Fluir, influir

A la N-II, a l'alçada de Canet i tots els seus voltants, tot sembla que sigui de joguina, aquesta és la sensació que m'ha donat i que ja havia notat anys enrera quant hi havia passat, he optat per tornar per allà perquè ho necessitava el meu present...
En tot el recorregut de la nacional vaig veient records meus, alguns de molt llunyans, altres de més propers, però sempre amb aquella sensació que m'agrada tant d'anar atravessant poblacions, n'hi han tantes que hi ha moments que sembla que no sàpigues on ets i a on vas, i m'agrada aquesta sensació...
I entremig de les poblacions vas mirant milers de persones, com si fossin uns ninos, ja que en aquell moment la meva visió és d'un nen que té la joguina a les mans...i de sobte, m'he fet adult, i he pensat que la gran majoria d'aquella gent mai es creuarà en el meu camí, i he pensat que potser he conegut en tota la meva vida a tres-mil persones, o potser cinc-mil o ves a saber si nou-mil o potser cinc-centes, no ho sé, però algunes si, aquelles que el destí o la situació geogràfica ho permet...de tota la gent que he conegut s'han quedat uns quants, per sort, bastants, podriem dir que he escollit els amics i ells m'han escollit a mi, privilegi que en cap moment hem posat en dubte cap de les dues parts...però de sobte apareix algú que brilla, i que no tan sols brilla , si no que només en unes hores te n'adones que serà diferent, perquè hi ha connexió o alguna cosa especial que fa que tot flueixi tal qual, sense més esforç...justament aquella persona que un dia va dir que res influeixi i que tot flueixi, però finalment tot influia, absolutament tot...i així no es pot fluir mai...quant un sent que li ha tocat la loteria perquè la vida t'ha entregat algú al davant que tot pot fluir sense lluitar, passes a ser conscient que o t'hi pots ressistir o pots gaudir...ens vam ressistir posant tots els pals a les rodes justament només a això...
He hagut d'anar a una professional per ajudar-me a controlar aquest buit...perquè que coi en faig del buit?, on el foto?, el llenço?, perquè em durà el sentiment de culpa?, hi ha compassió?, et comences a fer preguntes i més preguntes i aquesta vegada no he permès que jo mateix em contesti a tantes incognites, potser perquè com em va dir l'altre persona, em faig unes pel.lícules que no cal, tot deu ser més fàcil, fluir, només fluir i gaudir d'un privilegi...
Perquè per primera vegada en la meva vida, el buit és diferent, està per sobre de les meves necessitats, simplement és el buit del privilegi, de saber que allà hi havia una conexió que altres poden estar anys a trobar-la, una conexió de persona, de tonteries fins i tot, de cuidar, de mimar, d'estimar, però sobretot de passar una estona connectats, però clar, l'estona era un motiu clar tambè de la ressistència, per tant ni això podia fluir del tot i encara que la realitat fos fluida, el pensament sempre pot més que la realitat, tots ens fem pel.licules del no res, i fins i tot en fem de coses que han passat i han anat bé...som humans...
Però avui m'han posat les cartes sobre la taula, i la veritat que m'he quedat parat, parat és poc, perquè tot i que he entès moltes coses, la realitat és que jo estimava el buit i no les seves circunstàncies...
De fet el primer que he aprés és que quant entres en un món on tot es vol canviar, on tot està en un mal moment, és impossible que tú no passis a ser part d'aquell mal moment, a no ser que l'altre sigui prou capaç com per diferenciar les coses, però hi han pocs humans que aconsegueixin filtrar i separar tan bé...
I m'he quedat parat totalment, perquè tot i que m'ha tret el pes de la culpa, important en el meu cas perquè sempre el porto a sobre, el que jo sento està per sobre d'això, el buit no desapareix, perquè la gent en general espera un projecte, alguna cosa "normal" i jo no esperava res de tot això...
