no de la persona...en definitiva, vas mirar a les altres persones per sobre de la teva uitlització...

- collons Alex, li has enviat mails, t'has presentat davant d'ella plorant, desfet, i ella ha anat escrivint al mòbil i no ha sigut capaç ni de dir-te una paraula, això ha sigut amistat?...

M'ha comentat que segurament jo tambè l'utilitzava, però com que miro a l'altre, doncs va nèixer el carinyo i el donar mèrit a l'altre persona, però si m'he quedat així, és perquè aquesta persona tambè era un "parche" a moltes coses meves...ens ho passàvem bé, reiem, voltàvem...al marxar tant de repent m'he trobat davant de tot el que he viscut aquests darrers anys, però m'ha dit que ho he d'agraïr profundament tot el que m'ha passat...potser si, jo encara només em sento traït, però m'ha fet veure altres visions que no entenia de tot plegat...

Reconec que ha sigut dur escoltar avui, perquè jo no sabia que existia gent freda en el món, no en tenia ni idea., potser per això he rebut aquesta bofetada tant brutal a tot el meu èsser...

Per això l'altre ho tenia tot controlat i per això no acceptava cap reivindicació meva, quant ella es va passar tots els dies reivindicant lo seu i pobre de mi que ho hagués desmuntat...tambè hauria marxat, fessis el que fessis, si sortia de tú hauria marxat un dia o altre...clar, si mai haguessis dit res i haguèssis acceptat tot, com moltes vegades feies, potser s'hauria quedat...i qui no?

M'ha preguntat on hi havia l'afinitat, i la veritat és que m'ha sorprés, perquè de fet la majoria de converses eren de coses molt pràctiques, només quant anàvem al seu terreny sortia alguna cosa més, jo crec que el que hi havia era molt bon rotllo quant ens veiem, però és evident que no em va mirar la meva part profunda, només la seva, i per això m'ha futut aquesta patada sense cap contemplació...a una amistat no se l'abandona així i sobretot quant saps com ha quedat l'altre persona, potser a una parella se li pot fer, però a una amistat no, el gest de l'amistat és entendre i mirar a l'altre, per això quant em va veure no va sentir res de res, simplement perquè ja no em necessitava per res, el que no entenc és com t'envolcallen amb la seva vida, et fan creure important i et diuen coses tan series, com et poden fer de la seva vida part de la teva, com et poden fer sentir tant important si en els fons els importes una merda?...suposo que és part de l'utilització, jo segueixo creient que no és conscient del tot, això espero, perquè el que te més collons és que jo em vaig sentir molt estimat, i molt és molt i clar, tot plegat m'ha fet trontollar...de fet al final ,ja ho sentit que segurament no hi havia res de sentiment cap a mi, potser n'hi havia però passant per ella abans...

Tambè m'han dit avui que està bé que li dongui tanta importància a algú que m'ha fet servir, és la única manera que tinc d'aprendre de tot això, és la primera vegada que sento això, per tant ho he de mastegar bé i entendre-ho des de la visió real i no la visió idílica dels Font...

Algú que entra amb tanta força a la teva vida no marxa tant facilment si hi ha alguna cosa certa en el que s'ha viscut, pot marxar si, però mai així...

En part estic content perquè realment jo si l'estimava, és fort, i per això el tema d'enamorament era una cosa descartada per mi, i m'ho he preguntat moltes vegades el perquè, perquè al principi si que vaig confondre molt, però crec que jo si sabia mirar, potser per això, per primera vegada, ni el sentiment de culpa etern en mi podia fer la seva feina, perquè en el fons el meu sentiment de culpa sempre m'ha ajudat a solventar conflictes...i en aquest cas no em sortia, tot i que evidentment vaig demanar perdó, sempre ho faig, però l'escut de culpar-me no funciona ara, perquè miro enrera, i no tinc culpa de res, si de fet no he fet res, res de res, simplement he seguit a una persona en totes les seves versions, però clar, finalment havia donat més importància a l'amistat i mai vaig ser conscient de que no existia, és fort tot plegat i per això he anat a parar a tants llocs després..i per això he plorat com un nen petit, em sentia desprotegit de tot, no sé ni com expressar tot el que he sentit aquests dies, però potser és perquè per primera vegada a la meva vida m'han enganyat i el que és pitjor, m'he sentit enganyat i clar, això si que és molt més dur encara...i és cert que potser per primera vegada a la meva vida no dubtava de res, és fort pensar això, sembla mentida que no vegi res a vegades...potser quant més sincers som menys sabem mirar, no ho sé...
Bé, un altre passet més per reconstruir i per reconstruir s'ha de construir primer.