Curiós, m'ha fet treure el móbil i obrir allò que està tan tancat ara mateix, m'ha fet resseguir les trucades fetes, m ha fet escoltar coses doloroses, i m'ha posat els números sobre la taula, però els números reals, res de pel.lícules, m'ha fet escriure paraules escoltades, coses dites, m'ha fet comptar les vegades que jo vaig fer el que volia i ho demanava i a l'inversa, les vegades que m'ho demanaven, m'ha ensenyat els meus errors quant em deixo anar amb les paraules, m'ha fet entendre que estava absolutament absorvit pels desitjos d'una altre persona, tant que encara ara intento pensar solucions pels problemes aliens , ara ja totalment, a mi...m'ha fet comptar les vegades que jo demanava un favor pràctic i a l'inversa, m'he quedat sorprés en tots els números que han sortit, fets reals! em deia la paia!!...encara m'ha felicitat per estar tan centrat però tambè m'ha fet entendre que permetre posar la música a l'altre cada dia i posar-me a ballar, te els seus riscos, i en aquests he caigut jo...m'ha anat bé perquè no ha entrat en coses que no són meves, simplement ho ha mirat des de fora, he cuidat, mimat, he estat pendent, he ajudat i he fet moltes coses que quasi mai faig, no vol dir que ho hagi fet bé, però és evident que ho he obert tot i només els dies que m'ho demanaven, perquè fins i tot quant ajudava agobiava, però quant m'ajudaven jo només deia gràcies...potser jo només volia alguna cosa que fluís normal, sense posar tants dubtes a una cosa que funcionava quant hi havia la presència, encara que moltes vegades a l'endemà tot el terretremol i les rialles es convertien en silenci, o potser no, potser sortien aleshores les paraules més boniques que em podia dedicar, mai es sabia que passaria a l'endemà, té el seu encant, però clar, has de ser molt fort per acceptar el que t'arribi de tants colors diferents...
Tenia tot el que volia, en el moment que ho volia, i quant ho volia, a canvi només li demanaven explicacions per un canvi brusc, jo tambè ho compro un producte així, però els actes són com són i quant vols una cosa sempre hi ha un preu a pagar, gran o petit, però n'hi ha i clar, si un no vol pagar res de res i només comprar, doncs això és un regal incondicional, i encara que s'hi acostava , no ho era del tot, volia defensar el que vivia en aquell moment, tan fot que sigués diferent o "normal", volia donar valor a la realitat viscuda i no a les barreges eternes del passat-futur-no hi ha present...el preu era aquest, el valor en comú, no l'ndividual...l'individual ja el posava solet...que per això es diu individual, i si poses el que vols individualment enmig de dos és perillòs, pensar que perquè estàs ferit és perillòs, i negar-se a sentir pel que un ha viscut, ja ni és perillòs, és una mentida que un mateix es crea, perquè el que vivim ara mai ho hem viscut abans, per tant no es pot barrejar coses, un nou món sempre és un nou món i si no el veus així, és que no pots avançar...
M'ha confirmat alló que dic tantes vegades del poder de la ment, per això gent prima es veu gorda o gent lletja es veu maca, o gent maca te uns complexes acollonants, la ment pot amb tot i si topes amb algú que ja te el camí marcat, tingues clar que no podrà fluir mai, simplement tot estarà influit per la seva ment, potser per això en presència era una cosa tot i després tot canviava...
Potser tot això m'ha anat bé perquè una de les coses que em fa mal del buit és pensar que res era veritat, no m'ho podria creure, o no m'ho voldria creure, tot i que les últimes paraules i fets em fan pensar.ho moltes vegades, m'ha quedat la sensació que no sóc més que un gilipolles més, tot i que en una situació, com m'han dit avui, que poca gent ha hagut de sostenir, i per això m'ha fet veure en números que entrava, sortia a l'hora que volia i segurament amb queixes, que ni jo m'ho havia plantejat d'aquesta manera, perquè potser realment jo fluia del moment i ja està...
I clar que m'he reivindicat, moltes vegades, però curiosament avui tambè m'han fet veure que reivindicava més el privilegi de trobar una complicitat i una història maca, que la meva pròpia persona, potser és un error però és que en el fons acceptava el paper que tenia, perquè jo em sentia bé, però els silencis sempre m'han matat, perquè els que estimem i som passionals i tenim pors i a sobre tenim ànima d'artista, tenim la tendència d'omplir els silencis dels nostres propis pensaments, error! però és el mateix que abans, el poder de la ment és infinit, molt més que qualsevol realitat...
I aleshores li he preguntat perquè segueixo notant el buit tot i tenir les cartes sobre la taula?...no ho entenc, és que no em valoro gens?, però per mi tot això no és una ofensa al meu valor, segueixo pensant que l'ofensa més gran la sentia quant es posava en dubte el que es vivia, o fins i tot el que s'havia viscut entremig de rialles, o fins i tot quant es posava en dubte que escollir era una obligació, i tot i que avui m'han ensenyat que mai vaig escollir jo, perquè sento el buit pebrots?
Suposo que la resposta ha sigut professional, mirant les cartes ningú que sigui humà no pot deixar de sentir el buit, cadascú té els seus escuts, els seus trucs i la seva velocitat, o valentia, o cobardia, però quant una cosa és intensa o t'agafes a una mentida que vagi bé, o realment ho has de sentir, a no sé que tot fos mentida, que segueixo amb els dubtes, però com que tinc la "putada" de que només se guardar els bons moments, vull seguir pensant que tot i ser un "apestòs", potser quasi delinqüent, alguna cosa de veritat hi havia...
M 'han tret una teoria nova que m'ha fet pensar molt, sobretot de les meves actuacions que he anat tinguent, crec que prefereixo un insult que l'indiferència, encara que sigui doloròs, prefereixo que em diguin que recordo al pitjor personatge que no pas em diguin res, potser aqui si que m'ha fet veure que em falta tambè el meu valor, perquè com m'ha dit ella, potser si que l'he cagat en les formes, però en els fets li extranyaria que algú fes tantes coses per algú altre en tan poc temps, acceptar coses complicades i sempre posant el tempo l'altre persona...per després escoltar que el tempo és dolent...no hi ha ningú que hagi d'acceptar un silenci després de moltes paraules, es necessiten explicacions perquè l'altre entengui alguna cosa, però tambè és cert que si un ho accepta després no es pot queixar..i com li deia avui jo no em queixo, jo simplement trobo a faltar, perquè no era una qüestió d'un dia o dos a la setmana, o tres, o quatre a vegades, si no que era un dia rera altre, amb molt poques excepcions i en general, brusques...
M'ha anat bé, potser perquè em tornava a sentir culpable, o dolent, o mala persona, potser simplement he sigut constant, amb el meu caracter clar, tal com sóc jo, pasional, a vegades descontrolat però amb una capacitat de cuidar molt alta...
M'ha fet veure quant la situació ha sigut al revès, com he reaccionat jo, encara que ja li he dit que m'agradaria mai més comparar les situacions...m'ha agradat saber que tinc compassió i entenc a la gent encara que curiosament tambè he rebut insults...sempre rebo insults!! no sé com m'ho faig però sempre en rebo...
M'ha fet pensar juntament amb una conversa que vaig tenir ahir jo amb una noia del passat que vam passar una situació semblant, que generalment m'acosto a gent que no te res clar, potser és que jo no tinc mai res clar i allà em sento còmode, no en tinc ni idea, però després de tot l'analissis, i després de tot jo se veure a l'altre persona fora del context i potser per això m'hauria agradat quedar-me amb que escrit al principi de tot, que quant entre milers, o milions, o centenars de persones apareix una afinitat que per si sola flueix i només ho destrueix coses que en realitat no tenen res a veure amb el "miracle" inicial de trobar-ho, el que pots fer és o ressistir o fluir, però ressistir i fluir a la vegada és impossible, o sigui que ho tenia ben complicat tot plegat, però tot i que a mi el passat tambè m'influeix, me n'alegro de saber que això que he viscut ha sigut una de les coses més boniques que he viscut, que ho he permès, i tot i que tambè m'han influit moltes coses del que ja havia passat, no ho he posat en dubte, almenys no ho he fet més que totes les coses que faig a la vida...quant et fas preguntes que només te les fas en una cosa tens un problema, o ho tractes tot igual a la vida, o si més no, no ho tractes com si fos una cosa que va contra els teus principis, perquè quant tenim caca caguem, doncs quant tenim ganes de fer una cosa ho fem, o si no encara dubtaria del cagarro que vaig fer ahir i no val la pena...
I perquè ho escric aqui tot això? no en tinc ni idea, però tinc clar que abans del privilegi les paraules ens separaven, i justament van ser uns dies de paraules que tambè ens separaven del tot, per tant com que no tinc presència, que és la única cosa que ens ajuntava, doncs em quedo amb les paraules, maleïdes i estimades paraules, aquestes si que flueixen en el meu cas, reivindiquen tant que s'inventen sensacions per alimentar un insult...com trobo a faltar que m'insultin coi!!!...
Avui he parlat de mi, ho necessitava, però tinc clar, i ho tindré sempre, que el buit és gegant i que a dins hi havien circunstàncies i un tresor i jo crec en el tresor, molt per sobre del meu sentiment de culpa o de les meves raons, simplement perquè miro el tresor i brilla, no cal barrejar més coses, una cosa sóc jo, l'altre un tresor i una altre és com la gent mirava al pirata i al tresor amb enveja quant ell l'obria, se li diu la suma de les energies és bona...lo altre se li diu "más de lo mismo"...passats, dols, ferides, escuts etc, etc, etc...el que es tracta és mirar que tenim davant nostre, ara...que m'hagin dit avui que estic absorvit ja m'ha deixat fora de joc, al final, com sempre, he pensat que hi han tantes visions que no n'hi ha cap de real, jo només en tinc una, que crec en el tresor i que el buit és potent...